vamos a la playa, oh, oh, ohhhhhh....

Tot i que segons el calendari lunar ja som a la tardor (precisament celebràvem el festival de la mitja tardor), encara fa caloreta i aprofitant que teníem un cap de setmana llarg vam decidir anar a veure què tal era la platja que queda més a prop de Beijing: Beidaihe. Perquè us en feu una idea, és com si un dia us llevéssiu a Girona i decidíssiu anar a la platja a València...no està malament, oi? ; )

Potser us preguntareu perquè no ens quedàvem a dormir per allà, per aprofitar més la sortideta, oi? El cas és que ho vam pensar, però com que encara hi havia els paralímpics encara duraven les restriccions del trànsit, i dissabte era imparell, diumenge parell i dilluns altre cop imparell. Com que la matrícula del nostre cotxe acaba en 6, havíem d'anar i tornar dissabte. I així ho vam fer.

La veritat és que sentia curiositat per saber què tal seria la platja...i també tenia certs prejudicis. La primera platja que vam trobar era normaleta...bé, per ser honestos, cutrejava una mica. Però després de donar un volt i veure uns quants patinets rovellats amb el port de fons, barques de pescadors que semblaven tretes del segle passat, grups de jovent fent dinars de germanor sobre estovalles de plàstic que semblava que no tenien intenció de recollir...

...vam anar a veure si hi havia una altra platja més al centre de la ciutat. I el que vam trobar ja s'assemblava més al que estem acostumats. Fins i tot hi havia un passeig marítim de fusta que vam recórrer de punta a punta, un símil de capelleta de la mare de déu del Carme (patrona dels pescadors?) i xiringuitos on poder dinar. La sorra era prou neta, i tot i que al final ens va fer mandra banyar-nos, l'aigua també feia prou bona pinta. El fet que fos una d'aquelles platges on camina que caminaràs, sembla que l'aigua no t'hagi de cobrir mai, i que al mateix temps hi hagués edificis força alts al llarg del passeig...em va fer pensar en una barreja de Montgó i Platja d'Aro. És clar que com la Costa Brava...res!

Finalment, doncs, després de donar un volt per allà, vam acabar dinant en un restaurant al costat de la platja. Com a curiositat afegir que va ser la primera vegada que vam repassar la factura (estant tot escrit en xinès i a mà la veritat és que costa) i, com els nostre coneguts xinesos ens han fet notar moltíssimes vegades, s'havien equivovat i ens havien cobrat un plat de més.

Ben tips vam tornar a enfilar l'autopista cap a Beijing...i jo vaig aprofitar que havia conduit a l'anada per fer una bona migdiada al cotxe tot tornant.