Parc olímpic

Els esmorzars de Guangdong

Anar a esmorzar quan ets a Guangdong sempre és un espectacle gastronòmic i social. Allà tenen per costum anar a esmorzar en família fins i tot els dies de cada dia, però si és cap de setmana la cosa ja gairebé es pot considerar acte festiu tradicional. Les famílies senceres es reuneixen en sales de restaurant immenses on el servei va passant amb "carretons-bany maria" oferint menges de tot tipus fetes al vapor: potes de pollastre, cap-i-pota, jaiozi, baozi, costella de porc, mandoguilles de tots colors.... Si no en tens prou passa la del carro de les sopes, on pots triar entre tota mena de sopes brutes d'arròs. I si amb tot això encara no has trobat el què t'agradava o no estàs tip, pots dir que et portin la carta i demanar fideus fregits o tallarines amples d'arròs amb salsa d'ostra.

Davant la pregunta de si tota aquella gent esmorzant de forquilla i ganivet (o si voleu de palillos i tovalló) un dia de cada dia a quarts de deu del matí treballa o no treballa, la resposta és: alguns no, alguns viuen dels quartos que els envia la família d'Estats Units. Deixa'ls anar.

Crònica repetida

Com que sense voler hem escrit dues cròniques per separat sobre el mateix tema; a tots dos ens ha costat el nostre petit esforç per fer-ho i tampoc és qüestió de deicidir quina és millor; les hi deixerem totes dues per qui no els agradi el caldo.

De com una caminada frustrada et pot portar a descobrir una mena de Rupit pekinès

Fa un parell o tres de caps de setmana, amb la promesa de l'home del temps que faria un dia assoleiat, vam decidir que el diumenge aniriem a caminar. El pla era fer una caminada a l'hora dels senyors, però com a mínim pujar un tros de muntanya amunt en un paratge que el llibre de caminades al voltant de Beijing batejava com a La Vall Amagada. Si ja de sortida no anavem precisament el que es diu a trenc d'alba, com sempre passa a la Xina trobar-hi va no ser a la primera, i després de fer 4 cops el mateix tros de carretera buscant algun punt d'orientació i el trencat correcte, finalment vam arribar al que semblava la pista que ens havia de portar a lloc. Quan ja ens veiem amb la motxilla a l'esquena, va, i una mena de patrulla forestal formada per 2 jubilats i mig que per matar el temps desgranaven blat de moro ens aturen i ens diuen que no podem tirar muntanya amunt, que està prohibit perquè fa molt vent i hi ha perill d'incendi forestal!!!! O això és el que vam entendre. Encarar ara ens preguntem quin risc d'incendi hi ha quan tot el que hi ha per cremar són rocs i ravenisses. Lluny de desesperar en el nostre intent de caminar, vam buscar una alternativa propera, i segons el llibre podiem anar a Bai He ( 百河, Riu Blanc) i passejar fins al vell pi. Doncs bé resulta que Bai He, podria ser una mena de Rupit a la pekinesa, si els xinesos ja haguessin descobert el turimse rural de cap de setmana i haguessin demostrar una mínima predisposició per arreglar, conservar i tenir les coses una mica netes i cuidades.

Destaquen del poble les rodes de molí mogudes per animals i que encara fan servir. No deixa de sorprendre que a menys de 40 kms de Beijing, una ciutat que preté ser la capital del món, es pugui trobar una societat rural tant poc desenvolupada, però de fet no deixa de ser un viu reflex de les diferències ciutat-camp/rics-pobres que es dónen a la Xina.

Del vell pi què dir-ne? Ja ho podeu veure a la foto, que el de Formentó no l'és, però tenint en compte que no n'hi ha cap més en uns quantes quarteres a la rodona, com a punt de referència fa servei.

Per acabar aquesta crònica us explicarem la nostra teoria sobre l'origen del nom del poble: la riera que baixa dels horts es glaça a l'hivern, i al ser obaga, així queda fins ben entrada la primavera. Ves a saber si estem en el cert, però no negareu que la idea té un toc verdaguerià.

白河 (Baihe)

Vam anar a parar a Baihe (riu blanc) com aquell qui no vol la cosa. Ens havíem proposat anar a fer una excursió del llibre "hikings around beijing", però després de buscar el punt de partida durant una bona estona una patrulla de forestals ens van dir que els laowais no podíem passar. És clar que els forestals eren tres xinesos jubilats que feien la pudor de fum i humitat de qui no ha rentat la roba que duien en tot l'hivern, que mastufejaven un xinès tancat i indesxifrable per uns guiris amb nocions com nosaltres i que ens ensenyaven cada caràcter xinès del braçalet de voluntaris que duien, com si per nosaltres signifiqués gaire res més que: ah, això deu voler dir que tenen poder de decisió sobre qui passa i qui no. Finalment, fent un esforç d'interpretació vaig entendre que eren mesures antiincendi, i que si volíem passar, havíem d'anar a parlar amb el líder del poble. Burocràcia per poder fer una caminada? Era massa per un diumenge qualsevol...i ens vam rendir. A més, al llibre deia que hi havia una altra ruta bastant a propet...i vam decidir anar a treure el cap, per comprovar si les patrulles de forestals eren per tot o només havia estat un cop de mala sort.

