三年在北京

RETARD

2009-11-01T05:31:00.000-08:00

Fidels seguidors...això ja s'acaba i amb els problemes tècnics (aka la censura!) que tenim hem decidit que esperarem a tornar a casona per acabar de pujar els últims posts de l'any: les 2es i 3eres parts del viatge de la Noe i en Santi, el viatge a Bali, la sortida al Japó...i alguna altra cosa més que segur que sortirà.

Una abraçada a tots i moltíssimes gràcies per la paciència!

Dani i Marta

11/09/09

2009-09-11T01:28:00.000-07:00

ll*ll

Estelada penjada!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!

YUNNAN I: Lijiang

2009-09-11T00:51:00.001-07:00

Per escriure aquests posts m'aniria bé tenir a mà el diari de la Noe...però em temo que no podrà ser!!

Lijiang...una ciutat amb dues cares. La dels carrers principals, infestats de turistes xinesos, botigues amb les portes obertes i música a tot drap provinent dels mil-i-un bars que intenten atraure clients lluïnt locals disfressats amb els vestits tradicionals i ballant cançons folclòriques. I la dels racons preciosos (o curiosos) com els de les fotos que us penjo aquí sota. Dos móns tan diferents...i tan propers.

Ja ho veieu. Pedra, aigua...i molta vida de poble! Safarejos compartits on rentar verdures i roba (espero que no els arribés la sorpresa de la nena a la que el seu pare aguanta per fer...el que havia de fer!), dones vestides amb la roba tradicional que la fan petar a la plaça del poble, balls tradicionals als vespres (em van recordar les sardanes!), tualells d'escacs improvitzats a l'ombra d'un desmai... I tot enmig d'un poble declarat patrimoni universal per l'Unesco! Les petites coses són les autèntiques! Espero que tot i el desenvolupament turístic de la zona s'arribi a conservar una mica d'aquesta essència.

Tot això ho vam veure acompanyats d'en Santi i la Noe, a qui vam trobar després que ells haguessin explorat Hong Kong i Guilin.

Allà, vam tenir prou feina per convocar i desconvocar comitès de crisi i tot per decidir què faríem amb els dies que teníem. Lijiang era bonic, però precisament per això la província prometia molt i valia la pena explorar-la una mica!!

CH? Carolina Herrera?

2009-09-11T00:43:00.000-07:00

Noooo...Canudillo Holidays!!

= D

(Vist a l'aeroport de Guangzhou...aqts xinos són la pera!!)

Històries de la p.....mili

2009-09-07T21:55:00.000-07:00

Amb 36 anys, siguent objector de conciència, i la prestació social substitutòria feta i acabada fot més de 10 anys, qui ho havia de dir que em passaria un cap de setmana a Guangdong fent instrucció i maniobres amb una mena d'exèrcit roig de can pa sucat amb oli. Tot sigui per tenir contentat la clientela, mai millor dit.

Resulta que la nostra secció comercial a Guangdong va patrocinar un cap de setmana de "coaching" a l'staff tècnic de Wen's (el grup empresarial xinès amb més porcs). Si l'any passat la cosa va anar de paintball, rafting i ski sobre herba; aquest any es tractava de fomentar els valors dels treball en equip a base de disciplina militar.

Ja ens tens a tots uniformats i formant a les nou del matí, sota un sol de justícia tropical, 38 graus a l'ombra i una humitat relativa del 99.9999999%. Per uns moments em vaig sentir com Sir Alec Guinness al "Pont sobre el riu kwai". De bon primer formació de grups, tria de bandera (sort que no ens la van fer jurar), himne i crit de guerra. Ho va seguir un curset accelerat d'instrucció (la collonada més grossa del món) i com a primera activitat de grup, aprendre a seure i aixecar-se agfats tots de bracet sense deixar-se anar. No cal dir que cada acció anava acompanyada de tota la instrucció completa: formar files, enumerar-se, posar-se ferms, descansar, girar el cap a la dreta, tornar-lo girar al centre, fer el crit de guerra i cantar l'himne dels collons. Total, 2 hores per seure i aixecar-se agafats del bracet. Un clar exemple de l'eficiència xinesa.

Abans d'anar a dinar vam passar la primera prova de la pista: enfilar-se per una escala vertical mòbil feta de cordes i troncs separats entre ells uns 2 metres. A mi que em fan por les altures i que no m'és fàcil alçar a plom els meus 96 kg, no em fotia cap gràica provar-ho, però la Marta em va saber convèncer. Resultat: al segon tronc vaig dir al xinos que em baixessin d'allà.

Havent dinat vam passar a la segona fase de la pista americana, la part més típcia de saltar parets, arrossegar-se per la sorra passant per sota filferrades i saltar fossats d'aigua fent el Tarzan. Això si, cada 2 minuts tornave a formar, i fer tota la instrucció dels nassos.

Quan ja en començavem a tenir la pipa plena (X. Madeo dixit) i ens pensavem que la cosa s'acabava, va i els instructors es treuen de la butxaca una darrera activitiat que consisitia a muntar un mercat de Calaf d'intercanvi de peces de Tangram. Evidenment, els xinus fent gala de la seva caòtica i estraperlista manera de fer van muntar un sarau de ca l'ample i no van tenir nassos d'aconseguir cap dels objectius marcats.

Finalment va venir el punt més brillant i emotiu de la jornada, la reflexió sobre el que haviem après. Evidentment tant la Marta com jo vam dir una mentida. Per ser sincer la meva conclusiós seria: Si fer la mili un dia i en plandecatxondeu entre xinus catxondus va ser una p...merda, no m'imagino que deuria ser fer-la més d'un any al mig borratxos, fatxes i ganduls.

REC MANUAL

2009-09-06T05:30:00.000-07:00

Les nenes maques al dematí...s'alcen i reguen, s'alcen i reguen...

Les nenes maques al dematí...s'alcen i reguen el seu jardí!! (em pregunto d'on devia treure jo la versió "i fan pipí!!").

Clar que les pobres nenes maques de la foto devien quedar llomades, després de regar el seu hortet pq el julivert no els quedés amb sense cap fulla i el cap pelat!! Tenint el rec al costat de l'hort com tenien, a nosaltres ens va semblar que hi havia d'haver algun altre sistema menys...manual! És clar que potser era una manera de tenir el personal entretingut!

Una gata beeeeen MAULA!!!

2009-09-02T18:36:00.000-07:00

Segons el diccionari de l'enciclopèdia catalana, MAULA, derivat de maular (variant de miolar) fa al·lusió al tarannà astut i traïdorenc del gat i és:

1 f Artifici amb què hom pretén d'enganyar algú. És un home carregat de maules.

2 adj i m i f Dit de la persona que sap dissimular les seves intencions; gata maula. Vaja un maula, aquell!

La nostra MAULA és una mala maula...per dir-ho d'alguna manera!! O almenys va ser-ho el dia del que vull parlar. Mala maula perquè d'artificis per enganyar no en va fer servir cap; mala maula perquè de dissimular no ho va intentar ben gens; i mala maula per no dir-li mala puta, que es veu que és una mica lleig.

Més o menys tothom està al cas que tenim una gata a qui vam posar el nom de Maula a qui no li agraden els veterinaris. Ho sap l'Albert (el seu veterinari oficial), ho sap la Mar (veterinària a qui, tot i no exercir, la Maula té un carinyo especial), ho saben els veterinaris xinos (pretenien punxar-li la jugular de viu en viu!) i...ho sabem tant en dani com jo, que també en som!!

Portar la Maula a la Xina quan vam venir cap aquí ja va ser força una epopeia (vacunes amunt i avall, xip, passaport, no va poder volar amb nosaltres, la Mar la va haver de dur a l'aeroport, va haver de dormir una nit a Amsterdam, va acabar arribant en una gàbia diferent a la que li havíem comprat expressament, vam haver de subornar a no sé qui xinès perquè no li fessin passar la quarentena un cop descarregada a la Xina, etc, etc). Però per tornar-la sembla que no passarem pas més barat.

Per començar, hem hagut d'enviar una mostra de sèrum al laboratori de Sta Fe de Granada pq mirin si té anticosso de la ràbia (sense no pot entrar a la UE). El sèrum s'obté de la sang...i la sang corre per les venes dels gats. I com es treu?? Doncs als gats xinesos potser sí que els dius "seu!", i seuen. Però a la Maula...tan se val que li diguis en xino, en grec o en basc, fent crits de monja, de bon cristià (ai!!)...que no funciona. Per això, quan vaig veure el panorama (i quan vaig veure que ells el veien) els vaig aconsellar que adormissin la Maula, que aniríem tooots més bé.

L'hauríeu d'haver vist! Amb els pèls ben eriçats, l'esquena corbada, la cara de tensió i fent FFFFSSSSSSSHHHHHH a tort i a dret! Quina por!!! I en Dani encara deia que ja la treuria ell de la gàbia! Li vaig dir que ni parlar-ne, que en aquells moments, a ella tan li feia que fossin qui li posa aigua neta i menjar tou cada matí, qui la respatlla i li talla les ungles, qui l'acarona i fa mimitus abans de dormir. En aquell moment nosaltres érem l'enemic! O sigui que va acabar així:

Un cop adormida tot va ser molt més fàcil i li vam treure sang (prou per tenir dues mostres, no fos cas que una no fos suficient!), la vam tornar a vacunar i la vam portar a casa. Allà la vaig col·locar sobre mantes, a terra, a les fosques, amb tot l'amor del món. Però la molt mala maula, quan es va despertar...encara em bufava!! A mi!! Semblava ben bé que s'hagués despertat pensant...què estava fent jo abans d'adormir-me? Ah, si, bufar...FFFFFSSSHHHH!!! Aquell vespre encara li vaig perdonar, al·legant en defensa seva els efectes psicotròpics que la ketamina encara devia tenir en el seu cervell. A més, més tard, a mitja nit, em va venir a demanar perdó quan jo dormia, arraconant-se al meu costat al llit i demanant-me a la seva manera que li fes mimitus. Bon senyal, vaig pensar...ja li ha passat la mala lluna.

Però al matí següent quan em vaig despertar i li vaig dir bon dia em va contestar amb uns ronquets i un altre bufada que em van agafar ben desprevinguda. La mare que la va!! Però que t'has pensat, tu?? Un dia em fas festes i al següent em bufes?? MALA...MAULA!!!

El pitjor del cas és que encara hi ha qui diu que "ha sortit a tu"!. Ohhhhh...que lleeeeig, aixòoooo!! Per si de cas, per això, estic mirant que voli amb en Dani...a veure si aquest cop aconsegueixo que li agafi mania a ell!! : )

P.S. Almenys en Satur de Sta Fe ens ha escrit dient que la mostra van arribar bé...gràcies a en Genaro que ens va fer el favor d'emportar-se-la i fer-la arribar al laboratori! Ara a pregarq ue els resultats siguin positius!!

Va de visit@s (II)

2009-08-17T22:01:00.000-07:00

La visita de la colla pessigolla es podria definir com a: ohhhh...quina verreriaaaaaaa!!!; ohhhh…quina bafaradaaaaaaaa!!!!

Jo crec que és gairebé l’únic que van dir, des que van pujar a l’avió a Frankfurt, fins que van tornar a pujar a l’avió a Beijing. Hehehehe….això sí, vam riure molt!! I em sembla que, dintre de tot, la Xina els va agradar més del que s’esperaven! La qüestió estava en posar les expectatives una mica baixes. Quan els deies…ai, això no sé si us agradarà gaire…tornaven entusiasmats! I en canvi, quan els recomanaves alguna cosa que a nosaltres ens agradava tornaven mig desencantats! Ja ho diuen, que entre gustos no hi ha disputes!

A part del tema turístic, hi havia el tema logístic. I això incloïa el dormir (quins menàge-a-trois i parelles homos que van arribar a organitzar!!), el menjar (mcdonald’s i pizza hut a punta pala...molt típic del país!!) i el transport (metro –on van ruixar mig vagó amb nenuco-, taxi –on no es van deixar enredar i van reclamar el canvi-, tren –per anar a Shanghai-, barco –a shanghai per veure el bund de nit i al palau d’estiu-, cotxe –amb el nap-buf i la doctora fent de bobby i pluto-, furgoneta i tobogan –per anar i baixar de la gran muralla-...ara que hi penso, els va faltar la bicicleta!!).

Les visites, segons ens van dir, van anar de menys a més. La plaça Tiananmen, Qianmen i els hutongs (putóns, que en deien ells) no els va acabar de fer el pes. La ciutat prohibida i el temple Lama, tampoc gaire. Però el parc Jingshan, Wangfujing, el temple del cel, el palau d’estiu i Shanghai sí que els van agradar. Ara, el lloc turístic que es va emportar la medalla d’or va ser, clarament, el mercat de la seda. Tres tardes senceres, s’hi van passar!! Hehehehe...les botigueres ja els coneixien!!

A nosaltres ens va saber una mica de greu no poder estar més amb ells, però ens va agradar molt poder passar amb ells el cap de setmana a Shanghai, on encara vam anar a cremar 4 petardus, tot fent un revival del Món Apart!!

Però sobretot vam estar molt contents i agraïts que ens vinguessin a veure...i ens portessin embotit!! Hehehehe. Gràcies trempats!! I una salutació especial a la Montse (i els seus amics!!) que és una de les nostres més fidels seguidores del bloc!!

Va de visit@s (I)

2009-08-17T22:00:00.000-07:00

Escribo este post en castellano para que Genaro y Sandra, protas de la entrada, puedan entenderlo…

Con Genaro hace…16 años que nos conocemos…eso se dice pronto! Lo bueno del caso, es que en 16 años nos hemos visto 4 o 5 veces. La primera, en Francia, cuando me pegué la leche. La segunda, al cabo de unos 7 u 8 años, cuando estuve en un congreso en Sevilla y se me ocurrió visitarlo con un amigo. La siguiente, 6 o 7 años después, ya con Dani. Creo que eso lo hizo sentirse un poco mal y finalmente hizo él el esfuerzo de venir a visitarnos a Girona y de paso pasar un finde en Barcelona. Creo que fue entonces que empezamos a hablar de que estaría chulo que nos viniera a ver a China…y finalmente así ha sido. Además, se ha traído a Sandra, su pareja, y me alegro mucho, porque, a parte de darme la oportunidad de conocerla, la verdad es que me ha caído muy bien!

Y eso que a mi…las visitas me estresan un poco! Siempre quiero quedar bien, que la gente se sienta cómoda, ser una buena anfitriona, llevarlos a sitios que les gusten, acertar con las recomendaciones, etc, etc. Pero creo que esta vez no fue del todo mal. Almenos eso dicen ellos!
Genaro y Sandra pasaron 4 días en Beijing antes de irse de ruta. El viernes les dejé solos ante el peligro y con el jet-lag (yo trabajaba!) y quedamos para cenar. El sábado, ya más recuperados, fuimos los tres a Nanluoguoxiang donde descubrimos una churrería (!!), encontramos viejos amigos con los que quedamos para cenar y salimos cargados con bolsas que yo me llevé a casa mientras ellos visitaban el templo Lama y el de Confucio.

Cenamos, claro está, pato.

El domingo, después de dejar descansar poco a Dani, que el pobre había llegado la noche anterior a la 1 dela noche, después de sufrir, por segunda semana consecutiva, retraso de aviones, fuimos a visitar el mercado de Panjiayuan (más bolsas!!) y, después, el templo del cielo. De ahí nos fuimos al mercado de la Seda, de donde salimos con una maleta donde poner todas las bolsas y compras varias! El lunes, mientras Dani y yo trabajábamos, la parejita de vacaciones se fue a la muralla y, en un ataque de “aprovechar el tiempo al máximo” vieron también la ciudad prohibida. Qué moral!! Eso sí, los dejamos recuperarse un poco llevándolos de cena al Bellagio, un taiwanés cerca de casita. El martes recogieron todo y conocieron a su relevo: Montse, Uli, Jordi, Elena y Montse, que llegaban para pasar una semana en China…

…Continuará…

A la vuelta lo más destacado fue las mil-y-una maletas, mochilas, bolsas, etc que llevaban encima. Y más que compraron todavía!! Y, con cada compra, una nueva estrategia para saltarse la multa de la compañía aerea. Al final, y teniendo en cuenta que llegaron con 38 kilos pero se fueron con más de 100 creo que no les fue del todo mal!! ; )

Solo agradeceros la visita y deciros una vez más que estuvimos encantados de veros y pasar unos días juntos. Muchos besos a los dos y nos vemos en Cadiz!!

La presa de les 3 Gorges

2009-08-10T22:24:00.000-07:00

Famosa arreu del món per ser una obra faraònica, aquesta paret de 2.8 Km que para les aigües del Yangze a l'altura de Yichang (Hubei) és una de les atraccions turístiques més espantoses del món. Tot i aixì, vaig quedar parat del futimé de guiris que hi eren portats en bus. Espero que només fos una aturada del creuer pel Yangze, ja que si els porten expressament per veure aquesta bírria, és per pelar al guia i a l'operador que els fa agafar un vol intern per venir fins aquí. Diuen que el creuer sí que val la pena, ja que les muntanyes que volten el riu entre Yichang i Chonqing són realment escarpades i et poden arribar a fer recordar els fiords de Noruega o de Nova Zelanda...però si tenim en compte que 3 de cada 4 dies està tapat i encalitxat i no es veu una merda (bé si de merda sí que se'n veu molta, però massa a prop!), realment aquest creuer pot arribar a ser una cosa ben galdosa.

La foto més clara que vaig poder fer de l'indret va ser la del xiringuitu de beures i records:

La visita consisteix en pujar en un autocar que et porta al mirador més alt, i també més llunyà, de la presa i del canal de 5 pisos que han hagut de fer per no tallar el trànsit fluvial.

La segona parada és al costat de la presa, i la 3a la fas a la banda de baix de la paret, però potser la tens a 1 km ben bo. Així doncs l'immensitat de l'obra queda difuminada per la distància i la calitxa, cosa que et fa veure-la no gaire més interessant que resclosa del Pasteral.

En fi, jutgeu vosaltres mateixos, però sempre hi ha els turistes locals que disfruten de la visita i se senten orgullosos de que el seu país sigui el que la té més grossa i el que en té més.

Hotel de 3 estrelles, xineses. El pitjor de tros en 3 anys voltant per la Xina

2009-08-06T02:34:00.000-07:00

Tot sigui dit, he estat en hotels de 3 estrelles xinesos molt bons i molt nets. També he estat en hotels de 5 estrelles que feien riure. Però en aquest, fins hi tot les etrelles estaven rovellades. Segur que a Xina hi ha hotels més bruts i deixats, però dubto que tinguin 3 estrelles!!!

Esmorzar al McDonals xinu

2009-08-06T02:20:00.000-07:00

Si a Guangdong els esmorzars, com ja hem n'hem parlat en aquest blog, són tot un espectacle gastronòmic i acte social, hi ha llocs com a Hubei que no són més que un pur tràmit per començar el dia. Així doncs, com més ràpid i barat sigui, millor. I què més barat i ràpid que un McDonalds??

Doncs au, ja ens teniu esmorzant al McDonalds!! Això si, un McDonalds ben xinu!!

El nostre Mcmenú va consistir en:

- Big Mcfideus amb vedella

- Jiaozitates fregides grans

- Soja-Cola mitjana

Només faltava el carnús d'en Ronald McDonald disfressat de Fu Man Xu!!

Sichuan, terra de bars....de te

2009-08-06T02:09:00.000-07:00

Sichuan és coneguda arreu pel seu menjar, extremadament picant, especialment el Hotpot; pels óssos panda, extremadament ganduls i delicats; pels terratrèmols, extremadament forts; pel Buda gegant de Leshan, extremadament gran i lleig; i també, però potser no tant, pels seus bars de te, extremadament diurètic.

La gent de Sichuan tenen fama entre els xinus de saber viure la vida!! O sigui, que sembla que la feina, se la miren com els gats l'aigua, d'un tros lluny. Havent dinat, ja només pensen en baixar cap al bar i fer la partideta. Aquests bars són famosos pels seves cadires o sillons i pel te que s'hi serveix. Això si, res de cafès, tallats o carajillus amb raig per netejar el got. Aquí bàsicament s'hi veu te i s'hi mengen pipes o cacauets. Per altra banda, hem de dir que és el que més s'acosta al concepte de bar mediterrani a la Xina, ja que a la resta del país no són gaire gent de bar.

Com a casa nostra, al bar, els de Sichuan hi van a jugar a cartes, domino, fer-la petar...però ells no tenen cap mania a fer-hi una becaina si els agafa una passió de son d'havent dinat.

Feina de xinus

2009-08-06T01:52:00.000-07:00

Qui no ha sentit a dir mal l'expressió "això es feina de xinus"? I fins ara, quan la sentia pensava en aquelles peles de taronja esculpides en forma de canari, o en meló retallat reproduint un carruatge dels guerrers de Xi'an. Doncs bé, a Hubei vaig descobrir realment una "feina de xinus", una d'aquelles tasques que només poden fer en un país com aquest, on hi ha molta gent i tenen molt temps per fer feines que no serveixen per res o que es podrien substituir per altres més senzilles i ràpides de fer.

