白河 (Baihe)

Vam anar a parar a Baihe (riu blanc) com aquell qui no vol la cosa. Ens havíem proposat anar a fer una excursió del llibre "hikings around beijing", però després de buscar el punt de partida durant una bona estona una patrulla de forestals ens van dir que els laowais no podíem passar. És clar que els forestals eren tres xinesos jubilats que feien la pudor de fum i humitat de qui no ha rentat la roba que duien en tot l'hivern, que mastufejaven un xinès tancat i indesxifrable per uns guiris amb nocions com nosaltres i que ens ensenyaven cada caràcter xinès del braçalet de voluntaris que duien, com si per nosaltres signifiqués gaire res més que: ah, això deu voler dir que tenen poder de decisió sobre qui passa i qui no. Finalment, fent un esforç d'interpretació vaig entendre que eren mesures antiincendi, i que si volíem passar, havíem d'anar a parlar amb el líder del poble. Burocràcia per poder fer una caminada? Era massa per un diumenge qualsevol...i ens vam rendir. A més, al llibre deia que hi havia una altra ruta bastant a propet...i vam decidir anar a treure el cap, per comprovar si les patrulles de forestals eren per tot o només havia estat un cop de mala sort.

I sí, finalment, vam trobar el poble. Aquell no era l'objectiu, però va ser el que més em va agradar. Si haguéssim estat mai capaços d'empassar-nos una de les sèries de la televisió xinesa on recreen la vida de fa anys als pobles xinesos hauríem pogut dir: ben bé com a la sèrie. Però com que al costat de les sèries aquestes "Vent del Pal" és una obra mestra...ho vam haver de suposar.

Baihe...semblava ben bé un poble dels que nosaltres entenem com a pobles. Com allò que discutíem amb l'Andrea i en Cristian divendres tot sopant: la diferència de ser de Barcelona o no i la diferència de ser de poble o no. Això, era un poble. I conservava força la fesonomia de poble...tot i que no per gaire temps. Ja hi havia qui feia cases noves...i era, com passa als nostres, de pobles, trencaven tot l'encant de les antigues construccions: totxana vermella, murs alts i quasi sense finestres i una porta tancada als forasters.

A Baihe, la gent es devia dedicar a recollir fusta. Pels carrers, als patis de les cases, a qualsevol racó, hi havia farcells de branques i branquillons lligades amb un fil fet de fusta que, tendra un dia, ara s'esquerdava. D'on treien la fusta...era evident. Als voltants del poble tot era pelat. Només quedaven els arbres fruiters (castanyers?) que els habitants van plantar...potser el dia que van adonar-se que la fusta era un recurs limitat. A més, formant clapes que recordaven les d'un gos amb leishmania, hi havia 4 pins mal posats; la majoria, deixats de la mà de déu; només un, amb una terrasseta feta a mida.

Per això, perquè el paisatge dels voltants no era massa agradable, em va agradar més veure el poble. La gent, escassa, defensava la seva privadesa. Semblaven tancats a les cases, i, quan paraves a veure un pati, la façana, l'estructura...treien el cap per la cortina de l'entrada i, ben seriosos et deien, en el mateix xinès mastegat que els forestals, si necessitaves res. Però l'atracció de veure cases sense murs al voltant i una porta tancada era massa forta i, sense voler ser massa xafardera per no ofendre'ls, m'anava fixant en les que podia. Una dona rentant roba a mà mentre les gallines corrien pel pati al voltant de la font. Un graner amb blat de moro. Un corral amb eines pel camp. Un cobert amb una mula i els purins abocats al carrer des de la part de dintre de la paret que el delimitava. Alguns sostres de pedra de pissarra. La part dels davants de les cases, escombrada.

Almenys vam veure un parell de pedres de molí on semblava que xafaven gra. Un era ple d'abelles, vam suposar que atretes per la dolçor de la farina. Al costat de l'altre, la pila de fems de cavall o mula ens va fer pensar que en feien servir per fer anar la pedra. També per tirar dels carros que devien fer servir, encara ara, per anar a buscar la fusta o les castanyes.

Fins i tot vam trobar un parell de cases abandonades, que ens van servir per comprovar-ne l'estructura: tres parets de totxo, una teulada amb les teules típiques xineses i, a la part del davant, una estructura de fusta que feia de finestra i on, antigament, devien protegir-se del fred amb paper. Tot i que no vam entrar a dins per por que ens caiés al damunt, semblava haver-hi una sola habitació i com que tot l'edifici estava alçat, s'havien de pujar unes escaletes de pedra per accedir-hi.

Segons com, i tot i la distància, temporal i física, aquell poble, em recordava el Cassà de la Selva que ja quasi no vaig conèixer i, encara moooolt més lluny, la Pompeia que vaig imaginar passejant per les seves runes. Potser és que no som tan lluny com ens sembla.