I sí, finalment, vam trobar el poble. Aquell no era l'objectiu, però va ser el que més em va agradar. Si haguéssim estat mai capaços d'empassar-nos una de les sèries de la televisió xinesa on recreen la vida de fa anys als pobles xinesos hauríem pogut dir: ben bé com a la sèrie. Però com que al costat de les sèries aquestes "Vent del Pal" és una obra mestra...ho vam haver de suposar.

Baihe...semblava ben bé un poble dels que nosaltres entenem com a pobles. Com allò que discutíem amb l'Andrea i en Cristian divendres tot sopant: la diferència de ser de Barcelona o no i la diferència de ser de poble o no. Això, era un poble. I conservava força la fesonomia de poble...tot i que no per gaire temps. Ja hi havia qui feia cases noves...i era, com passa als nostres, de pobles, trencaven tot l'encant de les antigues construccions: totxana vermella, murs alts i quasi sense finestres i una porta tancada als forasters.

A Baihe, la gent es devia dedicar a recollir fusta. Pels carrers, als patis de les cases, a qualsevol racó, hi havia farcells de branques i branquillons lligades amb un fil fet de fusta que, tendra un dia, ara s'esquerdava. D'on treien la fusta...era evident. Als voltants del poble tot era pelat. Només quedaven els arbres fruiters (castanyers?) que els habitants van plantar...potser el dia que van adonar-se que la fusta era un recurs limitat. A més, formant clapes que recordaven les d'un gos amb leishmania, hi havia 4 pins mal posats; la majoria, deixats de la mà de déu; només un, amb una terrasseta feta a mida.

Per això, perquè el paisatge dels voltants no era massa agradable, em va agradar més veure el poble. La gent, escassa, defensava la seva privadesa. Semblaven tancats a les cases, i, quan paraves a veure un pati, la façana, l'estructura...treien el cap per la cortina de l'entrada i, ben seriosos et deien, en el mateix xinès mastegat que els forestals, si necessitaves res. Però l'atracció de veure cases sense murs al voltant i una porta tancada era massa forta i, sense voler ser massa xafardera per no ofendre'ls, m'anava fixant en les que podia. Una dona rentant roba a mà mentre les gallines corrien pel pati al voltant de la font. Un graner amb blat de moro. Un corral amb eines pel camp. Un cobert amb una mula i els purins abocats al carrer des de la part de dintre de la paret que el delimitava. Alguns sostres de pedra de pissarra. La part dels davants de les cases, escombrada.

Almenys vam veure un parell de pedres de molí on semblava que xafaven gra. Un era ple d'abelles, vam suposar que atretes per la dolçor de la farina. Al costat de l'altre, la pila de fems de cavall o mula ens va fer pensar que en feien servir per fer anar la pedra. També per tirar dels carros que devien fer servir, encara ara, per anar a buscar la fusta o les castanyes.

Fins i tot vam trobar un parell de cases abandonades, que ens van servir per comprovar-ne l'estructura: tres parets de totxo, una teulada amb les teules típiques xineses i, a la part del davant, una estructura de fusta que feia de finestra i on, antigament, devien protegir-se del fred amb paper. Tot i que no vam entrar a dins per por que ens caiés al damunt, semblava haver-hi una sola habitació i com que tot l'edifici estava alçat, s'havien de pujar unes escaletes de pedra per accedir-hi.

Segons com, i tot i la distància, temporal i física, aquell poble, em recordava el Cassà de la Selva que ja quasi no vaig conèixer i, encara moooolt més lluny, la Pompeia que vaig imaginar passejant per les seves runes. Potser és que no som tan lluny com ens sembla.

à fond la forme!

Tanta marató, tanta marató...i la resta de mortals, què?? : )
Clar que després de comentaris com "ja ets aquí?" després que, tota orgullosa, vaig tornar a casa havent corregut 4 kms després de 3 mesos...no ajuden gaire!! Però no em rendeixo...a veure si un dia l'atrapo!! O no!

El xou mongol

Com a punt i final de la primera reunió de dealers i col·laboradors d'Hipra Xina 2009 (great collaboration, bright future!) vam anar tots a sopar a un restaurant d'Inner Mongòlia, on feien un espectacle per entretenir el personal.

Tot i que reconeixem que millor això que "ganbeis" (sant hilaris) a dojo...va haver-hi algun moment en el que ens va agafar una mica de vergonya aliena i no gosàvem ni mirar quina cara feien els jefes vinguts d'Amer.

Al cap de tres actes, ja ens venia la badallera i tot, però els nostres col·laboradors xinesos van semblar satisfets...i al final, això és el que compta!

...jo encara penso que si aquestes mongoles anessin al carnaval de Brasil encara s'endurien algun premi!

Cobrador del frac? Ball de disfresses?

Diu que els xinos tenen por del ridícul. També diuen que no els agrada cridar l'atenció. Per això quan vaig veure la guarnició del paio de la bicicleta em vaig sorprendre tant que amb prou feines vaig tenir temps de treure la blackberry i fer-li una foto! Espero que el negoci fos seu...o que, si treballa per algú altre, cobri plus per notorietat!

Per cert...és repartidor de flors! Que romààààntic!!!