En un restaurant-piscifactoria, on pots demanar una canya per pescar els peixos que després et cuinaran o t'emportaràs a casa, com a esquer, no fan servir ni pasta de pata, ni cuc, ni esticot, ni res que fàcilment es pugui agafar a l'ham. Com que deuen tenir moltes tardes i personal avorrit, es dediquen a retallar un petit tub de goma en rodanxes molt primes i amb unes pinces i una per una les van posant com una anella al voltant de cada gra de pinso pels peixos. Així, pots passar l'ham per la tira de goma i fer servir el mateix pinso que mengen cada dia els peixos com a esquer.

Tot sigui tenir al personal entrentingut.

Empatia pels números

2009-07-31T01:57:00.000-07:00

Abans de res voldria dir que estic a favor de l'avortament..així com de la seva regulació.

Dit això, avui he llegit que a la Xina hi ha 20 milions de naixaments cada any....i 13 milions d'avortaments. A part, les mateixes autoritats admeten que les xifres no oficials poden ser més grans. Pequín atribueix aquest alt índex d'interrupcions de l'embaràs a la falta d'educació sexual, una assignatura pendent de la nova Xina del gran desenvolupament.

És possible que tant la nostra tradició catòlica com la manca d'una llei del fill únic facin que el nostre número d'avortaments sigui menor, proporcionalment parlant.

Però no són només números. A mi, escoltar com la professora de xinès em deia que de petita anava a veure, amb els companys de classe, els fetus avortats al descampat del costat del centre de planificació familiar del seu poble...em va colpir. Ella mateixa va tenir, temps després, un avortament. Segons em va explicar, no sabia que fent l'amor amb el seu xicot es podia quedar embarassada. Però per ella, no va ser traumàtic. Va ser la manera com va parendre que havia de fer servir preservatius. També no fa gaire vaig llegir que Durex obria la seva segona planta a la Xina, però que no era perquè la demanda de preservatius hagués crescut molt en aquest país, sinó perquè des d'aquí, on els costos de producció eren més baixos, també era més fàcil (i barat) distribuir a la resta d'Àsia.

13 milions d'avortaments...no és només un número.

feines amb data de caducitat

2009-07-31T01:31:00.001-07:00

L'altre dia pensava que allà (Catalunya) cada vegada hi ha més fires d'artesans i mostres de feines que es solien fer i ara s'han automatitzat o hem deixat de fer per poder viure millor.

Llavors vaig pensar que aquí Xina també hi ha moltes feines que tenen data de caducitat i somreia imaginant com seria una d'aquestes fires aquí Beijing.

Hi trobaríem un repartidor de bidons d'aigua (allà o la bevem de l'aixeta, o l'anem a buscar a una font, o la comprem al super...però això que ens la portin a casa és impensable...si més no per la majoria!), un/a ascensorista (ara ja no se'n veuen tants, però quan vaig arribar, al pis on vivia, hi havia una noia les 15 o 16 hores que hi havia l'ascensor funcionant, l'única funció de la qual era apretar el pis on anaves, o la planta baixa. Toooot el diaaaa...només això!! A mi em feien una pena de boig!!), un revisor d'autobús (tot just fa un parell d'anys que als autobusos no cal comprar un bitllet cada vegada sinó que pots comprar una targeta recarregable i passar-la per una maquineta que et descompta l'import del trajecte. Tot i això, a cada autobús hi ha un (o més) revisors que venen tiquets a la gent que no té la targeta, controla que tothom hagi "picat", anuncia la parada següent o directament dorm...fart de fer qualsevol d'aquestes coses), un guarda (a cada edifici, públic o privat hi ha un (o més) nanos joves vestits amb un uniforme tres talles més grosses del que els caldria que vetllet per la seguretat al país més segur del món) i algún altre que ara mateix no recordo però que anirem afegint en aquest post a mesura que hi anem pensant. També mirarem de fer fotos de cadascún d'aquests paios mentre fan aquestes feines...per la posteritat.

Reflexió: Tot i el somriure que em venia a la cara quan pensava en la fira "freak", el que realment em pregunto és com entretindran a toooots aquests xinesos quan algú s'adoni, no només que aquestes feines no tenen sentit (que jo crec que ja passa ara)...sinó que ja no les vol fer ningú.

el lleó no em fa por, pam i pipa, pam i pipa...

2009-07-31T01:24:00.001-07:00

...el lleó no em fa por...perquè sóc bon caçador!!

Desrpés de descarregar-nos el programet per amagar l'ip i així poder simular que no som a Xina per saltar-nos la censura...els xinesos deuen haver trobat la manera de bloquejar el programa i tornem a estar com estàvem fa un mes. Això és un desastre. Ni facebook, ni blocs, ni BBC ni pàgines que no saps ni per quin motiu deuen voler bloquejar (com ara la del centre de cooperació industrial entre Japó i la UE). Clar, podries viure sense...però empipa! I més quan tu no tens res a veure amb els motius pels que ells censuren tot això (sí, ja sé que si fos el cas no em sentiria millor).

Però...avui he tingut una idea...i funciona! Com que al PC tenim una connexió VPN per poder veure els docs de l'empresa...hem trobat la manera de connectar-nos a un servidor d'allà...des d'aquí!! Això promet...sempre que als de l'empresa no els molesti! Shhhht...

Fins aviat!!

globalització

2009-07-31T01:08:00.001-07:00

Mireu, en una setmana, quin parell de connexions amb el món occidental...

La moto estava aparcada a baix a casa i l'anunci de Zara és a l'ascensor de casa. Dubto que movistar faci propaganda a la Xina (la pregunta és...d'on deu haver sortit aquesta moto??), però Zara realment se'ls gasta!! A saber quants anuncis a quants ascensors de quants edificis han escampat per Beijing. Nosaltres vivim en un compound on hi deu haver uns 8 o 10 edificis, i a cada edifici hi ha 3 ascensors...no està malament!!

Ara, que en un món taaaan globalitzat...jo continuo trobant a faltar el pernil salat al super!! : )

Yu mao qiu

2009-07-23T17:29:00.000-07:00

De tots els esports nacionals xinesos (ping-pong, salt de trampolí, kung-fu, halterofília, taitxí, caminar de recules....l'únic que hem practicat, no d'una forma assídua però si esporàdica, ha estat el yumaoqiu (羽毛球), altrament dit bàdminton. Aquesta mena de tennis per gent amb el mal de "sant vitu", si alguna cosa té, és que és poc sostenible ecològicament. Aquella mena de pilota amb la qual es juga i que està feta de mitja bola de suro i una corona de plomes de vés a saber què (ara per descomptat tot plàstic artificial), a la que li has fotut un parell de garrotades mal donades amb la raqueta, ja la tens més desplomada que una tita escaldada i ja la pots llençar. Així que amb una horeta de joc et pots polir tranquilament un parell de dotzenes de "plumerus" que evidentment van de dret a la bassa. No crec que els reciclin, i com a molt, com tantes altres coses a la Xina, suposo que acaben servint per encendre alguna estufa de carbonet.

Un altra cosa que toca els nassos del bàdminton, és jugar contra un xinu bo. Ell no es mou, sembla que no piqui la cosa aquella gaire fort, i ni sua. Mentre que tu balles d'una punta a l'altra de pista (i sort que és petita) i et desllodrigues l'espatlla intentant destrossar el "plumeru", però el xinu quan vol, el fa passar just per sobre la xarxa, ben tou, i ja t'ha cardat. O no hi arribes o si hi arribes l'única cosa que pots fer és intentar fer com ell, però o no ho fas, o si ho fas de xiripa sempre és un pèl més enlaire que ell, cosa que li deixa la cosa fàcil per fotre'l allà on vulgui. O això, o sense immutar-se hi fot una castanya que amb prou feines tens temps de moure la raqueta.

Total que entre les corregudes curtes, les gardel·les de l'espatlla, i la falta de costum del cos, l'endemà sembles un ex-combatent!!! no pots moure el braç dret i les anques i les caderes et foten un mal de mil dimonis, cosa que fa que caminis com un ànec coix. Tot i així, jugar a bàdminton, sembla més divertit i interessant que caminar de recules pels parcs.

sola davant el perill

2009-07-18T21:33:00.000-07:00

Triar per triar, m’hauria estimat més no estrenar-me com a auditora i continuar amb el meu rol de co-auditora, però…no va poder ser. Per això, i tot i el mal de panxa de nervis, no vaig tenir més opció que carregar-me d’autoconfiança i pensar que, al final, es tracta de “sentit comú”. Això sí, em vaig llegir la guideline de les GMPs unes quantes vegades!! El que se m’havia fet tan pesat de llegir quan no em calia, es va convertir en el meu llibre de capçalera aquella setmana.

I la veritat és que les auditories van anar bé. Sí, em van fer un parell de preguntes per les que em vaig treure un as de la màniga (i vaig córrer a trucar al mestre de les GMPs tan aviat com vaig estar segura que seria a la feina i disponible per corraborar-ho), però vaig patir més perquè no havia controlat bé el temps a la primera visita i no vaig poder acabar de revisar la paperassa que no pas per por a no saber la resposta a alguna cosa.

A més, vaig tenir sort amb la gent. A la primera visita, em va acompanyar una noia xinesa que de ben petita va anar a viure a Hong Kong amb la seva família amb la que ens vam avenir de seguida. De fet, va ser ella que em va proposar, el dia que quedava al mig de les dues auditories, d’anar a veure plegades el llac de la ciutat de Hangzhou, que, segons resen els anuncis de la CCTV5, és “the most beautiful city in China”.

No sé si aquest eslògan és un pèl exagerat o no, però la veritat és que el llac em va agradar. Com quasi sempre, vaig pensar si no hi havia massa barques circulant pel llac, si el color del’aigua no era massa diferent a la de l’estany de banyoles, si les guies turístiques no podrien ser una mica més amables...però ja se sap que quan ets a un país d’acollida, fas bé de guardar-te aquestes opinions per tu i quedar-te amb la part bonica del que veus. Penjo unes quantes fotos que em va enviar la Fiona perquè us en feu una idea (que per cert...més mona...al tornar de l'excursió de Yunnan vaig arribar a l'oficina i vaig trobar un sobre en el que m'havia enviat les fotos impreses en paper fotogràfic i amb una nota de bons desitjos...:)).

Després d’aquest tour la meva panxa em va avisar que la calor i els nervis eren massa per ella i em va fer cancel·lar un sopar amb els directius de la segona fàbrica que anava a veure. No és la millor manera de començar una relació, però almenys em vaig poder recuperar i encarar la segona auditoria sense tenir por d’haver de córrer per trobar un lavabo (i perdoneu el to escatològic del post!).

I, de nou, destacar la gent que vaig conèixer en aquest altre racó de la Xina, on no hauria anat a parar mai si no hagués estat perquè algú va confiar en mi per fer les auditories dels proveïdors d’APIs mentre fos per aquí. Jo ja sabia que aquesta fàbrica tenia una joint-venture amb una empresa catalana perquè ho vaig veure per internet, però, passada la sorpresa inicial, vaig somriure recordant que la Rosmi me n’havia parlat al comiat de la Dolo...uns quants anys abans. El cas, però, és que el món continua sent petit, perquè tot dinant, la responsable de la planta em va dir que ella mateixa havia estat a Barcelona i a Girona visitant les plantes de la companyia amb la que estaven començant a fer una planta nova...i que havia aprofitat per fer una mica de turisme i havia estat a Llafranc! Ostres...i això no és casualitat?

Més tard, quan revisàvem la paperassa, van fer venir un noi de Barcelona que estava a la Xina expatriat, d’ajudant del responsable de muntar aquesta nova planta de la que em parlaven al matí. Us imagineu? Estar en un racó de món, envoltada de xinesos amb els que creus que no tens res a veure i, de cop, que un d’ells et parli de Llafranc i que s’obri la porta i acabis parlant en català amb un noi que ells et presenten, pensant que et farà il·lusió. Hehehe...com deia el pare d’un meu amic: si no fos per aquests moments i tants altres!

Ball de bastons a Xinjiang

2009-07-08T00:08:00.000-07:00

Des del cap de setmana que a Xinjiang hi ha ball de bastons per totes bandes. Primer els Uygurs contra els Han perquè es veu que els Han a Guangzhou van matar dos Uygurs només perquè algú va difondre a internet un rumor dient que uns Uygurs havien violat una noia Han. Ara són els Han que diuen que el govern no fa res per controlar els Uygurs i es volen administrar ells mateixos la justícia. Parlen de més de 150 morts i milers de detinguts. I si eren dos que es barallaven i el tercer va rebre, va i no només segueix bloquejat aquest i tots els blogs, sinó que ara li ha tocat el rebre al Facebook. Au, castigats sense Facebook sense tenir-ne cap culpa!!! Sort que nosaltres fem servir el Hotspot Shield per saltar-nos tota la censura. Ens el va recomanar una amiga, i ja li he explicat a la meva cosina Mari, i a la veïna del 2n 1a. També ja l'han provat i estan la mar de contentes, qualsevol faci servir un sabó per la roba normal i corrent. Jo des d'ara i per sempre: Hotspot Shield, la millor solució contra el capullo d'en Hu!!!

I en homenatge a totes les víctimes del merder de Xinjiang, segur que la majoria no han estat altra cosa que persones innocents que només eren de l'ètnia que no tocava en el lloc que no tocava, us pengem l'enllaç amb les fotos de la nostra estada allà l'agost del 2005.

http://picasaweb.google.com/tronja88/XinjiangAgost05#

Censors xinesos....pugeu aquí dalt!!!!

2009-07-01T20:38:00.000-07:00

Gràcies a l'Andrea i a un software anomenat Hotspot Shield, finalment hem derrotat la censura xinesa i podrem tornar a escriure al nostre blog!!!!! I a més a més sense restriccions, sembla, de fotos, videos o el que faci falta. Ens pensavem que un cop passat l'aniversari de la matança de civils de Tiananmen, el "Great Fire Wall", com l'anomenen aquí, seria rebaixat a les quotes dels olímpics, però pel què es veu la cosa els deu haver agradat.....o això, o és que realment estan acollonits!!! I més veient la situació de l'Iran.

Per atrapar els endarrerits, us farem un resum del que ha estat tot plegat des del dia que ens van capar el blog.

Vam anar a córrer la Marató de la Gran Muralla:

http://picasaweb.google.com/tronja88/GWM09#

Jo vaig fer un paperàs corrents, però la Marta em va superar com a reportera ditxaratxera, les fotos parlen per sí mateixes.

I abans de tornar uns dies a Catalunya, vam anar a passar el pont del Dragon Boat Festival (Dragon Ball pels qui patim dislèxia i vam créixer amb en Goku) a Chengde i als Grasslands de la frontera de Hebei amb Inner Mongolia. Si arribar a Chengde ja va ser tota una aventura malgrat haver-hi un bon tros d'autopista des de Beijing, anar als Grasslands va ser tota una epopeia. Més de 90 Kms de camins i carreteres de tota mena, ports de muntanya, pobles perduts....i tot, sense saber en cap moment si realment anavem pel bon camí, ni si ja hi erem a tocar o encara ens en faltaven 90 més. Cada cop que ens paravem a demanar-ho rebiem informació poc clara, quan no contradictòria. Vam saber que hi erem perquè al parar-nos a demanar el camí per enèssima vegada ens van dir: Ja hi sou, és aquí!!!!!

Us afegim algunes fotos de Chengde i del Grassland, no té desperdici la de l'hotel de luxe on vam fer nit. Bé, de luxe, el més luxós de la zona.

Per acabar, gràcies Andrea!!!

La porta d'entrada al cel

2009-06-21T13:10:00.000-07:00

Ara que, tot i la censura, ens arriben notícies sobre les protestes i l'esbatussamenta que hi ha a l'Iran m'adono més que mai de la realitat paral·lela en la que viu la Xina. Allà la censura és tan important que ha aconseguit "esborrar" el record del que va passar fa només 20 anys a la plaça més gran del món.
És clar que queden grups que lluiten per refrescar la memòria de la gent i per recordar el que va passar, els que van ser a la plaça i els que no en van sortir vius. Però la maquinària contra la que han de lluitar és molt forta i té gent que vigila i tanca o prohibeix qualsevol acte sospitós. Per posar un exemple, els bloggers xinesos no podien escriure 0406 o 4 de juny, que al cap de no res ja tenien el bloc tancat. Una altra iniciativa va ser demanar a la gent que es vestís de blanc (color de dol dels xinesos), de vermell (color commemoratiu per excel·lència) o de negre (adoptant les nostres costums occidentals)...i immediatament les autoritats van prohibir aquests tres colors a qualsevol acte televisat. Jo em vaig vestir de blanc...però no vaig veure ningú més que mostrés cap signe reivindicatiu. No era que l'evitessin, o que estiguessin en contra que hi hagués gent que es vestís de qualsevol d'aquests colors. És, simplement, que no sabien res del tema. Viuen en una realitat paral·lela, això és tot.
A la televisió, cap referència al que va passar fa 20 anys. Ni a la ràdio. Ni als diaris. I, a la Xina no tothom té accés a internet. I, dels que en tenen, no tots volen saber el que es diu "allà fora". En part perquè no hi ha pas molta gent (ni tan sols els joves) que dominin l'anglès i, en part, perquè no els interessa. Només al facebook es podien trobar grups de suport a l'estudiant que es va plantgar davant els tancs que s'acostaven a la plaça i que ha sortit en la majoria de reportatges que s'han fet sobre el tema a les televisions estrangeres. Tot i així, molts dels comentaris vénen de xinesos de HK, Taiwan o EEUU.
Per això, quan els companys, amics o familiars ens pregunten com vam viure el dia 4 de juny, el 20è aniversari, només podem dir...com un dia qualsevol. Aparentment.

Censura xinesa

2009-05-18T03:47:00.000-07:00

Des de fa dies tots els blogs, el Youtube i molts altres webs estan censurats a la Xina. Així que no podem escriure al nostre blog, ni en podem veure cap. Si podem escriure aquestes ratlles és perquè ens han dit un web que permet saltar-se aquesta censura parcialment i com a mínim podem escriure text. Ara provaré si puc veure el Youtube, que encara no he pogut veure ni els gols ni la xiulada de la final.

Cagum la grip dels pebrots!!!!

2009-05-13T02:22:00.000-07:00

En mig de tota la histèria col·lectiva que està vivint el món per culpa d'una grip que ni infecta ni mata , ni sense voler, va un xinu tarat i se li acudeix demanar un termòmetre en ple vol entre Beijing i Chengdu. No cal dir que Chengdu és l'única ciutat xinesa, si descomptem HK, on s'ha registrat 1 cas de grip d'aquesta. I per postres el paio en qüestió seu a la fila del meu davant!!! Com que el molt carnús va abrigat amb jersei de llana a 26 graus, li troben unes dècimes i a sobre va i diu que es troba malament!!!! Collons, treu-te el jersei fotut gamarús!!! Al aterrar ja ens tens a tots tancats a l'avió, aparcats en un racó de l'aeroport i voltats per ambulàncies i cotxes de policia!!! Al final pugen dos professionals emmascarats i el comencen a interrogar. Pel meu pobre xinès puc entendre que li demanen on ha estat els darrers dies i si algú de la seva família o amistats estan malalts. Com que el molt burro no ho sap es dedica a trucar-los un per un. Fet i fotut, després de mitja hora els dos professionals capten que aquell dropo el que té són moltes manies i el fan baixar amb tot el passatge i li diuen que se'n vagi a casa.....i de part meva a cagar!!!

Ara ric, però tenint en compte que dissabte vull córrer la marató de la gran muralla, per la qual m'he estat entrenant durant els darrers 4 mesos, la comèdia no m'ha fotut gens de gràcia, i he aprofitat que no entenia el català per dir-li el nom del porc a la cara. Ja em veia tancat en una sala de quarantena 3 dies per culpa de la seva collonada, i la marató a prendre pel sac!!!

Un 10 pels metges que l'han deixat per torracollons i hipocondríac!!!

Parc olímpic

2009-03-24T19:45:00.000-07:00

Els esmorzars de Guangdong

2009-03-22T23:46:00.000-07:00

Anar a esmorzar quan ets a Guangdong sempre és un espectacle gastronòmic i social. Allà tenen per costum anar a esmorzar en família fins i tot els dies de cada dia, però si és cap de setmana la cosa ja gairebé es pot considerar acte festiu tradicional. Les famílies senceres es reuneixen en sales de restaurant immenses on el servei va passant amb "carretons-bany maria" oferint menges de tot tipus fetes al vapor: potes de pollastre, cap-i-pota, jaiozi, baozi, costella de porc, mandoguilles de tots colors.... Si no en tens prou passa la del carro de les sopes, on pots triar entre tota mena de sopes brutes d'arròs. I si amb tot això encara no has trobat el què t'agradava o no estàs tip, pots dir que et portin la carta i demanar fideus fregits o tallarines amples d'arròs amb salsa d'ostra.

