De moment, i amb l'esperança que un dia d'aquests m'hagi de desdir del que ara mateix escriuré, les vacunes no funcionen, i continuo tenint al·lèrgia. Això, o és que hi ha un component secret a l'aire de Beijing al que sóc al·lèrgica i al que no m'estic immunitzant.
Sigui com sigui, jo, que solia conjugar amb passió la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb dormir, ara ho faig amb certa por. Por que, durant la nit, m'hagi de manxar ventolín, m'hagi d'incorporar a mocar-me, o simplement, em desperti molts cops amb la boca ben seca i el nas tapat. L'al·lèrgia als àcars és d'aquelles companyies pesadetes que et permeten anar tirant, però que no et pots acabar de treure de sobre. El més fotut, és que últimament, ni tan sols els antihistamínics semblaven ajudar-me a alleujar-ne els símptomes...fins que vaig marxar de Beijing.
Per setmana santa, mentre la majoria de coneguts disfrutaven d'uns quants dies de vacances, nosaltres, teníem una fira provincial al sud de la Xina. Allà, el clima és més humit, i això va semblar que hi ajudava. Però com que encara em prenia pastilles, no em vaig entusiasmar. Però llavors, el dijous sant, vam anar cap a Beihai a veure una granja de porcs. A Beihai, apart d'haver-hi costa, hi plovia, i vaig tornar a sentir que millorava. Allò era una prova de foc, ja que no em quedaven pastilles i no sabia si trobaria una farmàcia on comprar-ne més.
Al dia següent, divendres sant, després de voltar per un parell d'aeroports, vam anar a parar a Sanya, una ciutat del sud de l'illa de Hainan, la província més septentrional de la Xina. En un mapa de la ciutat vaig llegir que era un dels llocs on l'aire era de més qualitat (de la Xina i del món!), i, sota els efectes d'aquest eslògan i de la comoditat del llit de l'habitació d'hotel, les meves crisis van remetre fins al punt de poder dormir...10 hores seguides!! I sense haver de treure el ventolín del necesser, ni el paquet de clínex de la bossa! I això, sense comptar les dues migdiades que vaig fer, una a la platja i l'altra a la piscina! Mmmm....això és vida!!
(Com podeu comprovar, va ser un viatge tan llampec que no anàvem preparats: ni bikini, ni banyador, ni xancletes, ni càmara de fotos!!)
Llàstima que tot allò que és bo s'acaba una hora o altra, i ahir vam haver de tornar a Beijing. Al sortir de l'aeroport i inspirar l'aire d'aquesta ciutat, ja vaig tenir la mateixa sensació de sempre: arribem a un lloc conegut, que podria anomenar casa, però que no ho acabarà mai de ser. Al vespre, ja a casa, mentre parlava amb la meva mare per telèfon, un parell d'estornuts. I, a la nit, de nou la rutina: ventolín, mocs, la boca ben seca i el nas tapat. Ah! I de camí cap a l'oficina, he passat per la farmàcia a comprar un parell de caixes d'antihistamínics. Em sembla que en faré prou fins el 5 d'abril! ; )
Tornant de Nova Zelanda, enyoràvem els espais oberts. Per això, i amb la idea de mantenir-nos mínimament en forma per pujar el Gran Paraiso pel pont de maig sense fer figa, vam decidir fer una excursioneta de les recomanades al llibre de trekkings prop de Beijing que tenim a casa.
Les pagodes són l'únic que queda dret del temple que hi havia. Ens va recordar una mica el panteó de Roma, però a la budista i al mig del no res...
Darrera les pagodes hi havia una muntanyeta i vam decidir pujar-hi. Com totes les muntanyes de la Xina, per pujar-hi hi ha escales (no, mecàniques no!!) picades a la pedra. També molt sovint hi ha un cobert a mig camí amb una campana. I en aquest cas, com no, des del pic, també es podia veure l'eterna muralla...
El cas és que fotia una rasca bastant considerable, i, acostumats a la bonança del país dels kiwis, ens va fer mandra estar-nos-hi més estona de l'absolutament imprescindible. I vam anar a dinar (i fer migdiada) a casona...
