Fujian

Abans de tornar un parell de setmanetes a la "Dolça Catalunya pàtria del meu cor, quan de tu un s'allunya d'enyorança es mor...." (potser no serà tant!!!), em van portar a visitar una nova província, en aquest cas Fujian. Aquesta està situada davant per davant de Taiwan, i de nord a sud fa uns 1300 km. Si fa no fa com de Roda a Amiens, mesura de distància familiar acunyada a base de viatges a la Somme en qualitat de nebots d'una tia exil·liada. Això de llegir en Jesús Moncada (camí de sirga) afecta!

En fi...Fujian és una província bàsicament de fort relleu, plena de muntanyes i per tant plena de túnels i ponts d'autopista, o en el cas alternatiu, plena de revolts de carreteres secundàries.

Parlant del trànsit...anant d'una ciutat a un altra en el cotxe de línia, ens vam trobar fotuts dins un gran embús. Es veu que a la Xina encara no els ha arribat el sistema de conus, amb el qual pots fer circular els vehicles per un dels carrils de sentit contrari en cas de necessitat. De la manera que són, o no tenien conus, o no els sabien posar, o no els va passar pel cap aquesta possiblilitat, o, si ho haguessin fet, al cap de 10 minuts no hagués quedat cap conu de peu dret i tindries montat un segon merder a l'altra banda. En definitiva, 4 hores parats completament, més les 5 hores i mitja de trajecte esperat...total 10 hores a la carretera per fer uns 400 kms.

A part d'quest petit incident (ehem!!), vam aprofitar el diumenge a la tarda per fer una mica de pixapins de ciutat i anar a veure una mena de Rupit xinès, amb uns edificis força curiosos ja que eren rodons com places de toros i fets només de tàpia de fang, fusta i una base de pedra per evitar-ne l'erosió de l'aigua de la pluja. Evidentment mai no s'hi han fet corrides, com a mínim de toros, i la seva funció era únicament defensiva i de convivència comunitària de l'ètnia Hakka, que és la que viu en aquells muntanyes perdudes de la mà de Mao. Per fer-les més inexpungables només hi ha una porta, no tenen finestres fins al segon pis, i fins i tot tenen una sortida d'emergència amagada per fugir. Cal dir que el lloc conserva la seva autenticitat (cosa que agradaria molt a la Cristina), i la gent encara viu en aquesta mena de comunes, tot i que la que visites ja només és un museu. Tot i així, el fet d'anar-hi fora de temporada i hora, ens va permetre entrar en una de les habitades, fins que la guia ens va dir "millor no molestar més", ja que ja pujàvem les escales del primer pis i espantàvem les gallines.

Veieu com viure a la Xina també té coses interessants!!!!