Davant la pregunta de si tota aquella gent esmorzant de forquilla i ganivet (o si voleu de palillos i tovalló) un dia de cada dia a quarts de deu del matí treballa o no treballa, la resposta és: alguns no, alguns viuen dels quartos que els envia la família d'Estats Units. Deixa'ls anar.

Crònica repetida

2009-03-22T23:22:00.001-07:00

Com que sense voler hem escrit dues cròniques per separat sobre el mateix tema; a tots dos ens ha costat el nostre petit esforç per fer-ho i tampoc és qüestió de deicidir quina és millor; les hi deixerem totes dues per qui no els agradi el caldo.

De com una caminada frustrada et pot portar a descobrir una mena de Rupit pekinès

2009-03-22T22:06:00.000-07:00

Fa un parell o tres de caps de setmana, amb la promesa de l'home del temps que faria un dia assoleiat, vam decidir que el diumenge aniriem a caminar. El pla era fer una caminada a l'hora dels senyors, però com a mínim pujar un tros de muntanya amunt en un paratge que el llibre de caminades al voltant de Beijing batejava com a La Vall Amagada. Si ja de sortida no anavem precisament el que es diu a trenc d'alba, com sempre passa a la Xina trobar-hi va no ser a la primera, i després de fer 4 cops el mateix tros de carretera buscant algun punt d'orientació i el trencat correcte, finalment vam arribar al que semblava la pista que ens havia de portar a lloc. Quan ja ens veiem amb la motxilla a l'esquena, va, i una mena de patrulla forestal formada per 2 jubilats i mig que per matar el temps desgranaven blat de moro ens aturen i ens diuen que no podem tirar muntanya amunt, que està prohibit perquè fa molt vent i hi ha perill d'incendi forestal!!!! O això és el que vam entendre. Encarar ara ens preguntem quin risc d'incendi hi ha quan tot el que hi ha per cremar són rocs i ravenisses. Lluny de desesperar en el nostre intent de caminar, vam buscar una alternativa propera, i segons el llibre podiem anar a Bai He ( 百河, Riu Blanc) i passejar fins al vell pi. Doncs bé resulta que Bai He, podria ser una mena de Rupit a la pekinesa, si els xinesos ja haguessin descobert el turimse rural de cap de setmana i haguessin demostrar una mínima predisposició per arreglar, conservar i tenir les coses una mica netes i cuidades.

Destaquen del poble les rodes de molí mogudes per animals i que encara fan servir. No deixa de sorprendre que a menys de 40 kms de Beijing, una ciutat que preté ser la capital del món, es pugui trobar una societat rural tant poc desenvolupada, però de fet no deixa de ser un viu reflex de les diferències ciutat-camp/rics-pobres que es dónen a la Xina.

Del vell pi què dir-ne? Ja ho podeu veure a la foto, que el de Formentó no l'és, però tenint en compte que no n'hi ha cap més en uns quantes quarteres a la rodona, com a punt de referència fa servei.

Per acabar aquesta crònica us explicarem la nostra teoria sobre l'origen del nom del poble: la riera que baixa dels horts es glaça a l'hivern, i al ser obaga, així queda fins ben entrada la primavera. Ves a saber si estem en el cert, però no negareu que la idea té un toc verdaguerià.

白河 (Baihe)

2009-03-18T20:50:00.000-07:00

Vam anar a parar a Baihe (riu blanc) com aquell qui no vol la cosa. Ens havíem proposat anar a fer una excursió del llibre "hikings around beijing", però després de buscar el punt de partida durant una bona estona una patrulla de forestals ens van dir que els laowais no podíem passar. És clar que els forestals eren tres xinesos jubilats que feien la pudor de fum i humitat de qui no ha rentat la roba que duien en tot l'hivern, que mastufejaven un xinès tancat i indesxifrable per uns guiris amb nocions com nosaltres i que ens ensenyaven cada caràcter xinès del braçalet de voluntaris que duien, com si per nosaltres signifiqués gaire res més que: ah, això deu voler dir que tenen poder de decisió sobre qui passa i qui no. Finalment, fent un esforç d'interpretació vaig entendre que eren mesures antiincendi, i que si volíem passar, havíem d'anar a parlar amb el líder del poble. Burocràcia per poder fer una caminada? Era massa per un diumenge qualsevol...i ens vam rendir. A més, al llibre deia que hi havia una altra ruta bastant a propet...i vam decidir anar a treure el cap, per comprovar si les patrulles de forestals eren per tot o només havia estat un cop de mala sort.

I sí, finalment, vam trobar el poble. Aquell no era l'objectiu, però va ser el que més em va agradar. Si haguéssim estat mai capaços d'empassar-nos una de les sèries de la televisió xinesa on recreen la vida de fa anys als pobles xinesos hauríem pogut dir: ben bé com a la sèrie. Però com que al costat de les sèries aquestes "Vent del Pal" és una obra mestra...ho vam haver de suposar.

Baihe...semblava ben bé un poble dels que nosaltres entenem com a pobles. Com allò que discutíem amb l'Andrea i en Cristian divendres tot sopant: la diferència de ser de Barcelona o no i la diferència de ser de poble o no. Això, era un poble. I conservava força la fesonomia de poble...tot i que no per gaire temps. Ja hi havia qui feia cases noves...i era, com passa als nostres, de pobles, trencaven tot l'encant de les antigues construccions: totxana vermella, murs alts i quasi sense finestres i una porta tancada als forasters.

A Baihe, la gent es devia dedicar a recollir fusta. Pels carrers, als patis de les cases, a qualsevol racó, hi havia farcells de branques i branquillons lligades amb un fil fet de fusta que, tendra un dia, ara s'esquerdava. D'on treien la fusta...era evident. Als voltants del poble tot era pelat. Només quedaven els arbres fruiters (castanyers?) que els habitants van plantar...potser el dia que van adonar-se que la fusta era un recurs limitat. A més, formant clapes que recordaven les d'un gos amb leishmania, hi havia 4 pins mal posats; la majoria, deixats de la mà de déu; només un, amb una terrasseta feta a mida.

Per això, perquè el paisatge dels voltants no era massa agradable, em va agradar més veure el poble. La gent, escassa, defensava la seva privadesa. Semblaven tancats a les cases, i, quan paraves a veure un pati, la façana, l'estructura...treien el cap per la cortina de l'entrada i, ben seriosos et deien, en el mateix xinès mastegat que els forestals, si necessitaves res. Però l'atracció de veure cases sense murs al voltant i una porta tancada era massa forta i, sense voler ser massa xafardera per no ofendre'ls, m'anava fixant en les que podia. Una dona rentant roba a mà mentre les gallines corrien pel pati al voltant de la font. Un graner amb blat de moro. Un corral amb eines pel camp. Un cobert amb una mula i els purins abocats al carrer des de la part de dintre de la paret que el delimitava. Alguns sostres de pedra de pissarra. La part dels davants de les cases, escombrada.

Almenys vam veure un parell de pedres de molí on semblava que xafaven gra. Un era ple d'abelles, vam suposar que atretes per la dolçor de la farina. Al costat de l'altre, la pila de fems de cavall o mula ens va fer pensar que en feien servir per fer anar la pedra. També per tirar dels carros que devien fer servir, encara ara, per anar a buscar la fusta o les castanyes.

Fins i tot vam trobar un parell de cases abandonades, que ens van servir per comprovar-ne l'estructura: tres parets de totxo, una teulada amb les teules típiques xineses i, a la part del davant, una estructura de fusta que feia de finestra i on, antigament, devien protegir-se del fred amb paper. Tot i que no vam entrar a dins per por que ens caiés al damunt, semblava haver-hi una sola habitació i com que tot l'edifici estava alçat, s'havien de pujar unes escaletes de pedra per accedir-hi.

Segons com, i tot i la distància, temporal i física, aquell poble, em recordava el Cassà de la Selva que ja quasi no vaig conèixer i, encara moooolt més lluny, la Pompeia que vaig imaginar passejant per les seves runes. Potser és que no som tan lluny com ens sembla.

à fond la forme!

2009-03-14T05:23:00.001-07:00

Tanta marató, tanta marató...i la resta de mortals, què?? : )
Clar que després de comentaris com "ja ets aquí?" després que, tota orgullosa, vaig tornar a casa havent corregut 4 kms després de 3 mesos...no ajuden gaire!! Però no em rendeixo...a veure si un dia l'atrapo!! O no!

El xou mongol

2009-03-14T05:16:00.001-07:00

Com a punt i final de la primera reunió de dealers i col·laboradors d'Hipra Xina 2009 (great collaboration, bright future!) vam anar tots a sopar a un restaurant d'Inner Mongòlia, on feien un espectacle per entretenir el personal.

Tot i que reconeixem que millor això que "ganbeis" (sant hilaris) a dojo...va haver-hi algun moment en el que ens va agafar una mica de vergonya aliena i no gosàvem ni mirar quina cara feien els jefes vinguts d'Amer.

Al cap de tres actes, ja ens venia la badallera i tot, però els nostres col·laboradors xinesos van semblar satisfets...i al final, això és el que compta!

...jo encara penso que si aquestes mongoles anessin al carnaval de Brasil encara s'endurien algun premi!

Cobrador del frac? Ball de disfresses?

2009-03-14T05:11:00.000-07:00

Diu que els xinos tenen por del ridícul. També diuen que no els agrada cridar l'atenció. Per això quan vaig veure la guarnició del paio de la bicicleta em vaig sorprendre tant que amb prou feines vaig tenir temps de treure la blackberry i fer-li una foto! Espero que el negoci fos seu...o que, si treballa per algú altre, cobri plus per notorietat!

Per cert...és repartidor de flors! Que romààààntic!!!

Ai Weiwei

2009-02-26T18:41:00.000-08:00

Ai Weiwei: New York Photographs 1983-1993

Location: Three Shadows Photography Art Centre
No. 155A Caochangdi, Beijing, China
Opening: January 2nd, 2009 3pm
Exhibition Dates: January 2nd to April 18th, 2009

Tot i que abans d'anar a veure l'exposició no tenia ni idea de qui era aquest paio es veu que és un fotògraf xinès molt famós i reconegut. Ahhhh....
A mi em van agradar, tant la sala on es feia l'exposició com la mateixa exposició. En una primera part, les fotos semblaven reflexar la vida diària dels xinesos acabats d'arribar a NY. Una mica com la dels expatriats quan arriben a BJ...però diferent. La majoria de xinesos amb els que es feia l'ai weiwei eren artistes i per tant moltes de les fotos són a l'apartament on vivia, o prop d'allà (la bugaderia, algun restaurant xinès, alguna botiga de chinatown).
A la segona part el fotògraf s'aventurava a sortir del gheto i passejava per la ciutat, assistia a concerts, protestes, reivindicacions, etc.
També em va semblar interessant veure com els occidentals que sortien a les fotos es veien "passats de moda" (80's, 90's) i que en canvi, els xinesos, vestien si fa o no fa igual que ara.

El Gran de Can Tolosa

2009-02-25T23:10:00.000-08:00

Avui no parlaré ni de mi, ni de nosaltres, ni de la Xina. Avui, recordant les paraules de l'únic polític de talla que ha donat el país en els darrers 60 anys, avui això no toca!!! Avui toca parlar del Gran de Can Tolosa. Gran amb totes les majúscules hagudes i per haver. El nano s'acaba de picar uns 190 Kms pel desert en una mica menys de 35 hores!!! Ha corregut durant un dia i mig pel desert de Líbia en autosuficiènica i amb un GPS per quedar 6è a la Lybian Challenge, una cursa reservada només a "fores de sèrie". Simplement acollonant!!! Els qui no corren o no els agrada córrer, diuen que això és de ximples. Els qui correm, o potser veient el que fa en Jaume seria més encertat dir els qui intentem córrer, ens podem imaginar com se sent ara. Moltes felicitats Jaume!!!! Amb aquestes cames i aquest coco has demostrat que pots arribar molt lluny. Mai millor dit!! Ara a descansar, i com dius tu, sempre queda un altre repte!!

http://jaumetolosa.blogspot.com/

http://www.libyanchallenge.com/francais2.html

Una carta de menú ben especial

2009-02-24T05:43:00.000-08:00

La curiositat més coneguda sobre les cartes de menú als restaurants xinesos és la que diu que els guiris se soprenen quan tot i ser 3 o 4 a taula només porten una carta. Això es deu a que entre xinesos sempre només és un, sol ser el qui paga, qui tria els plats, així que només en necessiten una. Ara però, en alguns restaurants quan veuen que ets guiri, ja te'n porten més d'una. El que no és tan conegut és la carta de menú tipus "Exposició multidisciplinària". Diem-li així perquè moltes vegades podria ser una mena d'exhibició mixta de fotografia, escultura i performance en viu. En aquest cas, quan arribes al restaurant, abans de seure a taula passes per la rebotiga de la cuina on hi pots veure els plats que van fent, els animals vius abans de ser escorxats, els peixos mig morts nedant en peixeres d'aigua sospitosament tèrbola, les verdures fresques abans de pelar i netejar, simulacres de plàstic o reals dels plats finals, o simplement, com en el cas de la foto que adjuntem, un mural amb les fotos dels plats i els preus. Així doncs, tries el menú com aquell qui va a mercat, tant d'això i tants d'aquells altres. No cal dir que algunes vegades el plat que et porten a taula ben poc té a veure amb el que surt a la foto.

...i com deu ser la nuralla amb neu??

2009-02-22T05:37:00.001-08:00

Després de la tormenta i el vent que va bufar el cel va quedar, com diríem amb la Surro, "ben bau"! I vaig començar a pensar que no cada dia neva a Beijing, i que no cada dia fa uns dies bonics, i que aviat no podríem dir ni que cada dia podem anar a veure la muralla! Per això vaig proposar a en Dani anar a veure-ho tot junt i de cop: la muralla amb neu i en un dia bonic.
Vam triar Jiangkou, que és una zona de la muralla salvatge, en el sentit que, com que no s'hi arriba amb cotxe ni amb telefèric a) no està súper poblada (important si volíem veure un tros blanc de neu) i b) no està restaurada (o maquejada, com diríem amb l'altra Cristina).
A més, ja sabíem com s'hi anava, ja que hi vam voler anar amb els iraelians que vam conèixer al Tibet quan van ser a Beijing. Aquell cop, però, no vam ni tan sols intentar-ho, perquè plovia, i ens havien dit que el camí era força dret.
Aquest cop, però, allò no ens va aturar. I vam enfilar cap amunt. Al cap de poca estona, vam trobar un xinès que cuidava perdius i faisans i li vam demanar si anàvem bé. Ens va dir que sí, però que vigiléssim amb la seguretat.

El camí no semblava pas tan complicat, tot i que de neu n'hi havia força. Vam decidir provar-ho i, en cas que la cosa es compliqués, fer mitja volta. Feia bon dia i l'aire era fred, però pur. Valia la pena mirar què ens deparava aquell caminoi, a part d'unes vistes agraïdes.

Al cap d'una bona estona, per això...la cosa es va anar complicant. A més, no sabíem massa bé on anàvem, ja que era el primer cop que fèiem aquell camí. I pujar, anàvem pujant...però ens preocupava la baixada. De fet, anàvem amb vambes i prou i no volíem quedar encigalats.

Per això, quan vam començar a no veure-ho clar ens vam estimar més evitar haver de cridar al RACC xinès i fer valer el que tenim els catalans: seny! Així doncs, ens vam quedar sense veure la muralla amb neu...només la vam veure de lluny...allà dalt...però vam decidir que en aquell cas valoraríem més el camí que l'objectiu. I la veritat és que va valer la pena.

A més, gràcies al google imatges podem imaginar-vos com devia ser veure-la des de dalt:

Neva a Beijing!

2009-02-22T04:52:00.000-08:00

Llevar-se i obrir la cortina per veure quin dia fa no ha deixat de ser una costum per mi...tot i que sovint el que veig només em fa venir ganes de tornar-me a amagar sota els llençols.
Aquest cop, però, vaig endur-me una bona sorpresa: nevava. I amb força! Ja havia començat a agafar al carrer i tot, i els gronxadors-aparells d'exercicis del complexe on vivim estaven ben coberts de neu. Em va fer il·lusió, i vaig córrer a fer una foto amb la blackberry i escampar la notícia: neva a Beijing!

Anant cap a la feina em vaig adonar que tot i que la neu no és estranya a la ciutat (cada any solen caure més o menys volves), semblava que aquest cop els agafava desprevinguts. Les clavegueres estaven força embussades i a cada cantonada es formava un xip-xap considerable. A més, molts conductors ja tenen problemes en condicions normals, només faltava que els afegissin un factor lliscant a la carretera. La gent, per això, no somreia, ni semblava estar de mal humor pel fet que queiés neu del cel, ni mostraven cap signe d'immutabilitat...la incapacitat de reacció dels xinesos no deixa mai de sorprendre'm.

Vaig passar-me el dia a l'oficina i, al sortir, vaig comprovar que continuava nevant. Caram, allò no era un fet puntual del matí del dimarts, sinó que semblava que la cosa anava per (una mica) més llarg. I així va ser...dimecres al matí encara queien 4 volves. Al sortir de l'oficina, per això, vaig tenir la sensació que ho havia somniat. I quasi me n'hauria convençut si no hagués estat pels pilons de neu que hi havia al costat dels arbres, i als llocs on no passaven ni cotxes, ni gent. A la carretera i a la vorera, en canvi...ni rastre. Com era possible? No feia tanta fred, d'acord, però no podia ser que la neu s'hagués fos tan ràpid. Aquell dia, a més, vaig haver de tornar a casa a peu (m'havia deixat el moneder no sabia on, i la targeta del bus suposadament a l'oficina) i vaig poder comprovar que no era només davant l'oficina, que la neu havia desaparegut, sinó al llarg de tot el camí de l'oficina fins a casa. Distreta, vaig decidir no donar-hi més importància.

Però, al dia següent, quan ja no hi comptava, vaig trobar quatre dits de neu flonja que havia caigut durant la nit. Després de fer classe de xinès amb la BaoFeng vaig anar cap a la feina i vaig entendre el secret: no és que tinguin màquines llevaneus, ni tan sols posen sal a les carreteres o voreres. El que fan és mobilitzar la brigada d'escombraneus per recollir la neu dels carrers, posar-la en carretons i acumular-la on no faci nosa. Aaaara ho entenia tot! Efectivament, a partir de dijous, ja no hi havia neu enlloc, ni tan sols al cel, ja que el vent que va bufar aquell dia es va endur els núvols beeeen lluny.

I el cap de setmanaaaaa...quan te n'adones, ja ha passat!

2009-02-15T04:28:00.000-08:00

Sobretot quan és intens...

Dissabte vam començar anant d'excursió amb en Cristian i l'Andrea a Beianhe. En Dani hi havia anat la setmana anterior a córrer per entrenar-se per la marató i li va agradar el lloc, i em va convèncer per anar-hi aquest cap de setmana. Jo ho vaig comentar a en Cristian...i entre tots vam estirar l'Andrea.
Una de les raons per les que aquesta excursió va agradar a en Dani va ser perquè no hi havia escalons de formigó...almenys per pujar. Els xinos son així: a cada lloc on pugen, fan camí o escales d'obra. Per nosaltres, això trenca tot l'encant que pugui tenir un lloc, deixa de ser natural. Però és clar...qualsevol els convenç del contrari!
Una altra de les raons, que en aquest cas no vam poder apreciar, eren les vistes que es veien de Beijing des de dalt de tot. El cas és que, per ser el primer dia, ens ho vam agafar amb calma, i aprofitant que a l'Andrea semblaven fer-li figa (ehem!) les cames...jo també vaig insistir en agafar la drecera per evitar l'últim tram de pujada.
Finalment, la tercera raó és que el paisatge s'intueix bonic...si més no a la primavera -o la tardor- quan els arbres comencin -o comencin a deixar de- tenir fulles.

Cansats però contents, al vespre ens vam animar per anar fins al Paddy's, on els del casal català havien organitzat el primer campionat de futbolí. Un noi de la Cellera que és a Beijing des del 1982 es dedica a muntar autèntics futbolins cordoba pels bars de la ciutat, i es veu que en dos mesos que fa que s'hi dedica, ja en porta 25 de muntats. Clar que pels del bar és bona cosa: en Jordi els el munta gratis, i llavors amb el tema monedes, van a mitges. Com deia ell, ara és qüestió de popularitzar el joc entre els xinesos! Nosaltres, per ajudar en aquesta tasca, doncs, vam participar en el campionat i, tot i que, almenys jo, no pensava guanyar ni el primer partit, es veu que les pràctiques amb l'Uli a l'Escala aquest estiu van servir d'alguna cosa (bé, i la mica d'ajuda d'en Dani, tot s'ha de dir), perquè...vam arribar a la final!! Ei, i hi havia 10 parelles!! No està malament, eh?? Llàstima que al final les 6 ampolles de vi en les que consistia el primer (i únic) premi van anar a parar a mans d'una parella de St Cugat però...una altra vegada serà!
I avui ens hem repartit: al matí en Dani ha anat a córrer (amb un vent i una fred que feia...) i jo a la tarda he anat a ioga...després de tant temps que m'havien caducat els calés de l'última vegada i he hagut de tornar a pagar. Tot i l'enrabiada, la veritat és que m'ha anat bé estirar l'esquena i posar punt i quasi final al cap de setmana (falta estudiar una mica de xinès...i un capítol de Lost!!).

