Jardí Botànic

Hi ha coses de Beijing que encara no hem visitat mai...i és que la ciutat és molt gran! De fet, és tan gran que a vegades fa mandra i tot sortir de casa sense un objectiu determinat, o sense saber si el lloc on vas valdrà o no la pena.

El dia que vam anar al jardí botànic, però, hem de dir que ens va agradar! Només es qüestió d'arribar a un lloc on els xinos no hagin plantat tendes de campanya (i és en sentit literal!!).

Només entrar al parc hi havia unes anelles olímpiques...faltaria més! I, dp, un pontet on fer-se fotos. Més endavant ja hi havia diferents caminois, i, entre ells, esplanades de gespa on els xinos prenien la fresca sobre papers de diari...

Tampoc podia faltar la típica porta xinesa. En aquest cas és a l'entrada d'un camí que et porta a un temple on hi ha un buda estirat de fusta (al que no es poden fer fotografies).

Oi que això de dalt ja no sembla un parc xinès? És la zona de coníferes del jardí botànic...cap al fons de tot, on ja no arriba quasi ningú. Amb una mica d'imaginació, quasi no et sembla que siguis a la Xina!

Un dels animals mitològics protectors que hi ha als temples. Si no ho recordo malament, a la ciutat prohibida també n'hi ha més d'un...

Als xinesos els encanten les roses...i en aquest jardí en tenen unes quantes! Això sí, quan li vaig demanar a una cuidadora si me'n deixava agafar una de les que havia tallat perquè ja començaven a estar pansides...em va dir que no! Vaig quedar ben fotuda, però suposo que ho fan perquè ningú s'agafi la llibertat de tallar-ne directament dels rosers.

Una altra cosa que s'ha posat de moda arreu són les fonts a nivell de terra, on la mainada queda xopa de dalt a baix. Ja veieu que hi ha nens que fins i tot s'hi posen en calçotets! I n'hi ha que ne pilotes i tot! Ah, i a jutjar per com són de petits, allò de que la fan petita...no és cap mite! : P

Els clàssics

Dins els clàssics de la literatura pocs s'atrevirien a afegir-hi el llibre vermell de Mao...però tenint en compte que som a Beijing, no és pas d'estranyar que hi hagi un restaurant que es digui 红色经典, que en anglès tradueixen com a Red Classics (Els clàssics vermells).

L'entrada al restaurant ja dóna una pista del que trobarem a dins...

I, efectivament, a 2/4 de 8, comença l'espectacle...



A l'escenari, vestits amb l'uniforme militar de l'època, representen cançons patriòtiques, mentre a les taules, els xinesos, tot sopant, s'emocionen recordant vells temps que semblen no haver desaparegut del tot. De fet, aquesta és la gràcia del restaurant, també. veure com no és una cosa folclòrica reservada pels turistes, sinó un racó perquè els seguidors d'en Mao puguin sentir-se com a casa!

La decoració del restaurant tampoc té pèrdua, i fins i tot hi ha frases de l'estil "el pensament d'en Mao perdurarà 10,000 i 10x10,000 anys!".


I a cada client li donen una banderola vermella per acompanyar la música. En Dani, molt observador ens va fer adonar que la vareta de fusta que feia de suport de la banderola no deixaven de ser 2 chopsticks (palillos per menjar) enganxats amb cola. Se les pensen totes!!

Ah, i, al final, després de cantar la internacional, al presentar la factura a caixa fins i tot et donen una xapa d'en Mao de record!

XI'AN

El cap de setmana després d'haver arribat un altre cop a Xina, es va celebrar una fira nacional (l'equivalent a expoaviga xinès) a Xi'an, en la que participàvem amb un booth.

Com que en Dani tenia el passaport al departament de visats, no podia agafar cap vol, pel que el divendres al vespre vam agafar un tren nocturn que ens va dur a la que, durant molt temps va ser la capital de l'imperi xinès. De fet, és per això que els guerrers s'han trobat allà, ja que va ser el primer emperador de la dinastia Qin el que, després d'unificar l'imperi va tenir la idea de fer construir-se la tomba prop de la ciutat, i envoltar-la de guerrers fets de ceràmica, per, un cop tornés a la vida, tenir un exèrcit amb el que defensar-se dels enemics. A més dels guerrers, també va fer fer acròbates de ceràmica, concubines, i tot el sèquit típic de l'època. Això sí, també, un cop mort, va deixar escrit que tothom que sabés quina era la localització de la tomba fos enterrat viu...però això és un petit detall sense importància...ehem!

La veritat que pensar que els guerrers, que és la única part descoberta de moment són allà des de fa 2000 anys, impressiona...quasi més que els guerrers mateixos. Perquè n'hi ha tants...i a més, tens la sensació que el bureau de turisme no els treu tot el suc que en podria treure. Per exemple, tot i que els guerrers estan ben protegits per 3 pavellos que els aïllen de les condicions climàtiques, es troba a faltar un fil conductor que t'expliqui el perquè de tot plegat.

De totes maneres, aquí teniu unes quantes fotos perquè veieu el que feien els xinesos mentre a casa nostra arribaven els romans...

No és la millor terra del món. Simplement, és la nostra

Jo vaig passar 4 setmanes a Catalunya. En Dani, 2. I que bé que es posen!!

No cal fer res especial pq tot és especial: celebracions familiars (90 anys de la meva àvia), dormir al llit de sempre, menjar peix al forn, retrobar gent, treballar a la seu, dinar de pícnic, sopar de tapes, fer aperitius a la rambla, matinals a st. roc de la barroca, fer anys (32!!), anar a concert de Pastora a BCN, passejar per racons coneguts, gronxar-te en un 千秋, dissenyar rutes turístiques, conduir amb marxes, prendre el sol, anar amb moto, xerrar i comentar, riure sorollosament, patir pels teus des d'aprop, veure pelis per 2n cop, trobar-te gent pel carrer, prendre una canya, començar un llibre, anar de compres, animar el barça...i un llarg etcètera.

Com a activitat extraordinària...pujar un 4000. Tot i que no era a Catalunya, sinó a Itàlia...el Gran Paradiso.




La veritat és que arribar al cim fa sentir taaaaan bé que quasi t'oblides del patiment de la pujada. A més, saber que en Russi dubtava que l'Eva i jo aconseguíssim arribar fins a dalt i fer-ho...encara va afegir una mica més de valor al fet d'haver-ho aconseguit! Ah, i acabar fins els nassos de les raquetes al baixar, sembla que no, però fa que el record de l'ascens, fins llavors feixuc, perdi intensitat.
Això sí, és ben veritat que quan més disfrutes l'experiència és quan la recordes...si pot ser assegut al sofà!