De com una caminada frustrada et pot portar a descobrir una mena de Rupit pekinès

Fa un parell o tres de caps de setmana, amb la promesa de l'home del temps que faria un dia assoleiat, vam decidir que el diumenge aniriem a caminar. El pla era fer una caminada a l'hora dels senyors, però com a mínim pujar un tros de muntanya amunt en un paratge que el llibre de caminades al voltant de Beijing batejava com a La Vall Amagada. Si ja de sortida no anavem precisament el que es diu a trenc d'alba, com sempre passa a la Xina trobar-hi va no ser a la primera, i després de fer 4 cops el mateix tros de carretera buscant algun punt d'orientació i el trencat correcte, finalment vam arribar al que semblava la pista que ens havia de portar a lloc. Quan ja ens veiem amb la motxilla a l'esquena, va, i una mena de patrulla forestal formada per 2 jubilats i mig que per matar el temps desgranaven blat de moro ens aturen i ens diuen que no podem tirar muntanya amunt, que està prohibit perquè fa molt vent i hi ha perill d'incendi forestal!!!! O això és el que vam entendre. Encarar ara ens preguntem quin risc d'incendi hi ha quan tot el que hi ha per cremar són rocs i ravenisses. Lluny de desesperar en el nostre intent de caminar, vam buscar una alternativa propera, i segons el llibre podiem anar a Bai He ( 百河, Riu Blanc) i passejar fins al vell pi. Doncs bé resulta que Bai He, podria ser una mena de Rupit a la pekinesa, si els xinesos ja haguessin descobert el turimse rural de cap de setmana i haguessin demostrar una mínima predisposició per arreglar, conservar i tenir les coses una mica netes i cuidades.

Destaquen del poble les rodes de molí mogudes per animals i que encara fan servir. No deixa de sorprendre que a menys de 40 kms de Beijing, una ciutat que preté ser la capital del món, es pugui trobar una societat rural tant poc desenvolupada, però de fet no deixa de ser un viu reflex de les diferències ciutat-camp/rics-pobres que es dónen a la Xina.

Del vell pi què dir-ne? Ja ho podeu veure a la foto, que el de Formentó no l'és, però tenint en compte que no n'hi ha cap més en uns quantes quarteres a la rodona, com a punt de referència fa servei.

Per acabar aquesta crònica us explicarem la nostra teoria sobre l'origen del nom del poble: la riera que baixa dels horts es glaça a l'hivern, i al ser obaga, així queda fins ben entrada la primavera. Ves a saber si estem en el cert, però no negareu que la idea té un toc verdaguerià.