Cames ajudeu-me!!!

2009-02-10T00:23:00.000-08:00

No és que m'empaitin o que tingui pressa. Però com que aquest és el darrer any dels 3 que havíem de passar a la Xina és qüestió de fer la llista (com a The Bucket List) de totes aquelles coses que ens hi queden pendents per fer i que molt problablement un cop tornem a casa no en tindrem oportunitat. Entre altres a la llista de moment ja hi tenim:

-Tirar pertards pel l'any nou xinès (Prova superada).

-Anar a veure un espectacle al NCPA. Nou centre de les arts escèniques, situat al costat de Tiananmen (popularment conegut com l'ou ferrat).

-Visitar el Temple del Cel (jo encara no hi he estat mai!!!).

-Anar a Yunnan.

-Anar a Dunhuan.

-Anar al Japó (jo tampoc no hi he estat).

-Ensenyar a la Maula a dir "meu, meu" en mandarí i cantonès (complicaaaat).

-......segur que a mesura que vagin passant els mesos la llista s'anirà fent llarga i feines tindrem a donar-la per tancada.

-CORRER LA MARATÓ DE LA GRAN MURALLA!!!! I es aquí on dic: Cames ajudeu-me!!!!

http://www.great-wall-marathon.com/
De fet no són 42 Km corrent per dalt la paret, només hi ha un tros d'uns 3,5 o 4 Kms que es fa dues vegades en sentits oposats. La resta són una barreja de carreteres enquitranades i camins de carro i cabres. El més fotut són els milers d'esgraons que has de pujar i baixar en aquests 7-8 Kms, ideals per la meva condritis rotuliana crònica. Per si les mosques, i per si m'entrés la caca, he optat per la tàctica catalana de pagar ja la inscripció i així, per tal de no perdre els calés, la correrem encara que sigui amb les dents.

No cal dir que només he corregut 2 maratons, i van ser planes i fa 4 anys, així que estic lluny de saber on m'he fotut. Amb tot he començat a entrenar i dissabte ja vam anar una colla de llampats a córrer per muntanya, amb l'afegit que aquí a la Xina molts camins de muntanya tenen els esgraons fets. Avui encara em fan mal les cames!!!

A més a més aprofitant que vivim al 14è pis d'un bloc de 25, i treballem en un 7è d'un edifici de 20, aprofitarem per estirar una mica les cames i fins el 16 de maig mirarem de no agafar ascensors...

S'han passat!

2009-02-09T05:20:00.000-08:00

Tant feliç que havia de ser la celebració del festival amb que acaben les celebracions de l'any nou xinès...i va i es crema un hotel encara no inaugurat que havien construït al costat i al mateix temps que el nou edifici de la CCTV.

Hi ha qui diu que va ser culpa dels petards i que la prohibició que feien veure que no existia durant aquestes dues setmanes passarà a ser molt més dura a partir d'aquest incident...i també hi ha qui diu que potser ha estat provocat i algú s'endurà molts calés. Segons la versió oficial, va estar provocat per un castell de focs contractat per la mateixa CCTV, que va demanar a una empresa especialitzada que el fes just al costat de la torre, desestimant tots els riscos a considerar pel fet d'estar l'edifici ple de material i encara per tapar finestres!!! O sigui, la van encendre ells mateixos!!! Fotuts burros!!!

El cas és, però, que va ser una manera ben trista de posar punt i final a les celebracions...

La traca final

2009-02-09T05:09:00.000-08:00

Avui s'acaben els dies de celebració de l'any nou xinès. Amb la primera lluna plena del calendari lunar és hora de gastar tota la metxa que queda per cremar. Aquí haurien de venir aquesta colla de pixatinters legisladors de la UE que no tenen altra feina que fer normatives de pa sucat amb oli. Fa més de quatre hores que dura el castell de focs!! Portem tot el vespre i part de la nit sense parar de petar petards, fuets, sortidors de foc, traques....això és un festival!!! Ni distàncies mínimes, ni edats mínimes, ni límit de quilos de pólvora!!!....que n'aprenguin!!! I si no saben què legislar, que prohibeixin els musclos amb patates rosses als belgues, que això sí que és un atemptat gastronòmic!!!! Bé, després d'aquesta exaltació...hem de reconèixer que en teoria no es podrien tirar petards des del 4t anell cap al centre de la ciutat...però els policies fan la vista grossa, perquè saben que és una tradició mil·lenària! Clar que sí...i a partir de demà ja repartirem llenya un altre cop!

Així doncs, per unir-nos a la tradició xinesa de començar l'any cremant pólvora com a desig de bona sort i reivindicar les festes amb foc de casa nostra, nosaltres també hem comprat una bateria de 25 fuets i una traca de mil xinus!!! Patum, patum, patum!!!!

Si teniu una mica de paciència podeu veure un castell de focs tal com el vèiem nosaltres des del balcó...davant els nostres nassos:

Patum, patum, patum!!

La qualitat de l'aire de Beijing i l'efecte dels JJOO

2009-02-06T03:31:00.000-08:00

Aquest és un tema que sempre està a l'ordre del dia, fins i tot és una de les preguntes que més sovint ens fan amics i coneguts. Una bona mostra d'aquest interessant tema és aquest web de Asia Society http://www.asiasociety.org/beijingair/#room-with-a-view on cada dia pengen la foto del cel de Beijing juntament amb l'índex oficial de pol·ució de l'aire. Veient els resultats dels millors i pitjors dies potser podem fer bona la teoria que amb els JJOO la cosa ha millorat i força, ja que tots els pijors són d'abans dels olímpics, mentre que la majoria dels millors són de després.

Un parell d'exemples:

Un altre enllaç interessant i útil és el del ministeri de medi ambient de la Xina, on cada dia a mitja tarda publiquen l'índex oficial de la qualitat de l'aire. Algunes persones fins i tot ho fan servir per decidir si al vespre surten a córrer o es queden a casa o al gimnàs. Suposo que és perquè conté caràcters xinesos, però no puc enganxar l'enllaç directe de Beijing, així que us hi poso el general, només cal que aneu a baix a l'esquerra i cliqueu 北京. La primera ciutat del llistat.

http://datacenter.mep.gov.cn//TestRunQian/air/airCityMain.jsp?city

Què és això??

2009-02-01T05:09:00.000-08:00

Des d'uns mesos abans dels Jocs Olímpics a totes les estacions de metro de Beijng han aparegut aquests artilugis. En els seus inicis aquesta andròmina anava acompanyada d'un policia que seia a la cadira que podem veure al darrera, però des del final dels Jocs, la cadira ha quedat buida i l'estri resta sol i abandonat a les andanes del metropolità de la capital xinesa.
L'eterna pregunta ha estat què caratxos era aquesta mena d'olla dels "cavallitus". La veritat és que ha costat esbrinar-ho. Les diferetns hipòtesis apuntaven a una fumigador (com el de CEYC), la marmita d'en Panoràmix, el perol on Gargamel somiava bullir els barrufets´...però en Wei el dia del sopar del cap d'any xinès ens va revelar el secret:
Es tracta d'una càmara acuirassada. En cas de trobar un paquet o una bossa sospitosa de ser una bomba, aquesta es diposita dins aquest estri i es tanca hermèticamentper contenir l'explosió.
El que no ens va explicar en Wei és com acaba la història: si tanquen i esperen a veure què passa, si treuen l'olla fora de l'estació o si marxa tothom corrent esperant que les destrosses no siguin res de l'altre món...encara sort que els terroristes no van decidir posar-ho a prova!!

STA LLÚCIA A LA PEKINESA

2009-02-01T01:57:00.000-08:00

Pels volts de l'any nou xinès se celebra als diferents parcs de Beijing, l'equivalent a Sta Llúcia. Aquí, però, els protagonistes no són els pessebres, ni les figuretes dels pastors, ni els caganers. Aquí...la veritat és que pots trobar una mica de tot, des de les considerades típiques per l'època (peixos portadors de la bona sort, molinets giratoris que fan fressa quan el vent els fa moure, vaques de mil formes,...) fins a altres que esperaries trobar a qualsevol xinès de tot a 1€ de casa nostra...passant per tòmboles on, tot i no sentir parlar de la txotxona o el perrito piloto, també semblen repartir premis a cabassos...

Nosaltres vam sortir amb un peix i un drac-putxinel·li....que no es va fer gaire amic de la Maula!

VISITA LLAMPEC A HK

2009-01-29T20:15:00.000-08:00

Després d'arribar a Beijing i trobar els termòmetres congelats i previsions d'encara més fred, i tot i que no tenia massa ganes de tornar a fer vacances (encara que no us ho creieu!!) amb en Dani vam estar mirant opcions per emigrar a passar el cap d'any xinès. Com que, per variar, anàvem a última hora, els bitllets per anar a Filipines, Tailàndia o Vietnam eren caríssims. En canvi per anar al Japó o a Hong Kong eren més assequibles. Tokio ho vam descartar (en Dani segurament hi anirà a un congrés a l'Octubre i jo ja hi he estat) i vam pensar que tot i que a Hong Kong ja hi havíem estat tots dos, si a la Mariona i l'Auslan els anava bé, seria una bona opció per anar de visita.

Tal dit, tal fet!

Vam arribar a HK el diumenge al vespre, després d'un viatge llaaaaarg (Beijing-Shanghai-Shenzhen-HK-Lama island) i després de sopar a la mateixa illa i fer-la petar una estona vam anar a dormir a l'apartament de la Mariona i l'Aus. L'endemà vam anar tots quatre a fer un passeig per l'illa, fins el poble de pescadors que hi ha a la part sud de l'illa.

Tot i que la vegetació no és gaire alta, i a més hi ha una planta tèrmica a l'illa, hi ha racons ben bonics i s'hi està molt tranquil. Quan des del caminet per on passejàvem (on, per cert, vam trobar tres parelles de catalans...que petit és el món!) vam veure una caleta jo ja m'imaginava, a l'estiu, baixar-hi i estar-hi tranquil·lament, llegint, nadant...i l'Auslan em va treure la idea del cap quan em va dir que només a la primera platja que havíem vist hi havia xarxa pels taurons!!
Al final del caminet vam trobar un temple i, al costat, uns quants restaurants on vam dinar.

D'allà vam agafar un ferry fins a Central, on vam acabar de fer el volt...dins un shopping mall. La idea era fer temps per esperar la desfilada que es feia més tard per celebrar l'entrada al nou any del bou. Com que no sabíem molt bé per on passarien les carrosses i s'havia acumulat tanta gent pertot vam acabar veient la desfilada a trossos i des de lluny, però com que el meu objectiu prioritari era veure lleons xinesos (tants anys per aquí i encara no n'havia vist enlloc!) i era un dels primers que van passar i els vaig veure molt bé (enfilada a les espatlles d'en Dani!) ja vaig estar ben contenta! Al dia següent vam decidir fer una mica més de visita cultural, i amb en Dani vam anar a visitar el mercat de flors, d'ocells i de peixos. Com que era l'any nou xinès hi havia força botigues tancades, però també va estar bé, perquè ens en vam poder fer una idea i vam estalviar-nos la gent que s'hi deu acumular normalment. Amb la consciència una mica més neta vam anar de shopping...i déu n'hi do el que vam acabar comprant (ei, peixos no!!)!

A mitja tarda vam quedar amb l'Auslan i la Mariona i vam anar fins on havien reservat lloc per sopar, amb vistes cap als focs artificials que havien organitzat per, sí, l'any nou xinès. Tot i que feia fresqueta, va estar molt bé, tant el sopar com els focs...llàstima que hi va haver un moment que el fum dels primers focs, immòbil, ens tapava les explosions dels que venien darrere. Vam provar de bufar, però....res!

Finalment, el dimecres, després de fer un brunch a l'illa vam anar cap a Kowloon a deixar les maletes i fer un volt fins arribar a un dels temples més vells de la zona, ben xulo. Una mica més amunt vam acomiadar els nostres amfitrions i vam anar tirant cap a agafar el bus per tornar a Shenzhen, d'on vam agafar un avió fins a Beijing. Allà, sortosament, vam poder comprovar com, tot i que encara feia fred, les temperatures havien escalat uns quants graus...

新年快乐！！

2009-01-29T19:52:00.000-08:00

Bon Any Nou a tots!!

Des del 26 de gener del 2009 som a l'any del bou segons l'horòscop xinès. Recordeu que un dia explicava que volíem aparellar un amic meu xinès amb la meva professora del mateix idioma? Però que no va sortir bé perquè segons ell, els seus horòscops (tigre i mico) no lligaven? Doncs si un nen/a neix entre el 26 de gener del 2009 i el 13 de febrer de 2010 serà nascut l'any del bou segons l'horòscop xinès. Com que hi ha 12 animals, fa 12 anys i d'aquí 12 també serà l'any del bou. Així, per exemple, en Dani, que aquest any farà 36 anys (12*3=36) també és bou.

Dels bous diuen que són dignes de confiança, tranquils i metòdics. Treballadors pacients i esforçats, els Bous són rutinaris, saben escoltar i és molt difícil fer-los canviar d’opinió, perquè són obstinats i amb prejudicis. El Bou representa la Noblesa i la seguretat personificada, aquestes dues característiques son la base del Treball, cosa que el Bou fa molt bé. Son símbol de paciència, tranquil i la seva presencia transmet seguretat. El bou fa tota la feina, lentament fins arribar al final del camí.

L’Any del Bou (o del Búfal), animal d’Aigua que destaca per la seva tenacitat, paciència i perseverança, significarà un nou començament. La gran diferència amb l’Any de la Rata –més destructiva i maliciosa- que ens deixa és que el Bou construeix per a durar en una acció lenta però segura. Tots hauríem de fer eleccions correctes, ja que el que decidim tindrà conseqüències duradores. Es tracta d’un any de Terra sota la influència del Yin –negatiu–, pel que serà un any més tranquil que el passat, quasi de transició cap a una mica millor. Això sí, hem de deixar de somiar i posar els peus en terra per a, amb accions realistes, arribar a l’èxit. És un període, doncs, ple d’esforç, responsabilitat, treball, moderació i rigor. Res de despeses supèrflues ni frivolitats, ni d’invencions estrafolàries, modes exagerades o dolentes arts.

El temple més antic de Beijing...o collons quina fred!!

2009-01-24T20:46:00.000-08:00

Vam quedar de dia, confiant que el sol escalfaria l'ambient. Amb tot, la previsió del yahoo deia que estaríem entre -14 i -17 ºC, pel que vaig decidir rebuscar l'armari fins trobar aquells conjunt de samarreta de màniga llarga i calçotets llargs a joc. Al cap i a la fi, tot i que esquiant vam estar a temperatures semblants, no confiava que durant la visita al temple féssim massa exercici aeròbic...

Abans, però, vam anar a dinar a un restaurant de Jiangxi. L'últim cop que ens havíem vist amb en Cristian i l'Andrea havia estat a Girona, i va estar bé tornar-nos a trobar a la nostra ciutat d'acollida. Com a cosa curiosa dir que a sobre la taula vam trobar un cartellet que deia prohibit fumar. Com que això no sol passar mai, en Cristian va demanar a la cambrera si podia encendre un cigarret...i la cambrera li va dir que no. Allò ja era massa! Els xinesos no respecten mai aquestes regles occidentals...i aquell restaurant devia ser l'únic que ho feia! Tot i que per mi això era un oasi dins un país empedernidament fumador, en Cristian i l'Andrea estaven indignats. Finalment van acatar les ordres i vam fer un dinar lliure de fum (oeeeee). Fins que, ai las, quan només quedava la nostra taula i una altra de xinesos al costat, tots els veïns van començar a fumar sense demanar permís a ningú. Les cambreres no ho van veure (o van fer veure que no ho veien) i per tant, tant en Cristian com l'Andrea van treure ràpidament el paquet per no ser menys...llàstima! : )

Entre que és de bon català tenir fred després de menjar i que el termòmetre no remuntava ni amb sol ni sense, vam agafar el cotxe per acostar-nos al temple. La veritat és que era bonic, i que la llum era neta, perquè les fotos han quedat ben bé...tot i les nostres cares de fred! El millor, per això, el fet que construïssin una ximeneia al costat de la pagoda...el contrast és brutal!

Després del temple volíem anar a veure una de les fires d'any nou que fan als temples de la ciutat, però quan vam voler anar al temple de 白云 (núvol blanc) no ens van deixar entrar (obrien a partir de l'endemà, el 25) i per tant vam decidir anar a un lloc tancat a fer una xocolata calenta. Vam acabar en un shopping mall on la calefacció era tan alta que els calçotets llargs, que fins llavors m'havien anat tan bé, em feien nosa!! Per això quan després vam anar a fer un massatge amb en Dani no me'ls vaig tornar a posar...no fos cas que al Hatsune, el japonès on vam sopar m'agafés el xarampió!

Desembre / Gener

2009-01-11T14:00:00.000-08:00

Aquestes festes han estat un dóna-me'n dóna-me'n de fer maletes...primer jo vaig anar a Menorca amb la Mar a veure la Marian, després, amb en Dani i una colla de Roda vam estar a Nàpols, i finalment, hem estat una setmaneta esquiant als Alps...no es pot dir que no haguem aprofitat el temps!!

1. Menorca: tinc les fotos penjades al facebook...la propera vegada que em connecti en penjo alguna aquí!!

2. Nàpols: per cap d'any! Un sopar boníssim (tot i el foie... ; )), una nit frikosa al Velvet, una ciutat en general caòtica i bruta però amb encant, i una visita a Pompeia que ens va impressionar. Llàstima de la pluja, però que carai, ens va deixar fer tot el que havíem de fer!!

3. Alps: Tot i la baixa d'en Mia (creuats??) vam disfrutar força...sobretot l'últim dia, sunny total!!

Ah, i el pic rodonet que es veu a l'última foto és el Gran Paradiso...el 4.000 que vam anar a fer al maig!! Que petits són els Alps, en el fons... ; )

BON ANY 2009!!!!

2009-01-10T10:04:00.000-08:00

...comença el compte enrere!!

Qui és la Kitty?

2008-12-26T11:29:00.001-08:00

- Una nina molt maca...

- Tan maca com tu?

- Sííííííí...
p.s. I no és cap cotxe japonès! El vam trobar al bell mig de Macau...

Postal atípica de Beijing

2008-12-12T21:18:00.001-08:00

Mai m'haguera pensat pujar a un metro a Beijing i ser l'únic passatger!!!! Costa de creure. En una ciutat de més de 16 milions i un país de més de 1.400 milions de persones, costa molt trobar un racó on no hi hagi ni una ànima. Em va fer cosa i tot.

Beijing, diumenge 7 de desembre de 2008, 10 del matí. Línia 8.

Ja ha arribat el/la fred!!!

2008-12-11T07:13:00.000-08:00

I no pas ahir, ja fa dies que correr per Beijing i cada dia es nota més!!! Malgrat tot, aquest any estem preparats. Mireu sinó la geca nova que vam comprar de rebaixes l'any passat!!!!

I si no us creieu que és calenta i toveta pregunteu-li a l'experta de la casa en jaure i escalfar la panxa!!!

FIINAIR: Odissea a l'espai

2008-12-09T12:30:00.000-08:00

Després de 4 mesos sense estar per Catalunya...tens ganes de tornar a casona. I més quan no estàs segur fins a última hora de si ho podràs fer o no. I més quan has pogut lligar fins i tot el transport entre l'uruport de BCN i casa els papes...

Però no, Finnair duia altres plans! Vaig arribar a l'aeroport de Beijing i ja vaig veure una nota dient que el meu vol tenia una hora prevista de sortida 4 hores més tard de la teòrica. Per acabar-ho d'arreglar, em van fer treure pes de la maleta. I finalment em van dir que anés passant per allà per comprovar si l'hora de sortida canviava (en funció de l'hora que arribaria l'avió provinent de Helsinki).

Jo patia perquè la connexió amb Barcelona era de tres hores, i si sortíem amb quatre hores de retard, devia voler dir que perdia el segon vol. Ho vaig demanar i em van dir que potser podria entrar en un vol a Praga, i d'allà a Barcelona, però quan, 9 hores i mitja després vaig arribar a Helsinki em van dir que feia 10 minuts que el vol de Praga havia marxat, i que per tant m'havia de quedar a dormir a Helsinki. I que l'endemà a les cinc podia continuar fins a Barcelona. Em va caure l'ànima als peus, però quan vaig veure que les cinc eren de la tarda el que em van caure van ser llàgrimes dels ulls! Què feia, jo, tot un dia sencer a Helsinki? Mentre esperava que sortissin les maletes (45 minuts!!) vaig anar païnt tot això i vaig decidir que provaria de canviar el vol, per, encara que fos fent escala a algún lloc, arribar a Barcelona al matí o migdia.

Vaig anar a l'oficina de Finnair i els ho vaig demanar, però em van sortir amb que si la reserva que jo tenia, que els vols anaven plens, que les connexions eren molt justes... Fins que els vaig posar la cara de bona nena del gat de l'shrek i va funcionar. Sortia a les 8 am de Helsinki cap a Londres, i d'allà cap a Barcelona. Hora prevista d'arribada: 14:30. Millor això que res!

Amb el cansament que duia a sobre vaig agafar el carro amb les maletes a sobre i el vaig entrar directament a l'habitació del Hilton de l'aeroport on m'havien donat habitació. Allà, amb el jet lag i tot plegat em vaig adormir de seguida, però a les 5 ja la voltava.

Els dos vols europeus se'm van fer llarguets, però almenys m'acostava al destí final. Això sí, a l'aterrar a Barcelona, i mentre travessava tot l'aeroport per anar des de la terminal A a la B a buscar les maletes (que complicat!) només pensava...ara, només et faltaria que et perdessin la maleta! Per sort, no va ser així i un cop pescada de la cinta vaig trobar els meus pares que em van portar, finalment, a la meva Girona aimada!

Finnair...mai més!

MACAU

2008-12-08T02:04:00.000-08:00

Comparat amb Hong Kong, i tot i que tenen coses en comú, Macau no és una ciutat molt famosa, ni a la Xina ni fora d'ella. Macau va ser colònia portuguesa i va ser retornada el mateix any en que els anglesos van "tornar" la NY asiàtica a la PRC (1999), passant a formar part tots dos territoris d'allò que sona tan bé: un país, dos sistemes. En realitat això vol dir que tant Hong Kong com Macau tenen certa autonomia, tot i que han de dir sempre i a tot arreu que formen part de la Xina.

A Macau, aquesta autonomia els ha permès, entre altres coses, haver-se convertit en la Meca pels ludòpates xinesos que es poden permetre jugar als casinos. Macau ja és més rendible que Las Vegas, o això diuen algunes fonts. A diferència de las Vegas, per això, Macau té història, i en conserva una miqueta molt micona: la façana de l'església de St Paul (com a testimoni de l'etapa en que els missioners catòlics van viatjar fins l'orient per intentar convertir els orientals), uns quants carrers empedrats i edificis antics al centre de la ciutat i algun temple budista amagat. Us en penjo 4 fotos...

...dels casinos (brutal el Venetian, cosí germà del de las Vegas i fet a lo grande...tot i que al meu parer els clients d'aquest tenen menys glamour que el de la versió americana)...

...de la façana de l'església de St Paul (la resta de l'edifici va ser destruïda durant la guerra de l'opi)...

...dels carrerons i edificis......i d'algun detall de temples...

Per cert, que abans que em demandin, gran part de les fotos són d'en Josep -vam anar a parar a Macau un dissabte entre auditories i jo no vaig portar la càmara-.

En definitiva, és una barreja curiosa. El que potser més em va agradar va ser, en un sopar que vam fer en un restaurant dels de tota la vida, tenir com a veïns de taula un parell de macauesos d'aspecte xinès parlant portuguès. És bonic veure com encara queden coses autèntiques en un món tan globalitzat!

Guangdong-Guangxi Tour

2008-12-05T08:06:00.000-08:00

La represa de l'activitat tardorenca em va portar altra vegada per terres del sud. Una setmaneta entre les dues províncies. Com que també hi vam passar el cap de setmana, ja que una de les visites era en dissabte, va haver-hi temps per tot. En l'àmbit professional vam poder gaudir d'una matança de porcs en una mena de pseudoescorxador on les condicions higièniques brillaven per la seva absència ja que en els canals de desaigüe i en els bidons de rebuig s'hi acumulaven despulles que feien pinta de ser allí des de feia uns quants dies, per no dir setmanes. Però no ens queixarem, ja que com podeu veure em van deixar uns guants ben primets i un davantal.

La part turística, en aquest cas, es va centrar en una passejada per la zona més cèntrica i concorreguda de Guangzhou, capital de Guangdong. Una mena de Rambles o 王府井 (wang fu jing) a la part més antiga de GZ i on els edificis encara mantenen l'estil colonial de la primera meitat del XX. Com podeu veure, tot i ser un diumenge normal i corrent, ben bé semblava que fossin Fires.

La sorpresa més destacable la vam trobar en una de les botigues d'aliments típics de la província, i alhora un dels establiments més antics i amb més tradició de la ciutat. O sigui, una mena de Can Cagarrines o Moriscot. No dirieu mai què hi tenien penjat del sostre??? Sí senyor!! Pernils!! Encara resultarà que no només el paper i la pólvora, sinó que fins i tot el pernil va ser un invent xinès!!!!!

Jinan, capital de Shandong i ciutat de les deus

2008-12-05T07:43:00.000-08:00

Aprofitant un seminari al diumenge al matí a Jinan, capital de Shandong, vam tenir temps per una tarda de turisme. Jinan és coneguda també com 泉城 (quan cheng) que vol dir ciutat del les deus (d'aigua), ja que a la ciutat hi ha seguit de deus naturals de les quals brolla molta quantitat d'aigua i molt neta (cosa extranya a la Xina!!!). Així doncs la visita túristica es va centrar en visitar una d'aquestes deus, reconvertida en parc, i la plaça major. Si us hi fixeu al mig de l'estany es veu com brolla l'aigua. Es veu que baixa de les muntanyes per sota terra fins que troba una sortida natural. I com aquesta es n'hi ha força per tota la ciutat.

Com podeu veure a la plaça major en Zhou (l'altre Zhou, perquè ara ja en tenim dos a Hipra) s'hi va ben lluir tirant la foto!!! I parlant de l'altre Zhou deixeu-me que us el presenti. Oi que fa cara de bon noi? Doncs si, és un tros de pa!!!! Un gran fitxatge!!

Hash House Harrriers. Una nota de cultura anglosaxona

2008-11-11T21:23:00.000-08:00

Des d'aquest darrer mes d'agost, els diumenges he freqüentat un grup de gent que es fa conèixer per Beijing Hash House Harriers o BH3. La veritat és que fins fa poc no havia sentit mai a parlar d'això dels H3, però resulta que dins el món anglosaxó i especialment entre la comunitat expatriada anglosaxona d'Àsia és un moviment ben arrelat!!

Aquesta mena d'esbarts, colles, trepes o com se'ls vulgui anomenar, tenen com a lema: A drinking club with a running problem. Per ser més explícits, es troben els diumenges a la tarda, corren i s'inflen de beure cervesa.

Si en voleu saber els orígens i tenir-ne una idea més precisa podeu consultar els següents llocs de la xarxa:

http://www.hash.cn/

http://en.wikipedia.org/wiki/Hash_House_Harriers

El H3 de Beijing té com a peculiaritats que la birra i el menjar són extremadament barats. Això fa que per 60 kuais (7€ aprox) tinguis barra lliure de cervesa i sopar. Es veu que en altres parts del món la cosa està força més limitada degut al preu d'ambdues coses i cada corredor només té dret a un nombre limitat de birres, o fins i tot, no hi ha sopar després de la correguda. És a dir, en altres llocs potser el factor córrer i acte social té més pes, però a Beijing el factor predominant és la cervesa. Malgrat això, cal dir que la majoria del grup, a banda de ser bàsicament una colla d'anglesos, americans, australians o kiwis bevedors, està molt en forma i les corregudes poden arribar a superar la dotzena de kilometres. Això sí, sempre amb 2 o 3 parades per poder fer el trago.

Al final de la correguda hi ha una mena d'acte lúdico-social anomenat "cercle" on els capitostos (Grand Masters o GMs) conviden per torns als novells (Virgins), als habituals que fa dies que no apareixien (LTNS) i a les llebres o "hares "(que són els qui han marcat la correguda) a fer uns santhilaris de cervesa al mig del cercle. Désprés és el torn dels RAs (Religious Advisors) que són una mena de pallassos de la colla que fan com una crònica humorística de la correguda i dels preparatius de la mateixa, i fan fer santhilaris a les persones implicades en les anècdotes d'aquesta crònica. És a dir, als qui han fet alguna cosa fora del corrent els toca beure com a penitència. Per acabar el cercle, hi ha un torn d'acusacions lliure, on tothom pot acusar a l'altra gent d'haver fet coses impròpies o divertides durant la correguda i que hagin passat per alt als RAs. Una de les acusacions més habituals és correr amb espardenyes noves, cosa que és pagada amb un santhilari bevent amb l'espardenya com a got. Per més inri, si el mitjó també es nou, la cervesa que omple l'espardenya és filtrada amb el mitjó.

Per últim hi ha un sopar, que per fer honor al nom del grup "hash house"(txiringuitu), es fa en algun restaurant xinès de pela i mitja, i durant el qual es continuen els santhilaris en honor de les llebres o del que sigui.

Com us podeu imaginar la fauna que hi ha no té desperdici!!!!

FIRES DE ST NARCÍS

2008-10-25T21:33:00.001-07:00

Fa anys, que no sóc a Girona per Fires. I deu ser que em faig gran, perquè no enyoro tant les barraques com passejar per Girona i sentir l'olor de moniatos, de castanyes, de tardor. Veure la gent mudada amb les sabates polsoses d'haver estat passejant per la devesa. La cara d'il·lusió dels nanos que van o vénen de pujar a les atraccions. El munt de gent que, un cop l'any, va a la plaça del vi a veure castells. Els sopars de colla, de feina, del gimnàs...

A Cambodja vam trobar una fira. Com el país, era cutre: hi havia una nòria una mica més alta que en Dani, parades de dardos, un tren de la bruixa i cavallitos per la mainada. A les fotos no es veurà, però els cavallitos eren cotxets de joguina per mainada instal·lats dins caixes de ferro enganxades a una estructura també de ferro que l'encarregat feia girar manualment. Algunes, fins i tot estaven decorades amb llumets...

Tot i la qualitat de les fotos (aquell vespre no vaig agafar la càmara i a la blackberry no se li poden demanar miracles), us en feu una idea, oi?

Bones Fires a tots els gironins...i als que siguin a Girona de pas!!

SALT A LA FAMA

2008-10-23T02:49:00.001-07:00

Tot i la vorgonya que em fa sentir-me...penjo l'entrevista que em van fer a la SER diumenge de la setmana passada al programa "Qualsevol nit pot sortir el sol".
No s'hi val a riure!! : )

FOTOS CAMBODJA

2008-10-19T04:24:00.000-07:00

Després del comentari d'en Marc, que ens reclamava fotos, i com que penjar fotos al bloc és lent i carregós, poso el link per l'àlbum de les fotos de cambodja. Aquest cop no hem fet gaire selecció i hi ha una mica de tot o sigui que ja us avisem que només és apte per aquells que vulguin veure molt temple!!

CAMBODJA (3)

2008-10-12T18:55:00.002-07:00

Un cop vistos els temples vam anar a veure una altra zona de Cambodja, Battambang. Finalment ens vam decidir per anar-hi en vaixell: tot i que el viatge era llarguet, vam pensar que seria una bona manera de veure un paisatge diferent al de la carretera. La veritat és que sí que era un altre paisatge, però...va acabar semblant-nos monòton! Quasi 7 hores enmig de l'aigua, confiant que el patró tenia bona orientació, ja que a nosaltres ens semblava tot idèntic: aigua, aigua, i aigua. Amb herbotes i barques flotant o amb cases que més o menys semblaven tenir bons fonaments, però aigua pertot arreu. Tot i veure-ho amb els meus ulls, no era capaç d'imaginar-me la vida allà. El fet d'haver de dependre d'una barcassa (o de l'habilitat natatòria) per fer qualsevol cosa; de criar gallines en una gàbia plantada a l'aigua per, molt de tant en tant, no menjar peix, peix o peix per esmorzar, dinar i sopar; d'abocar-ho tot al riu al que després demanes bones captures...un cop més, vaig ser conscient de la sort que crec tenir per ser d'on sóc.

Arribats a la ciutat, vam trobar tot un grup de tuc-tucs que ens esperaven per mirar d'aconseguir clients als hotels pels que treballaven. Quasi tots els estrangers, seguint l'instint gregari, vam acabar al mateix que, almenys, era barat i net. Com que ens feia molt mandra al dia següent tornar a agafar un transport per tornar a Pnomh Phen vam decidir aprofitar el dia. Després de regatejar amb els suposats guies turístics de la zona vam acordar que al dia següent aniríem a veure els voltants de la ciutat en moto. I ens va agradar, l'excursioneta! De fet, més que els llocs turístics que vam veure (un parell de temples, unes grutes on els khmer rouge van fer de les seves, estàtues de buda, un tren de bambú) ens va agradar molt el paisatge i veure els pobles on la gent conrea arròs; i a més a més té un gos, un parell de vaques, quatre gallines i molts nens.

La tornada a Pnomh Phen ens va servir per veure la ciutat en plena activitat. També vam aprofitar per fer les últimes compres, fer un bon sopar i acomiadar-nos del país. Al dia següent, ben aviat, vam anar cap a l'aeroport camí cap a Beijing.

CAMBODJA (2)

2008-10-12T18:55:00.001-07:00

Siam Reap és la ciutat més propera als temples d'Angkor. Tot i que els tuc-tucs es barallen perquè els contractis per tot el dia, això de tenir algú pendent de nosaltres no ens va gaire, i per això vam decidir llogar un parell de bicicletes. La carretera que uneix els diferents temples és molt agraïda (tot i la humitat), ja que a cada banda et van quedant temples mig derruïts, ponts, fossars...i vegetació tropical impossible de controlar.

Pedalar cap als temples...impressiona. Vam començar pel més famós, Angkor Wat, on, a part de nens banyant-se al fossar que envolta el temple, els caps de setmana pots trobar-te una marabunta de cambodjans dinant de pícnic a tota la zona amb ombra del voltant. Tot i això, gràcies al fet que era temporada baixa (per les pluges) el número de turistes a dins el temple en si era raonable i la veritat que hi havia moments que érem pràcticament sols enmig de torres, escales, passadissos, llindars, estàtues, mosaics, parets i esplanades.

Angkor Thom, més que un temple, és una ciutat de temples, també envoltada per un gran fossar. Així, a cada punt cardinal hi ha un pont on les baranes són figures de pedra que amb les mans aguanten un animal mitològic mig serp mig drac que feia les funcions de barana i una porta d'entrada i sortida a la ciutat amb quatre cares mirant a cada banda.

Dins d'Angkor Thom, el temple que més ens va impressionar va ser Bayon. Un cop dins, des de cada racó pots veure una dotzena o més de cares somrients de pedra que et miren. El rei que va manar construir els temples havia de ser egocèntric per nassos!
Després d'aquell dia tan intens encara vam passejar per una zona d'entrada lliure, on els turistes es barrejaven amb cambodjans que passaven la tarda del diumenge a la terrassa dels elefants de Baphuon, o, controlant les obres de l'immens buda ajagut que estan rehabilitant.

D'allà vam anar a veure un altre temple, Preah Khan, on, de gran que era, ens vam perdre. I ben esverats que estàvem, ja que allà havíem trobat un guia que ens havia aconsellat un lloc per veure la posta de sol, i teníem por de no trobar-ho o fer tard. La veritat és que era impossible no trobar-ho, ja que tots els turistes que no havíem trobat en tot el dia eren allà. Elefants i tot, hi havia, per pujar-los fins a dalt el turonet! Nosaltres vam pujar a peu, i quan vam veure la multitud que hi havia intentant pujar les escales dretes i estretes d'un temple mig derruït que hi havia a dalt de tot, vam tenir temptacions de girar cua. Allò ja era un perill per si sol, però si a més hi afegies els nervis per un sol que ja baixava era quasi suïcida! A més, tot i trobar una ruta alternativa, quan vam ser a dalt de tot, la calitja ho difuminava tant tot que simplement era absurd fins i tot treure la càmera de la funda.

Al dia següent vam visitar Ta Prohm. Aquí, el protagonisme, més que les pedres, el tenen els arbres i arrels que han anat invaïnt el temple. Fins i tot ets capaç d'imaginar-te, de lluny, el que devien sentir els primers europeus que van trobar els temples enmig del no res. De fet, tot i que hi ha un projecte de rehabilitació, el que estan intentant és no carregar-se els arbres, sinó simplement trobar la manera de deixar que convisquin amb les pedres. Ah, i aquí també hi ha un dels racons més famosos dels temples d'Angkor, ja que és aquí on l'Angelina Jolie va rodar escenes de Tomb Raider (tot i que, sorprenentment, no hi ha cap placa commemorativa!).

Una cosa que ens va sorprendre força va ser el fet que no hi ha ningú que et digui que no entris a determinades zones que podrien arribar a ser perilloses o on potser estan treballant. O que tampoc hi ha ningú que vigili que no et posis un pedrusco a la motxila. No m'imagino, per exemple, poder fer això mateix a Xi'an, amb els guerres. O a Empúries. Suposo que és senzillament inviable, ja que la quantitat de gent que haurien de tenir a cada temple seria enorme. En part, millor per nosaltres...la sensació em recordava una mica la de fer el tafaner en una obra, però de fa 1000 anys!

CAMBODJA (1)

2008-10-11T17:39:00.000-07:00

L'1 d'octubre els xinesos celebren la seva diada nacional (naixement de la P.R.C.) i tenen 7 dies seguits de festa. Altres anys, aprofitàvem que hi havia l'Hipra Business International Meeting per anar a passar uns dies a casa, però aquest cop vam pensar que valia la pena aprofitar aquests dies per visitar algun altre racó d'Àsia, i ens vam decidir per Cambodja.

Aquest país fa frontera amb Tailàndia, Laos i Vietnam, i és conegut sobretot pels temples construïts durant l'època esplendorosa de l'imperi khmer (cap allà els segles IX i XIII). A partir d'aquí la història del país està farcida de mal rotllos: guerres amb els països veïns, colonialisme francès, incursions dels americans durant la guerra de Vietnam, instauració dels Khmer Rouge liderats per en Pol Pot, cops d'estat... Però sembla ser que ara, finalment, la situació política és més o menys estable. Esperem que, poc a poc, això els deixi millorar la situació en la que estan.

En general, país és pobre i brut. A més, gran part del que vam veure estava inundat, ja que ara és l'època de pluges. Això ens va xocar molt. Sí, ho sabíem, però tot i així jo em pensava que veuria més contrast entre la capital (Phnom Penh) i la resta del país, i no m'esperava veure tanta brutícia a tot arreu.

La gent, en canvi, simpàtica i agradable. Una mica lents en tot, però curiosos amb els estrangers i sempre a punt per dibuixar-te un somriure; sobretot els més petits, que no es cansaven de dir-nos hello i fer-nos adéu amb la mà.

Vam arribar per Phnom Pehn i vam trobar la ciutat estranyament tranquil·la. No hi havia gaire trànsit, ni gent. Potser era el contrast amb la Xina, però allò de trobar botigues tancades era massa! Finalment, en una botiga-ONG vam veure una nota que deia que tancaven fins el dimecres de la següent setmana. Celebraven un festival i tothom havia emigrat cap a veure la família. Ahhhhh...
Així doncs, després de passejar per la ciutat, veure uns quants mercats i parcs (amb micos inclosos!) i visitar el palau reial i la silver pagoda vam agafar un bus que ens va portar cap a Siam Reap. En total unes 6 horetes d'autobús travessant camps d'arròs inundats i, de tant en tant, pobles de cases aixecades per evitar inundacions, temples i stupes, alguna palmera, algun turonet.

Vendredi (vingt-six de septembre de deux mille huit)

2008-09-26T17:39:00.000-07:00

Un concert, a Beijing! D'acord, sí, era d'Air, un grup francès del que, a part de sortir a la B.S.O de Lost in Translation (gran pel·li!) -cosa que, a més, ens va dir en Cristian- no sabíem (gaire) res més! Però...era un concert! ...a Beijing! I, per això, encara que car (50 EUR/persona) ens vam animar a anar-hi.

De fet, va ser un divendres molt francès. Per començar, vam anar a sopar al cafè de la poste. Plat de fromages (amb un que semblava reblochon) mentre esperàvem en Cristian! Una copa d'autèntic vin rouge! Un bistec de vedella com dieu mana! Una amanida amb croutons! Mmmmmm...ens va venir de gust!!

I, després, cap a la sala de concerts Yugongyishan. Bé, el nom quasi que ni caldria, perquè potser és l'unica sala de concerts de Beijing... Però almenys està prou bé! Com era d'esperar, molt públic francòfon. Però tot i que últimament cada vegada que provo de parlar francès hi acabo afegint paraules en xinès de collita pròpia, també és veritat que cada vegada m'agrada més l'idioma. Si no fos pq amb el xinès en tinc prou i quasi de sobres...el tornaria a estudiar. Bé...encara sóc jove!

Els d'Air tenen un estil molt mod (sempre que surt aquesta paraula em ve al cap la imatge de l'estimadíssim Oriol Vidal al casament de la Clara). L'acústica estava molt ben aconseguida, i el concert va estar bé. Ells una mica secs, i el concert una mica curt, potser...però força esperable d'un grup fashion francès per altra banda. A més, per no haver sentit gaire res d'ells...a mi em van semblar prou acceptables.
Després del concert vam anar a fer un toc a Gulou, on ens vam trobar en Guillem, el gironí del casal català. Per molt que tingui entre 15 i 17 milions d'habitants, Beijing, en el fons, és petit!!

vamos a la playa, oh, oh, ohhhhhh....

2008-09-19T23:36:00.001-07:00

Tot i que segons el calendari lunar ja som a la tardor (precisament celebràvem el festival de la mitja tardor), encara fa caloreta i aprofitant que teníem un cap de setmana llarg vam decidir anar a veure què tal era la platja que queda més a prop de Beijing: Beidaihe. Perquè us en feu una idea, és com si un dia us llevéssiu a Girona i decidíssiu anar a la platja a València...no està malament, oi? ; )

Potser us preguntareu perquè no ens quedàvem a dormir per allà, per aprofitar més la sortideta, oi? El cas és que ho vam pensar, però com que encara hi havia els paralímpics encara duraven les restriccions del trànsit, i dissabte era imparell, diumenge parell i dilluns altre cop imparell. Com que la matrícula del nostre cotxe acaba en 6, havíem d'anar i tornar dissabte. I així ho vam fer.

La veritat és que sentia curiositat per saber què tal seria la platja...i també tenia certs prejudicis. La primera platja que vam trobar era normaleta...bé, per ser honestos, cutrejava una mica. Però després de donar un volt i veure uns quants patinets rovellats amb el port de fons, barques de pescadors que semblaven tretes del segle passat, grups de jovent fent dinars de germanor sobre estovalles de plàstic que semblava que no tenien intenció de recollir...

...vam anar a veure si hi havia una altra platja més al centre de la ciutat. I el que vam trobar ja s'assemblava més al que estem acostumats. Fins i tot hi havia un passeig marítim de fusta que vam recórrer de punta a punta, un símil de capelleta de la mare de déu del Carme (patrona dels pescadors?) i xiringuitos on poder dinar. La sorra era prou neta, i tot i que al final ens va fer mandra banyar-nos, l'aigua també feia prou bona pinta. El fet que fos una d'aquelles platges on camina que caminaràs, sembla que l'aigua no t'hagi de cobrir mai, i que al mateix temps hi hagués edificis força alts al llarg del passeig...em va fer pensar en una barreja de Montgó i Platja d'Aro. És clar que com la Costa Brava...res!

Finalment, doncs, després de donar un volt per allà, vam acabar dinant en un restaurant al costat de la platja. Com a curiositat afegir que va ser la primera vegada que vam repassar la factura (estant tot escrit en xinès i a mà la veritat és que costa) i, com els nostre coneguts xinesos ens han fet notar moltíssimes vegades, s'havien equivovat i ens havien cobrat un plat de més.

Ben tips vam tornar a enfilar l'autopista cap a Beijing...i jo vaig aprofitar que havia conduit a l'anada per fer una bona migdiada al cotxe tot tornant.

11S08: DIADA A BJ

2008-09-12T19:47:00.000-07:00

Els catalans que no som a Catalunya també tenim dret a celebrar la diada, encara que als nostres països d'acollida no sigui festa, oi? Doncs ho vam fer! El casal català no oficial de Beijing, liderat per un gironí, en Guillem, va organitzar una bbq en una terassa d'un bar a Xihai, l'Obiwan. Allà, unes 30 o 40 persones, la gran majoria catalans de cap a peus, vam trobar-nos, compartir beure, menjar, música i xerrades, i vam cantar (els que ens la sabíem) els segadors.

Com a curiositat, afegir que el món és mooolt petit! Que trobéssim altres catalans amb els que ja havíem coincidit altrs vegades per aquí Beijing ja era esperable, però de la gent nova que encara no havíem conegut hi havia gent de Girona, d'Osona, del Bages, del Lluçanès...i, per exemple, una noia que està de becària al COPCA que em coneixia de vista de la Salle (i que era cosina de la Mariona Garrido i veïna de la Laia Llagostera), amics de coneguts d'en Dani del futbol, i...la cosina d'en Palmada!! Tot i que aquesta última ja sabíem que hi seria, perquè ella i les dues amigues amb les que anava havien contactat amb en Dani i va ser ell qui els hi va explicar que hi havia aquesta festeta i que si s'hi volien afegir, no sabíem pas que era la cosina d'en Jordi! Ai quina gràciaaaaaaa...

Fer un volt per Beijing

2008-09-07T20:26:00.000-07:00

Anar a fer un volt, un toc, una passejada...a Beijing és més complicat del que podria semblar. La ciutat és taaan gran, que abans no has arribat a un lloc on puguis simplement anar on els peus et portin necessites haver-hoprogramat, agafat un taxi, i no haver-te deixat vèncer per la mandra.

Setembre i Octubre són els millors mesos per visitar la ciutat. Ja no fa tanta calor, encara no fa fred, i els dies solen no estar tan carregats com en altres èpoques de l'any. Si a això li sumem el fet que aquest any amb les olimpíades cada dia la meitat de cotxes s'han de quedar a casa, que els treballs de construcció a la ciutat han quedat aturats i que moltes fàbriques del voltant de Beijing han tancat una temporadeta, el resultat són dies figa que conviden a fer simplement això, un volt.

I els últims caps de setmana ho hem fet per dos llocs. El parc Ritan i Qianmen. Us pengem unes quantes fotos, a veure si us entren ganes de venir a veure aquests llocs...i, de pas, a nosaltres!! : )

Ritan:

És un parc que hi ha darrere de la zona de les ambaixades. És força tranquil, on sobretot la gent gran hi va a prendre la fresca, jugar a cartes o mahjong, fer exercici en els gronxadors que hi ha a la gran majoria de parcs de la Xina, o petar la xerrada amb altres iaios del barri. A més, també hi han instal·lat un rocòdrom, un espai on la canalla pot dibuixar i pintar figures de guix, i restaurants on poder dinar. Nosaltres vam dinar amb l'Andrea i vam quedar tips com rènecs!

Qianmen:

Aquest carrer al sud de Tiananmen ha estat redecorat fa poc, i ha portat molta polèmica. Han desallotjat gent que hi vivia de feia molt temps, en condicions més o menys precàries, però que no volien marxar. Ha estat de les poques accions que ha sortit a la llum, ja que algunes de les persones que van patir aquests desallotjaments van aprofitar la repercussió mediàtica dels jocs per denunciar-ho en cadenes de televisió estrangera (entre ells un parell de velletes que el govern volia portar a un camp de reeducació).

Polèmica a part, un cop acabades les obres el carrer és una barreja de portal de l'àngel de BCN i port aventura. Força cartró pedra i elements decoratius molt xinesos (faroles en forma de gàbia d'ocell o de tamborets per mainada) en una avinguda peatonal on encara s'hi han d'instal·lar moltes botigues que de ben segur seran de marca, pels preus de lloguer que se suposa que hauran de pagar.

I com que fer un toc en una terrassa encara és més complicat que passejar (aquí no hi ha bars, quasi!) vam aprofitar per provar el iogurt més famós de la Xina. És el que en Dani està xuclant a la foto (aquí no es mengen els iogurts amb cullera, sinó amb palleta), i en tenen a moltíssims llocs. Això sí, com que l'envàs és retornable, te l'has de prendre al mateix lloc on l'has comprat...i és boníssim!!

les nostres mini olimpíades

2008-08-31T23:15:00.000-07:00

Això de treballar a la Xina comporta trobar-te en situacions surrealistes com la que ens va tocar viure la setmana passada...

Dilluns a primera hora vam anar cap a l'aeoport per agafar un vol cap a Guangzhou, on ens esperava el xofer d'en Lei, el nostre home a Guangdong. Ens van portar fins a un complex turístic a Qingyuan, i ens van dir que preparéssim una xerrada/presentació d'Hipra, que la faríem havent sopat i abans que el cos tècnic de Wen's (el client amb major número de truges de la Xina) es reunís. Em va tocar fer-la a mi i em vaig decidir a precedir-la d'una petita introducció en xinès...però a part del bona nit no sé si van entendre res més. Buàààà....

A veure si ens trobeu a la foto! El complex turístic era el típic xinès: de lluny no està malament, però a la que comences a fixar-te en els detalls, sempre hi ha alguna cosa que fa nosa. Faltava una mà de pintura a tot arreu, l'habitació no tenia internet i feia olor d'humitat i resclosit. Però tenia una piscina que feia prou goig, i fins i tot una activitat desconeguda anomenada shrimp catching (caça de gambes?)

Al dia següent va començar el dia sense fi: a primera hora, esmorzar complet amb la típica aigua d'arrós (allò que nosaltres mengem només quan tenim diarreres), fideus de dos classes diferents, ous bullits, verdura amb all, baozis i mantous. D'allà, les 60 persones que érem ens vam repartir en dos busos i ens van portar a jugar a paintball. Bé, he dit jugar? Amb les nafres amb les que va acabar part de la gent i les ploraneres de les dues nenes que anaven al nostre grup no estic tan segura que allò fos un joc. Això sí, tot i que seria l'última cosa que jo em pensava que faria a Xina, va estar prou bé!Després de refer-nos de la calor, ens van portar amb autobús a un poble petitó amb una mena de port on vam agafar una barcassa per anar riu amunt a veure una mena de temple de pedra (des del barco, eh, que ja estàvem entaulats per dinar!) i tornar riu avall. Tot plegat, una xarlotada, que diria en Dani...Això sí, vam aguantar la sessió de fotografies com uns campions. Si no ens vàrem fotografiar amb mig barco no ens vam fotografiar amb ningú! Aquí ens teniu amb l'uniforme: polo Hipra i gorra de l'agència de viatges!

A la tarda, tips com rènecs, ens van portar a fer ràfting. Bé, allò no era ben bé ràfting, ja que era qüestió de, per parelles, pujar en una barca de goma i anar seguint el curs d'un canal artificial que havien creat. Sense rems, sense guia...i amb una gibrelleta al cap i un xaleco de porex-pan. Ah! I un pot per tirar aigua a les altres barques que en Dani va tenir esmicolat al cap de 5 minuts! El cas, però, és que aquesta activitat va estar molt bé! El canal era llarg, d'uns 5 kms, però era força natural, l'entorn era verd i bonic, l'aigua era neta, i els ràpids i les baixades estaven ben aconseguides! Ens ho vam passar pirata! Això sí, vam arribar moooooolt abans que els altres! De fet, va haver-hi un moment que vam quedar sols enmig d'un altre grup que van baixar abans que nosaltres...i tot i que només vam entendre laowai (guiri) vam suposar que el que havien dit era tots contra els laowai, perquè vam acabar ruixats de dalt a baix i implorant pietat!

Tot i que ja era mitja tarda i nosaltres hauríem donat el dia per acabat, encara ens va tocar anar a veure un espectacle de minories ètniques (pots comptar, xinos han disfressats de pastorets) i anar a sopar en un macrorestaurant dels que agraden als xinos. Ah, i després encara ells es van repartir entre el karaoke i les hot springs! Sort que abans van parar a l'hotel i nosaltres ens van escaquejar...

I, al dia següent, quan ja ens pensàvem que tot allò s'havia acabat i només ens faltava fer una xerrada tècnica sobre necròpsies (en Dani) i discutir amb els del laboratori (tots junts) encara ens van portar a...esquiar sobre herba!! Amb un pet de sol que queia i au, posa't les botes d'esquí, genolleres, colzeres, casc (no us perdeu el model pin-y-pon d'en Dani) i cap amunt del prat! Ens vam fondre!

Sort que aquella sí que era l'última activitat programada, i, després del dinar de rigor vam poder acabar la feina i tornar aquell mateix dia a Beijing! L'esponsorització i participació en les olimpíades de Wen's havien acabat...per aquest any!

Les cases de Zhejiang i el llac de les mil illes

2008-08-22T21:33:00.000-07:00

La setmana passada amb en Zhou vam fer una mini visita a Zhejiang, nom de província el qual no ser pronunciar. El primer que crida l'atenció en aquesta província al sud de Shanghai són les seves cases. Es veu que aquí, qui té quatre duros es fa una casa al més estil torre senyorial de principis del XX. S'ha de dir però que l'arquitectura i les combinacions cromàtiques no acaben de ser encertades...pel nostre gust, és clar.

El motiu de la visita era coneixer els subdealers que havia reclutat en Mr. Ting i de pas fer una mica de formació respecte les vacunes de porcs que tenim a la Xina i les patologies que prevenen. Per tot això vam fer una mena d'stage en un hotel a la riba del 千岛湖 o llac de les mil illes. De fet de llac no en té res, no és res més que un pantà fet construir per en Mao cap allà als 50s del segle passat. O sigui, que va ser una mena d'assaig de les tres gorges. Amb aquesta presa van cobrir un bon tros de zona muntanyosa i de rebot van crear més de 1800 illes i un reclam turístic, sobretot si tenim en compte com els agrada als xinesos la barreja d'aigua i muntanya.

Hem de reconeixer però que si no fos pels 38 graus a l'ombra i el 99% d'humitat relativa, el lloc tindria més encant que Sau i Susqueda plegats. Això si, l'especulació i la deixadesa d'aquesta gent ja han malmès bona part d'aquest encant. En això van més ràpid i són més eficaços que nosaltres amb la Costa Brava.

JJOO (o la culminació del Beijing erlinglingbanian -BJ 2008-)

2008-08-22T01:45:00.000-07:00

Qui més qui menys, tots devíeu veure la inauguració, oi? Doncs jo només n'he vist trossets...i en Dani em sembla que no n'ha vist res! Quin parell de desastres!! Jo la tinc gravada, per això, i espero un dia amb calma, veure-la sencera. El cas és que em sembla que ja en tinc una idea feta: molta gent. Molt programada. Molt autòmates. De fet, és una mica el resum de la Xina d'avui en dia...

Ja sabeu que al sorteig que van fer per repartir les entrades entre els xinesos i els residents estrangers ens van tocar 6 entrades, 4 pel dia 17 i 2 més pel dia 23. Després de molt insistir, li vam prometre a en Qinyun que li vendríem una de les entrades pel seu nebot, mentre que l'altra li havia dit a en Liuguohua si la volia i m'havia dit de seguida que sí. Al final, l'acompanyant d'en Liu no va ser el nebot d'en Qinyun, per això, sinó la Sophie, la nostra profa de xino. No és que insistim en aparellar-los, però el cas és que a ella també li feia molta il·lusió anar-hi i al final en Dani, en un sopar de catalans, va col·locar dues entrades que sobraven a en Qinyun i el seu nebot, de manera que tothom va quedar content.

Pengem unes quantes fotos dels dos dies que vam estar a dins l'estadi. Per la tele es veia moooolt millor, sí, però la veritat és que era molt xulo, ser-hi! L'estadi ens va impressinar i tot i que els xinesos no són la bomba com a públic, l'ambient era guai. Clar, tampoc he estat en cap altres olimpíades per poder opinar...

El que també ens va agradar molt va ser tot el que envoltava l'estadi. Tant el cub com l'esplanada que hi ha entre aquest i l'estadi, la font amb la gent quedant xopa entrant i sortint, les làmpares en forma de niu al mig de la gespeta, les flors a tot arreu...llàstima que hi havia poques papereres i que la torre de les mil llums que van posar al fons era bastant horrorosa. Però no podia ser tot perfecte!

Ara que les olimpíades han acabat (sí, falten els paralímpics, però ni molt menys el seguiment serà tan espectacular com pels olímpics...penseu que quan en liuxiang es va lesionar i va decidir no córrer els 110 metres valles...la meitat de l'estadi es va aixecar i va marxar...tan li era que haguessin pagat 8 o 10 vegades el preu de l'entrada per veure el sér ídol...aquella nit, ja no els servia per res) no estic molt segura de com se senten els xinesos. Hi ha qui diu que estan deprimits, perquè ja ha passat el que els ha mogut des que en Samaranch els va donar els jocs fa 7 anys. També hi ha qui creu que els xinesos no són nostàlgics, i ja miren endavant, cap a un nou objectiu. Jo crec que hi ha de tot, com a pertot...

Com a coses dolentes de les olimpíades segur que n'heu sentit més vosaltres que nosaltres des de dins: la nena que cantava des de dins pq a fora tenien la guapa, el seguiment de la televisió (hi ha algun altre país, a part de Xina, que jugui?), les zero manifestacions que van celebrar-se a les dues zones destinades per tal fi (tot i les múltiples sol·licituds recollides i mai considerades), la gran quantitat de gent que han fet fora de la ciutat, etc, etc. Com a coses bones de les olimpíades, egoísticament parlant, dues: les noves línies de metro i la millora de la qualitat de l'aire. Una cosa quedarà...i l'altra malauradament no.

...i set dies després s'ha fet la llum

2008-08-15T05:47:00.000-07:00

Avui, set dies després que comencessin els JJOO, finalment hem vist el sol i el cel blau!!!! Els ha costat 3 dies de pluges i mal temps, però ha valgut la pena, avui ni calor ha fet!!! Com diu sempre la Marta, amb dies així, aquesta ciutat sembla una altra. Llàstima que en siguin l'excepció.

Deixeu-me afegir que no és només una sensació...mireu què he trobat avui a les notícies!

Pequín aconsegueix aire de qualitat i un cel blau

Les mesures d'última hora i la pluja han propiciat que el cel de Pequín es trobi en el seu millor moment en deu anys. Dels últims 19 dies, 10 han aconseguit un índex de contaminació per sota de 50, que es considera bo segons els estàndards internacionals. La resta de dies no ha sobrepassat el 100, límit entre la qualitat moderada i la dolenta. Superats els temors que la contaminació de l'aire afectés els Jocs, ara s'espera que el cel blau es mantingui fins a la fi del gran esdeveniment.

I jo, des que he arribat que no em prenc antihistamínics...i aguanto bé! A veure si dura!!

Ha fet el cim!!!

2008-08-13T05:14:00.000-07:00

Em sembla que eren els japonesos de Fujitsu que feien uns aires condicionats molt silenciosos. Hem de dir però que els xinus, a més a més, els saben fer molt còmodes. I si no pregunteu-li a la Maula.

Amb aquesta ascensió ha fet el cim!! Més amunt ja no pot anar!!

La 宝峰, akka Sophie

2008-08-13T04:45:00.000-07:00

Ara ja farà més d'un any que em va començar a fer classes de xinès a mi i potser més de mig que ens fa classes a tots dos. Ja era hora que li dediquéssim un post!!!!

Us presentem la 宝峰 (Bao Feng), altrament coneguda com Sophie, la nostra mestra de xinès. Una noia molt trempada.

Com a bona dona soltera xinesa als vint-i-llargs, la seva mare li fot la tabarra cada dia perquè trobi xicot i es casi, però em sembla que ella no està per la feina. Fins i tot li ha presentat en Liuguohua, però resulta que fuma i que els seus signes de l'horòscop no són compatibles!! També fent honor a la seva nacionalitat és xafardera de mena i no entén que la gent no es vulgui casar, que prenguem el sol o que sopem més tard de les 8 del vespre. I menteix molt malament, ja que tot i ser de tros el pitjor estudiant que ha tingut mai, no para de dir-me: 很好丹尼!!!!! (hen hao Danni, molt bé Dani!!!). Deu ser que la paguem bé!!!

Ei, mireu-la aquí amb en Liuguohua!! No em digueu que no fan bona parella??

Falta 1 dia

2008-08-06T21:49:00.000-07:00

A menys de 36 hores per la inauguració dels JJOO aquest és l'aspecte que té el cel de Beijing.

Si demà ens llevem amb un cel blau i un dia radiant serà qüestió de començar a creure en miracles i demanar la beatificació d'en Mao. En benefici d'ells he de dir que la tercera foto està trucada, ja que s'hi pot veure la ronya dels vidres de la finestra (són tan cracks que al posar-les ho fan de manera que no les puguis netejar mai més!).

Cal dir però, que, a diferència del cel, de moment el que sí que han netejat són els carrers: meitat dels cotxes i ningú al carrer: fora venedors ambulats, fora recicladors, fora treballadors immigrants amb casc i carmanyola. De fet a Barcelona 92 van fer el mateix amb les meuques, els rodamons i els independentistes.

Escala a Helsinki, 05-08-08

2008-08-06T21:11:00.000-07:00

Aquesta vegada volem amb Finnair, i com que tenim gairebé 6 hores d'enllaç de vols a Helsinki, res millor que agafar un autocar i anar a treure el nas als carrers de la capital finesa.

Entre desembarcar, fer un pipi, passar controls, orientar-se, demanar informació i agafar el bus, ja t'ha passat una bona estona. Llavors 40 minuts de trajecte. Fet i fotut, i si no vols patir per perdre el vol a Xina i menjar alguna cosa, et queda entre 1 i 2 hores per passejar, i si li treus el temps de buscar un mapa i orientar-te per ser més efectius en la visita, la cosa pot arribar a ser un vist i no vist.

Tot i així vaig poder anar amunt i avall pel parell o 3 de carrers més cèntrics i comercials que tenen i arribar al port on hi havia una mena de mercat amb productes de temporada: només tenien rossinyols, pèsols i tomàquets!!! I totes les paradetes el mateix!!! Vés per on, ara que hi penso, tot i ser a ran de mar, no hi havia peix!!

És pot dir que Helsinki és una ciutat molt europea del nord, agradable de passejar-hi, però sense cap maravella per descobrir-hi. Com a curiositat dir que fer pipi al wc públic de l'estació de trens val 1 oro, que els bars es diuen "Ravintola" i que en un dels carrers principals tenen la placa d'un animal diferent a cada cantonada. Potser la Marta pot intentar esbirnar el perquè d'aquestes plaques durant la seva passejada.

els pizzeros es van casar!!

2008-08-06T03:08:00.000-07:00

Altrament coneguts com a Carlota i Marc, els pizzeros, després d'un any sense tenir ni un dia de vacances, se n'han anat de lluna de mel (passejada de nuvis) a la costa est dels Estats Units i Hawai!

Però abans (ells) van passar per l'altar i (tots) vam celebrar l'enllaç. La veritat és que, entre que l'Emma de la Marta i en Jordi tot just ha fet un mes, que la Iona de la Clara i l'Albert té la mare morta de calor i sense turmells i que tots plegats ja tenim una edat, ens pensàvem que la festa seria més tranquila, però encara déu n'hi doret, el que la vam liar! I és que trobar-nos tots plegats i poder compartir una estona és cada vegada més difícil, però també per això, també ens fa molta il·lusió!

I una foto més de tots plegats perquè veieu que quan ens hi posem, tots fem moooooolt goig!!

Enhorabona als que es van casar, als pares acabats d'estrenar i als que estan a punt de fer-ho!!

CARLIT 270708

2008-08-06T02:32:00.000-07:00

Aquest cop no va arribar als 3000 metres, però va estar la mar de bé, també! En veritat érem 5, la Cristina, en Pau, la Mar, en Dani i jo, però només vam fer cim nosaltres tres. I com que ens vam deixar la càmara, des d'aquí un agraïment a en Guillem, un noi ben trempat del Vallès que no només ens va fer la foto, sinó que a més ens la va enviar per mail!!

19.07.2008 Camp Nou, Barcelona

2008-08-06T02:27:00.001-07:00

No Surrender
Radio Nowhere
Out In The Street
The Promised Land
Hungry Heart
Summertime Blues
Brilliant Disguise
The River
Atlantic City
Candy's Room
Janey Don't You Lose Heart
Waitin' On A Sunny Day
Backstreets
Because The Night
Livin' In The Future
Mary's Place
Tunnel Of Love
The Rising
Last To Die
Long Walk Home
Badlands
-
Jungleland
Born To Run
Bobby Jean
Glory Days
Dancing In The Dark
American Land
Twist And Shout

I no cal afegir gaire res més. Bé, sí, una cosa: hi érem! A veure si ens trobeu aquí: http://www.vimeo.com/1381482

IPVS 2008 a Durban, Sudàfrica

2008-08-05T20:52:00.000-07:00

Pels volts de Sant Joan, amb el Professor Groc (Dr. Huang) -per cert, que aquells dies va ser el seu sant- i en Zhou, vam anar al congrés de la societat internacional de veterinaris de porcí, en anglès IPVS. La cosa es feia a Durban i la veritat és que la ciutat ens va decebre a tots. Deixada, una mica bruta, força pobra i sobretot molt insegura. Quan es feia fosc no podies anar enlloc, i fins i tot de dia no et recomanaven sortir de les zones més transitades. El problema és que no hi havia trànsit enlloc!!!Per acabar-ho d'adobar, a l'aeroport de Johanessburg, o com s'escrigui, em van tirar l'ordinador per terra i me'l van espatllar i a l'hotel em van fotre la jaqueta. Bé, per ser exactes me la vaig deixar al bar de l'hotel...i va desaparèixer.

Com a toc folklòric ens vam apuntar amb els del Cresa a una visita a una mena de granja de cocodrils amb espectacle Zulu, ja que Durban és la capital de la regió Zulu. Una mena de Pastorets que no van arribar a la sola de la sabata dels d'en Salés. De cami cap al lloc vam poder comprovar com els blancs viuen en bunkers de tàpia alta i filferrades, en alguns casos fins i tot electificades. Ja els ho regalo.

El millor del congrés va ser poder trobar-se amb vella gent coneguda i poder-ne conèixer de nova. De fet per això es fan aquests congressos.

Una altra visita en pocs dies!

2008-08-05T13:28:00.000-07:00

Que va venir la Mart!! Ja em comença a fallar la memòria (l'edat...i que la pendona de la Mar no em donava les fotos...fins que les hi he robat del pc!!), però diria que en Josep va marxar un dimecres i el dissabte arribava la Marona petitona!

La vaig anar a buscar a l'aeroport, i, com que aquell dia feia solet, fet força insòlit, no la vaig deixar ni descansar i vam anar de pet cap a la gran muralla. Me la imatxinava més gran!!
D'allà vam tornar cap a la civilització, i vam anar al carrefour...començaven les compres! Quanta geeeeeent...I quina soooooooon....

Al dia següent la vaig portar a un mercat d'antiguitats força gran, Panjiayuan. Això sí, després de l'experiència amb el 3r anell amb en Josep...vam agafar un taxi! D'allà vam haver de tornar a casa a buscar el passaport, ja que era l'últim dia que podia recollir les entrades dels jocs, a Wanfujing. I allà, vam ser testics d'una demolició d'un edifici....quanta poooooools!! Una estoneta després, i com a bona guiri, la Mart es va jampar un escorpit. Total, ben fregidet...
D'allà vam anar a Houhai on la Mar es va quasi estrenar amb els palets xinesos, però com que el que vam demanar no ens va acabar d'agradar no vam triomfar gaire...

Una altra de les coses més típiques de Beijing és la plaça Tiananmen, i vam anar-hi al dia següent. Allà li vaig ensenyar a la Mar l'entrada de la ciutat prohibida, amb el típic retrat d'en Mao i després, tot xino xano vam arribar fins el parc del darrera la ciutat prohibida, des d'on pots veure la immensitat de l'espai on vivia l'emperador i la seva família.
Com que feia pinta de ploure, d'allà vam anar al mercat de la seda a començar a prendre vistes pels múltiples regals i d'allà, ben cansades, a fer un massatge de cap a peus. De fet, menys el cognom, em sembla que ens ho van remenar tot...i ben a gust que ens vam quedar! Tant, que d'allà vam decidir anar al meu taiwanès preferit, per acabar de completar el dia. I que bo que era tot!Com que em vaig agafar el pont de Sant Joan al matí següent encara vaig poder acompanyar la Mar al temple del cel. Feia força que no hi anava, i la veritat és que la rehabilitació que han fet de cares als jocs els ha quedat ben bé...
La resta de dies que la Mar va passar a Xina els va aprofitar per anar a veure la resta de la llista quasi inacabable de coses que hi ha en aquesta ciutat: la ciutat prohibida, el temple d'estiu, la torre de la campana, el temple Lama, etc. Quan sortia de la feina la trucava i l'anava a veure i prendre alguna cosa amb ella, o bé anàvem a sopar.
I quan en Dani va arribar de Sud-Àfrica vam anar a fer l'activitat típica que ens faltava: menjar ànec!! Bé, això i el que més fan els xinesos que vénen a Beijing de turisme últimament: visitar l'estadi olímpic!
Com a última excursió vam anar a veure unes gorgues que ens havien de recordar el senyor dels anells...però després d'haver estat a Nova Zelanda (oooooole) i a sobre amb la música maquinera xunga xarnega xina de fons, allò va ser més aviat un fiasco. Això sí, vam riure!
I com que tot lo bo s'acaba...vaig acompanyar la Mar a l'aeroport (i amb les presses d'última hora una mica més i perd l'avió, pobreta!! Sorry!!) i ella va tornar cap a la nostra estimada Catalunya, mentre nosaltres ja pensàvem en els pocs dies que ens quedaven per venir a prendre una mica el sol!

AUDIT TOUR

2008-06-25T18:45:00.000-07:00

Aquest cop a mi també em va tocar voltar. Garantia de Qualitat havia d'auditar fabricants d'APIs (ingredients actius) xinesos per veure si complien amb les GMPs europees, i, preveient que caldrà auditar-ne d'altres, van pensar que si me n'ensenyaven, la propera vegada s'estalviarien el desplaçament. I com que quan m'ho van proposar vaig pensar que saber una cosa més no fa mai mal, vaig dir que d'acord.

Primer va venir en Josep Ferrés a Beijing, on em va fer una capacitació perquè sabés de què anava tot plegat. Allà vam coincidir un dia amb en Nico i en Dani, que venien de voltar per Shandong i vam anar a menjar ànec tots 4. Al dia següent, després de fer un puja i baixa a la gran muralla, amb en Josep vam anar a parar a Yantai, on, en teoria, hi havia d'haver platja i potser podria arribar a fer-me passar una mica l'enyorament de la costa brava. De platja ja n'hi havia, però amb una boira més espessa i freda que la que hi ha a vegades a Platja d'Aro, pel que ni se'ns va passar pel cap treure el biquini (i banyador) de la maleta. Això sí, vam ben riure, sobretot a les hores de dinar (noodles en una paradeta al carrer, amb iaio desdentegat deixant-nos anar discursets en un xinès inintel·ligible) i de sopar (vi i formatge a l'hotel, amb cambrer criptomarieta que feia unes cares i uns gestos ben divertits).

Tanta boira hi havia que la Wei Hong no va poder agafar l'avió i ens va encomanar a una xinesa força arriada i amb bon nivell d'anglès. Però no la van deixar acompanyar-nos durant la visita a la fàbrica, i la veritat és que va ser de per riure. Entre el xup-xup de la fermentació, la currua de noies que xapurrejaven l'anglès només una mica millor del que jo xapurrejo el xinès, el dinar afartapobres i apagasets amb el dtor gral, l'hora de migdiada, i els qüestionaris acirerats, vam fer la primera auditoria. I vam acabar esteiats! Encara sort del hot-pot del sopar...

Al dia següent vam anar a Shanghai, on, ara sí, ens esperava la Wei Hong, que ens va portar a sopar. Com que ells no tenen tractes amb la següent empresa que havíem d'anar a veure, no ens va acompanyar a Jiangdefeng, i ens vam haver d'espavilar solets. La veritat és que no hi hauria hagut cap problema, si no hagués estat pels retards dels avions. Després d'haver hagut de matinar, ens van tenir un parell d'hores a l'aeroport de Shanghai (i els que sabeu com m'agrada dormir, ja imaginareu que em va fer una grààààciaaaa). Finalment vam arribar a lloc, i amb la bufeta sense cap arruga, ens van fer pujar al cotxe per, al cap d'una hora, arribar a la fàbrica. Em pensava que explotaria! Encara sort que abans de començar l'auditoria van obsequiar-nos amb un dinar d'aquells on la llista de plats no s'acaba mai més i que allà mateix hi havia un lavabo on em vaig ben quedar descansada! Això sí, després de dinar (i beure mil ampolles de cervesa) torna a patir intentant no caure en fase REM durant la presentació de l'empresa! Almenys ens va servir per veure que ja sabien de què anava tot allò i fer-ne molta via a l'hora de visitar instal·lacions i omplir el qüestionari. Feta la feina, ens van tornar a convidar a sopar, aquest cop amb el dtor gral de turno, i en Josep va poder tastar el baijiu (licor xinès fet a base d'arrós, blat i melca). Per sort no van tenir temps d'acabar d'engatar-nos, ja que aquella mateixa nit teníem l'avió de tornada a Shanghai. Torna a agafar el cotxe (llavors va ser en Josep qui necessitava el lavabo amb urgència) i au, un altre cop cap a l'aeroport. I tanta pressa, tanta pressa...l'avió va sortir amb 5 o 6 o 7 hores de retard! Sort que érem dos i ens ho vam agafar bé, i que vam riure amb un altre guiri que hi havia primer i triant amb qui compartiríem habitació quan semblava que finalment no sortiria l'avió fins el matí següent després, perquè realment la situació era per plorar, sobretot quan a Shanghai encara vam trobar una cua de més de mitja hora per agafar un taxi. Només ens faltava que a l'arribar a l'hotel ens diguessin, amb un somriure d'orella a orella, "good morning ma'am, good morning sir". Que no, xinos xarnegos xungos xoriços, que de bon dia res, que la menda se'n va a clapar!!

Però al dia següent havíem quedat per esmorzar amb en Dalmau, que havia arribat el dia abans i que ens acompanyaria a les dues auditories que faltaven. I vam apurar tant fins l'últim moment abans que tanquessin el buffet de l'esmorzar que encara vam haver de fer una correguda per no quedar-nos sense! Sort que aquell dia, tret d'un sopar amb el Captain i la Wei teníem el dia lliure, i vam aprofitar per anar de compres. I allà, va ser divertit veure com, per una vegada, la que s'esperava fora les botigues mentre ells miraven i remenaven i es decidien era jo. Bé, això quan no els ajudava a mirar d'aconseguir un preu més baix!

El sopar va ser a un restaurant de l'època en la que a Shanghai hi havia les diferents colònies europees. Ben cuidat, presentat, amb fotos dels anys 30 a les parets...i unes pantalles immenses on feien el Xina-Iraq per la classificació del mundial. Són la pera! També després ens van portar a una part nova de Shanghai on han recuperat vells hutongs per fer-hi bars i restaurants. Això sí, tret de les llumetes vermelles, que a casa nostra s'interpretarien de la mateixa manera que a Holanda, amb tan guiri suelto, tan podia ser que et trobessis a Shanghai com a Lloret de Mar!

Abans que ens vinguessin a buscar per anar en tren a Changzhou, on havíem de fer la 3a auditoria, al matí següent encara vam tenir temps d'anar a veure el temple del buda de jade a Shanghai, molt xulo i ben contraposat a la imatge de ciutat moderna plena de gratacels (quina passada la katana llevataps!).

Ja a l'hotel, i carregats amb les maletes (i els maleït joc de cafè que ens havien donat a jingdefeng) ens va venir a buscar en Deivit, un xinès bastant ben plantat (amb el que costa trobar-ne...i encara ens va semblar que perdia oli!), que ens va acompanyar a buscar el tren, i, un cop fet el check-in al shangrila, a sopar amb el dtor gral de la fàbrica (on en josep va gosar dir que el baijiu tenia gust d'avellana i era bo...i vam acabar bevent vi negre xino xungo). Al dia següent vam visitar la 3a fàbrica, que estava al mig d'una zona amb rius envoltats de camps per on passaven barcasses plenes de pedres i que feien patir de baixes que anaven. Aquest cop, i al ser la fàbrica més petitona vam fer l'auditoria força ràpid, i, altre cop amb un coet al cul, vam anar cap a l'estació de tren per tornar a arribar a Shanghai i agafar un taxi cap a l'aeroport, on ens vam trobar amb la Wei Hong per anar tots quatre a Shijiazhuang, l'última parada del tour abans de tornar a Beijing. Abans, però, l'avió va patir un altre retard, i vam arribar a l'hotel a no sé pas ni quina hora...i encara ens vam equivocar a l'hora de repartir els pijames que ens havien regalat i no vaig poder estrenar el meu!

Al matí següent, amb una mala cara bastant considerable, vam fer l'última auditoria, que almenys va ser de les fàcils, al tenir la fàbrica força en condicions i estar acostumats a fer-ne moltes. En aquesta ocasió el dtor gral no ens va acompanyar durant el dinar, sinó per sopar, i després...ens va fer anar al karaoke! La meva teoria és que volia cacahuete amb la Wei Hong, que per cert cantava de conya, però de fet, tant era la raó, ja que m'ho vaig passar molt bé. Això sí, ja té nassos que després de negar-me a cantar nadales a hipra per por al ridícul, hagués de cantar el Pretty Woman amb en Josep i en Dalmau! Bé, el pretty woman i mig repertori d'Abba (vaig agrair haver hagut d'escoltar el CD mil cops al cotxe del meu pare i tot! Me les sabia totes: waterloo, dancing queen, chiquitita, fernando...)! Encara sort del lemon tree, l'hotel california i alguna altra que vam cantar amb en Josep! Qui ens ho hauria dit, eh??

Finalment, al dia següent vam arribar a Beijing, havent treballat de valent i cansats, però almenys havent passat uns dies ben entretinguts i distrets! Això sí, una cosa és fer auditories amb en Josep i l'altra quan les hagi de fer jo sola! Em sembla que diré que necessito que torni a venir per fer un repàs!

Quina gràcia!!!!!!

2008-06-17T22:45:00.000-07:00

Aquesta setmana els meus pares em van passar aquesta nota que va aparèixer al 9 Nou (clicant la imatge la podreu veure millor...hi diu una cosa així com "En Dani Torrents és de Roda, havia jugat amb el Manlleu a segona B i des del març del 2008 viu a Beijing, la capital de la Xina. Des d'allà hi escriu amb la seva companya un bloc: tresnysabeijing.blogspot.com").

Carai, quin honor!!! Alhora sorprès per la nota biogràfica, ja que no hagués pensat mai que 45 minuts poguessin marcar tant. També es fa estrany llegir que la Marta és la "companya"...si ja a vegades entre les parelles mateix costa de trobar el terme amb el qual més a gust s'hi troben: company/a, xicot/a, parella, amic/ga....imagineu-vos quan algú de fora et diu pel nom que no et sols anomenar...una mica com quan algú de fora dels de la meva família em diu "Daniel".

Per acabar, els que podeu llegiu això, és perquè ja heu notat que al nom del bloc hi falta una "a" (tresAnysabeijing.blogspot.com). Amb tot, moltes gràcies al 9 Nou i a en Josep per fer menció del nostre bloc.

Entrades Olímpiques

2008-06-16T23:21:00.000-07:00

Finalment aquesta setmana es poden passar a recollir les entrades pels Jocs Olímpics. Nosaltes vam estar de sort, i en total ens van tocar 6 entrades per anar a veure atletisme a l'estadi nacional, altrament dit el "Niu".

Tots sabem, per molt que passegin la flama per tota la Xina i part del Tibet, que l'esperit olímpic està més mort i apagat que l'incendi del Liceu. Però ni que sigui per anar-hi a fer el xafarder, a lluir l'estelada i a veure en Bekele com guanya la final dels 10 Km.

Per si algú hi pogués estar interessat: ens en sobren dues!!!

Guangzhou

2008-06-16T23:12:00.000-07:00

Una ciutat que no té res!!! Calurosa, humida, caòtica, mal endreçada.....però m'agrada, té un no sé què diferent de la resta de ciutats xineses. Potser ho fa que, com a Catalunya, el sol fet de parlar una llengua diferent ja els fa diferents. Jo com a mínim els noto un altre aire a l'hora de fer les coses i m'hi trobo bé.

Jardí Botànic

2008-05-31T01:11:00.000-07:00

Hi ha coses de Beijing que encara no hem visitat mai...i és que la ciutat és molt gran! De fet, és tan gran que a vegades fa mandra i tot sortir de casa sense un objectiu determinat, o sense saber si el lloc on vas valdrà o no la pena.

El dia que vam anar al jardí botànic, però, hem de dir que ens va agradar! Només es qüestió d'arribar a un lloc on els xinos no hagin plantat tendes de campanya (i és en sentit literal!!).

Només entrar al parc hi havia unes anelles olímpiques...faltaria més! I, dp, un pontet on fer-se fotos. Més endavant ja hi havia diferents caminois, i, entre ells, esplanades de gespa on els xinos prenien la fresca sobre papers de diari...

Tampoc podia faltar la típica porta xinesa. En aquest cas és a l'entrada d'un camí que et porta a un temple on hi ha un buda estirat de fusta (al que no es poden fer fotografies).

Oi que això de dalt ja no sembla un parc xinès? És la zona de coníferes del jardí botànic...cap al fons de tot, on ja no arriba quasi ningú. Amb una mica d'imaginació, quasi no et sembla que siguis a la Xina!

Un dels animals mitològics protectors que hi ha als temples. Si no ho recordo malament, a la ciutat prohibida també n'hi ha més d'un...

Als xinesos els encanten les roses...i en aquest jardí en tenen unes quantes! Això sí, quan li vaig demanar a una cuidadora si me'n deixava agafar una de les que havia tallat perquè ja començaven a estar pansides...em va dir que no! Vaig quedar ben fotuda, però suposo que ho fan perquè ningú s'agafi la llibertat de tallar-ne directament dels rosers.

Una altra cosa que s'ha posat de moda arreu són les fonts a nivell de terra, on la mainada queda xopa de dalt a baix. Ja veieu que hi ha nens que fins i tot s'hi posen en calçotets! I n'hi ha que ne pilotes i tot! Ah, i a jutjar per com són de petits, allò de que la fan petita...no és cap mite! : P

Els clàssics

2008-05-25T05:31:00.000-07:00

Dins els clàssics de la literatura pocs s'atrevirien a afegir-hi el llibre vermell de Mao...però tenint en compte que som a Beijing, no és pas d'estranyar que hi hagi un restaurant que es digui 红色经典, que en anglès tradueixen com a Red Classics (Els clàssics vermells).

L'entrada al restaurant ja dóna una pista del que trobarem a dins...

I, efectivament, a 2/4 de 8, comença l'espectacle...

A l'escenari, vestits amb l'uniforme militar de l'època, representen cançons patriòtiques, mentre a les taules, els xinesos, tot sopant, s'emocionen recordant vells temps que semblen no haver desaparegut del tot. De fet, aquesta és la gràcia del restaurant, també. veure com no és una cosa folclòrica reservada pels turistes, sinó un racó perquè els seguidors d'en Mao puguin sentir-se com a casa!

La decoració del restaurant tampoc té pèrdua, i fins i tot hi ha frases de l'estil "el pensament d'en Mao perdurarà 10,000 i 10x10,000 anys!".

I a cada client li donen una banderola vermella per acompanyar la música. En Dani, molt observador ens va fer adonar que la vareta de fusta que feia de suport de la banderola no deixaven de ser 2 chopsticks (palillos per menjar) enganxats amb cola. Se les pensen totes!!

Ah, i, al final, després de cantar la internacional, al presentar la factura a caixa fins i tot et donen una xapa d'en Mao de record!

XI'AN

2008-05-20T22:40:00.000-07:00

El cap de setmana després d'haver arribat un altre cop a Xina, es va celebrar una fira nacional (l'equivalent a expoaviga xinès) a Xi'an, en la que participàvem amb un booth.

Com que en Dani tenia el passaport al departament de visats, no podia agafar cap vol, pel que el divendres al vespre vam agafar un tren nocturn que ens va dur a la que, durant molt temps va ser la capital de l'imperi xinès. De fet, és per això que els guerrers s'han trobat allà, ja que va ser el primer emperador de la dinastia Qin el que, després d'unificar l'imperi va tenir la idea de fer construir-se la tomba prop de la ciutat, i envoltar-la de guerrers fets de ceràmica, per, un cop tornés a la vida, tenir un exèrcit amb el que defensar-se dels enemics. A més dels guerrers, també va fer fer acròbates de ceràmica, concubines, i tot el sèquit típic de l'època. Això sí, també, un cop mort, va deixar escrit que tothom que sabés quina era la localització de la tomba fos enterrat viu...però això és un petit detall sense importància...ehem!

La veritat que pensar que els guerrers, que és la única part descoberta de moment són allà des de fa 2000 anys, impressiona...quasi més que els guerrers mateixos. Perquè n'hi ha tants...i a més, tens la sensació que el bureau de turisme no els treu tot el suc que en podria treure. Per exemple, tot i que els guerrers estan ben protegits per 3 pavellos que els aïllen de les condicions climàtiques, es troba a faltar un fil conductor que t'expliqui el perquè de tot plegat.

De totes maneres, aquí teniu unes quantes fotos perquè veieu el que feien els xinesos mentre a casa nostra arribaven els romans...

No és la millor terra del món. Simplement, és la nostra

2008-05-07T08:34:00.000-07:00

Jo vaig passar 4 setmanes a Catalunya. En Dani, 2. I que bé que es posen!!

No cal fer res especial pq tot és especial: celebracions familiars (90 anys de la meva àvia), dormir al llit de sempre, menjar peix al forn, retrobar gent, treballar a la seu, dinar de pícnic, sopar de tapes, fer aperitius a la rambla, matinals a st. roc de la barroca, fer anys (32!!), anar a concert de Pastora a BCN, passejar per racons coneguts, gronxar-te en un 千秋, dissenyar rutes turístiques, conduir amb marxes, prendre el sol, anar amb moto, xerrar i comentar, riure sorollosament, patir pels teus des d'aprop, veure pelis per 2n cop, trobar-te gent pel carrer, prendre una canya, començar un llibre, anar de compres, animar el barça...i un llarg etcètera.

Com a activitat extraordinària...pujar un 4000. Tot i que no era a Catalunya, sinó a Itàlia...el Gran Paradiso.

La veritat és que arribar al cim fa sentir taaaaan bé que quasi t'oblides del patiment de la pujada. A més, saber que en Russi dubtava que l'Eva i jo aconseguíssim arribar fins a dalt i fer-ho...encara va afegir una mica més de valor al fet d'haver-ho aconseguit! Ah, i acabar fins els nassos de les raquetes al baixar, sembla que no, però fa que el record de l'ascens, fins llavors feixuc, perdi intensitat.
Això sí, és ben veritat que quan més disfrutes l'experiència és quan la recordes...si pot ser assegut al sofà!

Fujian

2008-04-16T22:23:00.000-07:00

Abans de tornar un parell de setmanetes a la "Dolça Catalunya pàtria del meu cor, quan de tu un s'allunya d'enyorança es mor...." (potser no serà tant!!!), em van portar a visitar una nova província, en aquest cas Fujian. Aquesta està situada davant per davant de Taiwan, i de nord a sud fa uns 1300 km. Si fa no fa com de Roda a Amiens, mesura de distància familiar acunyada a base de viatges a la Somme en qualitat de nebots d'una tia exil·liada. Això de llegir en Jesús Moncada (camí de sirga) afecta!

En fi...Fujian és una província bàsicament de fort relleu, plena de muntanyes i per tant plena de túnels i ponts d'autopista, o en el cas alternatiu, plena de revolts de carreteres secundàries.

Parlant del trànsit...anant d'una ciutat a un altra en el cotxe de línia, ens vam trobar fotuts dins un gran embús. Es veu que a la Xina encara no els ha arribat el sistema de conus, amb el qual pots fer circular els vehicles per un dels carrils de sentit contrari en cas de necessitat. De la manera que són, o no tenien conus, o no els sabien posar, o no els va passar pel cap aquesta possiblilitat, o, si ho haguessin fet, al cap de 10 minuts no hagués quedat cap conu de peu dret i tindries montat un segon merder a l'altra banda. En definitiva, 4 hores parats completament, més les 5 hores i mitja de trajecte esperat...total 10 hores a la carretera per fer uns 400 kms.

A part d'quest petit incident (ehem!!), vam aprofitar el diumenge a la tarda per fer una mica de pixapins de ciutat i anar a veure una mena de Rupit xinès, amb uns edificis força curiosos ja que eren rodons com places de toros i fets només de tàpia de fang, fusta i una base de pedra per evitar-ne l'erosió de l'aigua de la pluja. Evidentment mai no s'hi han fet corrides, com a mínim de toros, i la seva funció era únicament defensiva i de convivència comunitària de l'ètnia Hakka, que és la que viu en aquells muntanyes perdudes de la mà de Mao. Per fer-les més inexpungables només hi ha una porta, no tenen finestres fins al segon pis, i fins i tot tenen una sortida d'emergència amagada per fugir. Cal dir que el lloc conserva la seva autenticitat (cosa que agradaria molt a la Cristina), i la gent encara viu en aquesta mena de comunes, tot i que la que visites ja només és un museu. Tot i així, el fet d'anar-hi fora de temporada i hora, ens va permetre entrar en una de les habitades, fins que la guia ens va dir "millor no molestar més", ja que ja pujàvem les escales del primer pis i espantàvem les gallines.

Veieu com viure a la Xina també té coses interessants!!!!

I finalment Dongbei!!!

2008-04-09T06:53:00.000-07:00

Després de tot un any voltant per la Xina i encara no m'hi havien dut. Dongbei (Nord-Est) és la regió formada per 3 províncies (Liaoning, Jilin i Heilongjiang) que fan frontera amb Rússia i/o Corea, i famosa pel fred, les dones maques, l'alçada de la gent (diuen que són més alts), el nivell d'alcoholisme i el menjar (com a tot arreu de Xina). Doncs bé, després de visitar-ne 2 en 15 dies podem constatar el següents fets:

- Potser sí que la gent és una mica més alta.

- Potser sí que hi ha noies més guapetes que la mitjana xinesa (no costa gaire). Això sí, elles fumen més. Diuen que per l'avorriment de l'hivern. Com sempre tot acaba sent culpa dels homes!!!

- És mentida que siguin tots uns borratxos, de fet és dels llocs on he vist a beure menys. Qui sap si és perquè és primavera i estan encara ressacosos de l'hivern.

- El menjar ha desbancat del 1r lloc del meu rànking a Guangdong. Res de picant, molta salsa de soja i molts vinagres diferents. Això sí, també s'hi menja gos.

- Harbin (capital de Heilongjiang) té un carrer de l'estil de la Rússia tzarista, que pel sol fet de ser diferent, el fa interessant.

La resta no deixa de ser com tota la Xina: un cúmul de porqueria, brutícia i merda pertot arreu. Fins i tot gosaria dir que és dels llocs on el món rural està més endarrerit, i encara corren amb mules, burros i cavalls. I si no, mireu les fotos del poble, on una truja anava fent la seva: ara tiro, ara em paro, ara jec una estona. Es veu que tenen amo, i tothom sap de quina casa són. Durant el dia surten a passejar i a furgar les escombraries i el fang, i al vespre tornen cap a casa. D'això se'n diu benestar animal, la resta són collonades.

I la setmana vinent una altra província nova: Fujian

Horòscop xinès

2008-04-02T19:38:00.000-07:00

L'horòscop xinès, a diferència de l'astrològic es basa en les llunes i no en les estrelles. Segueix un cicle de 60 anys, ja que consta de 12 animals i 5 elements.

Per exemple, els nascuts el 1976 som dracs i tenim l'element foc. Llavors, en funció de l'hora que vas néixer, també tens una mena d'ascendent que seria el que et diferenciaria de la resta de dragons foc de la teva quinta...

M'ha vingut al cap explicar tot això perquè se'm va ocórrer que podia presentar la nostra professora de xinès, soltera i sense xicot, a un amic meu xinès que des que es va divorciar no ha tornat a tenir parella. El cas és que aquí Xina encara és molt comú fer de celestina...

Quan, via messenger, vaig parlar al meu amic de la meva professora, em va començar a demanar quants anys tenia, quina alçada, d'on era, etc, etc. Algunes preguntes les sabia, però altres, com l'edat, no. El següent dia que vaig tenir classe de xinès li vaig demanar a la professora quin animal era de l'horòscop xinès (és una manera indirecta de saber els anys que té) i em va dir que mico. O sigui, que és del 1980.

Lo bo del cas és que el meu amic és tigre, nascut el 1974. Jo vaig pensar que 6 anys era una bona diferència d'edat, i a més, com que tots dos són de dongbei (nord-est de la Xina) i tenen alçades compatibles, ja em veia anant aviat a casament. Però...quan li vaig dir que la meva professora era mico...em va dir que la parella tigre-mico era una de les majors incompatibilitats de l'horòscop xinès!

Tot i que el meu amic encara hi creu força en aquestes coses, ha estat d'acord en quedar tots plegats per sopar. Al final, com ell diu, si de tot això només en surt una amistat, també valdrà la pena! Hem quedat aquesta nit...

Com a curiositat afegir que no és pas tan estrany que el meu amic encara hi cregui, en l'horòscop, ja que a la Xina aquesta creença està molt estesa. Per exemple, l'any passat era l'any del porc, que es considera un dels millors animals de l'horòscop (se li atribueix, sobretot, la capacitat de fer diners). En una societat pseudocomunista on el capitalisme està fent estralls, aquesta característica és molt apreciada, i per això, l'any passat hi va haver una mena de baby boom. Recordeu que les parelles xines només poden tenir un fill, i, per tant, s'hi miren molt, a l'hora d'intentar crear l'ambient més propici per tenir una futura estrella a casa. De fet, tota aquesta generació de fills únics reben el malnom de "petits emperadors", de lo mimats que acaben sent...

2008-03-25T20:41:00.000-07:00

Ara ja fa una mica més d'un any que ens vam instal·lar a la Xina, i bàsicament ho vam fer per venir a treballar. Repassant aquest any de blog he vist que hem parlat de tot menys de feina. Doncs, au per celebrar que fa 1 any que treballem a la Xina unes imatges del dia a dia, i en concret del meu dia a dia viatjant per la Xina...

Aaaatxís!!! Definitivament, tinc al·lèrgia a Beijing (i/o les grans ciutats de la Xina)

2008-03-23T22:41:00.000-07:00

De moment, i amb l'esperança que un dia d'aquests m'hagi de desdir del que ara mateix escriuré, les vacunes no funcionen, i continuo tenint al·lèrgia. Això, o és que hi ha un component secret a l'aire de Beijing al que sóc al·lèrgica i al que no m'estic immunitzant.
Sigui com sigui, jo, que solia conjugar amb passió la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb dormir, ara ho faig amb certa por. Por que, durant la nit, m'hagi de manxar ventolín, m'hagi d'incorporar a mocar-me, o simplement, em desperti molts cops amb la boca ben seca i el nas tapat. L'al·lèrgia als àcars és d'aquelles companyies pesadetes que et permeten anar tirant, però que no et pots acabar de treure de sobre. El més fotut, és que últimament, ni tan sols els antihistamínics semblaven ajudar-me a alleujar-ne els símptomes...fins que vaig marxar de Beijing.
Per setmana santa, mentre la majoria de coneguts disfrutaven d'uns quants dies de vacances, nosaltres, teníem una fira provincial al sud de la Xina. Allà, el clima és més humit, i això va semblar que hi ajudava. Però com que encara em prenia pastilles, no em vaig entusiasmar. Però llavors, el dijous sant, vam anar cap a Beihai a veure una granja de porcs. A Beihai, apart d'haver-hi costa, hi plovia, i vaig tornar a sentir que millorava. Allò era una prova de foc, ja que no em quedaven pastilles i no sabia si trobaria una farmàcia on comprar-ne més.
Al dia següent, divendres sant, després de voltar per un parell d'aeroports, vam anar a parar a Sanya, una ciutat del sud de l'illa de Hainan, la província més septentrional de la Xina. En un mapa de la ciutat vaig llegir que era un dels llocs on l'aire era de més qualitat (de la Xina i del món!), i, sota els efectes d'aquest eslògan i de la comoditat del llit de l'habitació d'hotel, les meves crisis van remetre fins al punt de poder dormir...10 hores seguides!! I sense haver de treure el ventolín del necesser, ni el paquet de clínex de la bossa! I això, sense comptar les dues migdiades que vaig fer, una a la platja i l'altra a la piscina! Mmmm....això és vida!!
(Com podeu comprovar, va ser un viatge tan llampec que no anàvem preparats: ni bikini, ni banyador, ni xancletes, ni càmara de fotos!!)
Llàstima que tot allò que és bo s'acaba una hora o altra, i ahir vam haver de tornar a Beijing. Al sortir de l'aeroport i inspirar l'aire d'aquesta ciutat, ja vaig tenir la mateixa sensació de sempre: arribem a un lloc conegut, que podria anomenar casa, però que no ho acabarà mai de ser. Al vespre, ja a casa, mentre parlava amb la meva mare per telèfon, un parell d'estornuts. I, a la nit, de nou la rutina: ventolín, mocs, la boca ben seca i el nas tapat. Ah! I de camí cap a l'oficina, he passat per la farmàcia a comprar un parell de caixes d'antihistamínics. Em sembla que en faré prou fins el 5 d'abril! ; )

SILVER PAGODAS

2008-03-02T18:55:00.000-08:00

Tornant de Nova Zelanda, enyoràvem els espais oberts. Per això, i amb la idea de mantenir-nos mínimament en forma per pujar el Gran Paraiso pel pont de maig sense fer figa, vam decidir fer una excursioneta de les recomanades al llibre de trekkings prop de Beijing que tenim a casa.

Les pagodes són l'únic que queda dret del temple que hi havia. Ens va recordar una mica el panteó de Roma, però a la budista i al mig del no res...

Darrera les pagodes hi havia una muntanyeta i vam decidir pujar-hi. Com totes les muntanyes de la Xina, per pujar-hi hi ha escales (no, mecàniques no!!) picades a la pedra. També molt sovint hi ha un cobert a mig camí amb una campana. I en aquest cas, com no, des del pic, també es podia veure l'eterna muralla...

El cas és que fotia una rasca bastant considerable, i, acostumats a la bonança del país dels kiwis, ens va fer mandra estar-nos-hi més estona de l'absolutament imprescindible. I vam anar a dinar (i fer migdiada) a casona...

Volta el món i torna a....beijing!

2008-02-28T21:18:00.000-08:00

Els incondicionals d'aquest bloc us haureu adonat que fa mooolts dies que no escrivim res. La raó és que hem estat de vacances a Nova Zelanda. I sí, ho diem així, com qui no vol la cosa, perquè...sniff, sniff...ja n'hem tornat!! Buààààààà!!! Jo us asseguro que hi va haver dies que em vaig plantejar com seria la vida si em quedés allà, cuidant xais, vaques o kiwis. I no pintava malament, eh, que consti...però el cas és que em costa fer-me a la idea de viure cap per avall, lluny de tots els que m'estimo! Però, per no acabar de deprimir el personal, us passo el link de l'àlbum de fotos de Mordor i altres environs (tranquils, que és una selecció i prou!!).

Ja ens direu què us semblen!!

L'atracció del dia

2008-01-23T23:24:00.000-08:00

Malgrat les gèlides temperatures, l'esdeveniment va aixecar la màxima expectació. Si als pobles petits veure un laowai ja és tota una atracció, imagineu-vos si aquest es menja una mini-furgoneta en un encreuament de l'avinguda principal del poble (?), barri (?), raval (?)...Sí, la furgo amb 10 xinos a dins venia per la dreta i per la via principal (2 pams més ampla), però nosaltres només vam treure el morro. No hi havia cap senyal de res enlloc i entre el sobre pes, la qualitat dels frens, la velocitat que duia, i que venien de baixada, ells van necessitar 10 metres per frenar i acabar fent un "petó" al nostre acabat d'estrenar cotxe. Oficialment i evident era culpa meva, i tot i tenir assegurança, per no haver d'esperar els cracks de la policia i quedar glaçats, la cosa es va arreglar amb un pagament simbòlic de sotamà i bona nit i tapa't. Això sí, aquella gent van tenir el migdia ben entretingut.

La censura falla a la CCTV

2008-01-03T00:15:00.000-08:00

Més que pel que diu la dona (els draps bruts, per condemnables que siguin, s'haurien de poder rentar a casa), la història en si té mèrit pel fet que ha estat una manera de saltar-se la censura xinesa: http://es.youtube.com/watch?v=hwHhRcRDAN0

"Avui és un dia especial per al canal olímpic, i és un dia especial per a Zhang Bin, i per a mi també és un dia especial perquè fa dues hores he sabut que, a més de tenir una relació amb mi, el senyor Zhang n'ha estat mantenint una d'inapropiada amb una altra dona", va dir Hu després de pujar a empentes a l'escenari.

Hu va cridar, mentre un grup d'homes, inclòs el seu marit, intentava que abandonés l'escenari, que les infidelitats del seu marit només portaran vergonya a la Xina just en el moment que els ulls de tot el planeta estan posats en el gegant asiàtic.

"Com va assenyalar un diplomàtic francès, si el poble xinès no té cap gran líder per construir els seus valors humans per presentar al món, llavors ¿què significa tot aquest enrenou (dels Jocs)?", va dir abans de demanar perdó, desitjar feliç any als presents i assegurar que ella no el podrà celebrar amb el seu marit.

El 25 de desembre: FUM, FUM, FUM!

2007-12-20T05:51:00.000-08:00

Ja us hem explicat aquesta mena de debilitat que tenen els xinus per l'ambientació nadalenca malgrat no celebrar-ho....però tampoc calia agafar-se la cançó al peu de la lletra!!!!

A la Xina també és Nadal

2007-12-16T05:14:00.000-08:00

Com és que en un país on la gran majoria són budistes, taoistes o comunistes descreguts, després de la Puríssima s'omplin els carrers i edificis de pares noels, arbres de nadal i decoració nadalenca??(llums de colors a part, ja que aquí d'això ja n'hi ha tot l'any).

La resposta és la seva tendència a l'horterisme, el mimetisme, la imitació i la còpia barata. Si hi afegim que totes aquestes falòrnies que gastem a occident es fan aquí a quatre duros, no és d'estranyar aquesta fal·lera nadalenca, encara que no sapiguen ni com es diu el paio barbut que va de vermell, ni sigui festa el 25.

Com és habitual, si els demanes per què hi ha motius nadalencs tot i no celebrar-ho, o no ho saben o no s'ho havien preguntat. Ni tampoc saben si els agrada o no, i si no els agrada tampoc es queixen que tot l'edifici d'oficines en vagi ple, ni tenen indea de qui ha donat l'ordre de fer-ho.... De debó que a vegades semblen zombies!!!!