Qüestió de mides

Una de les primeres aventures que va passar la Marta quan va arribar a la Xina ara fa cosa de 3 o 4 anys, ja ni me'n recordo, va ser fer el compliment de menjar-se un escorpit, cosa que segons ells et dóna força.

En el meu darrer viatge a Guangdong vaig descobrir que el que s'havia menjat la Marta era el fill de l'escorpit, com si diguessim s'havia menjat "cabrit" d'escorpit. Com podreu veure a la foto, el que va treure en Lei de la sopa, era un escorpit engreixat amb pinso!!! Valga'm Déu... aquest tio treballa a l'Hipra!!!

I jo? Doncs jo de moment en el tema artròpodes, no he passat de la gamba llagostinera....i que duri.

COMENÇA L'ESPECTACLE!!

Dissabte vam anar a veure en Borja al Teatre Nacional de Beijing. És on entrenen, des que són ben petits, els acròbates, verticalistes, funambulistes, contorsionistes i en general artistes que veiem als diferents espectacles a la Xina...i fora d'ella! Els xinesos que sortien a l'espectacle Quidam del Circ de Soleil, per exemple, també van sortir d'aquí.

En Borja us ho podria explicar millor que jo, ja que ell hi entrena cada dia, però es veu que la rutina diària és força dura. 10 i 12 hores d'entrenament, des dels 5 anys fins als 25-30. I després, si es volen quedar a fer de mestres, s'hi queden. I si no, a buscar-se la vida. I això que a part de ser artistes de circ es veu que no saben fer gaire res més....pràcticament ni escriure! I és que la vida al circ nacional és ben sacrificada! Però es veu que fa poc van fer un reportatge dels artistes més ben pagats i poden arribar als 1000 euros per espectacle, pel que moltes famílies hi porten els nanos, amb l'esperança que un dia triomfin. El que no deia el reportatge, és que la majoria dels no tan ben pagats cobra uns 30 yuans (3 euros) per espectacle...

Bé, dit això, explicar-vos que en Borja ja fa més d'un any que hi és, i que juntament amb un noi australià han preparat un espectacle de doble màstil per veure si pot agradar a companyies internacionals de circ (com ara el circ de soleil) i si així els contracten. Dissabte mateix van filmar el DVD promocional...i com que jo també portava la càmera, doncs mireu, mireu com fan de micos! Increïble!!

I és clar, en Dani també va provar de fer de mandril....mireu quin estil!

Beat the crowds

Així comença la sinopsi de la contraportada de la guia d'excursions de Beijing. Diumenge radiant, cel blavíssim i aire net. Vam decidir seguir els consells de la guia per gaudir dels Fragrant Hills, un parc prop del Palau d'estiu, amb un turó d'uns 500 metres des d'on es pot gaudir de la vista de Beijing i els seus voltants. Especialment recomanat ara a l'octubre quan el bosc canvia de colors.

Vés per on, tot i ser en anglès semblava que milers de xinesos haguessin llegit la mateixa guia!!!! Cues per agafar el telecadira fins a dalt, aglomeracions al cim i a totes les escales que hi arribaven!!! A part de molts xinesos, cosa que encara fa la cosa més amena: menjadors de pipes a dojo, crits, calçotets llargs i leotardos sota un sol de justícia...tot el bo i millor de l'assortit de la cultura mil·lenària xinesa condensat en un desnivell de 500 metres. Beat de crowds, beat the crowds....quina enganyifa de guia!!! Tot s'ha de dir que a la lletra petita deia evitar el lloc els caps de setmana o matinar molt...

Sort que la baixada la vam fer per la banda menys transitada del parc i encara vam poder gaudir d'algun racó, mai millor dit, de tranquil·litat. I la veritat és que la zona era maca...segurament per això tots vam tenir la mateixa pensada! A més a més, la Marta es va treure l'espineta que tenia quan dos xinets li van demanar de tirar-se una foto amb ella. Després de tants anys
(i tantes vegades fent d'espectadora quan li demanaven a en Dani), ja era hora!!

Per cert, això dels calçotets llargs és increïble! Ells se'ls posen després de les vacances d'octubre, faci fred o faci calor! I encara que es rosteixin no se'ls treuen fins la primavera vinent....no fos cas que es refredessin i s'haguessin de prendre aquelles herbes fastigoses, que curar no curen però amb el que arriben a ser d'amargants i dolentes, ja procures de no tornar-te a refredar en tot l'hivern per no haver de tornar-ne a beure.

p.d. Doncs a mi les herbes aquestes m'han anat bé més d'una vegada! Digue'n efecte psicosomàtic o medicina xinesa, però qualsevol es passa una setmana amb mal de coll i veu de nas!

Granada i Almeria

Després de la gran bacanal, vam aprofitar uns dies de vacances per anar a veure Granada i el Cabo de Gata. De Granada i l'Alhambra no cal que us en digui gaire res...

Els qui hi heu estat ja sabeu com és, i els qui no, aneu-hi que val molt i molt la pena.


Això sí, l'ambient és tan alternatiu que fins i tot i ha moments que sembla que els aternatius competeixin per veure qui és més penjat i alternatiu.


I del Cabo de Gata el mateix: val molt la pena. Sobretot per les cales i platges encara verges, cosa que aquí ja no tenim. Llàstima que el sol va marxar quan vam arribar i va tornar a sortir quan ens enfilavem a l'avió de Barcelona.



Anècdotes? Fent gala de la meva fama, al treure al nas a la sala d'estar de la casa de turisme rural que haviem triat, i on hi havia només 2 clients, ens hi vam trobar en Jordi Cervera de Roda llegint un llibre!!! Que petit és el món, i que gran Roda!!! O ens escampem molt!!

p.d. contràriament al que podria semblar, el nom de cabo de gata no ve de gat, sinó d'àgata. Es veu que aquesta zona era molt rica en aquest mineral...quan era verge de debó.

Pepe, mira, una boa....vivan los novios!!

Doncs això, que vam anar a casament!

Aprofitant que havíem d'anar cap al sud, vaig trucar en Genaro i el vam anar a veure a Sevilla un parell de dies abans del gran dia. Ens vam quedar a dormir a casa seva i al dia següent vam anar amb ell a Cadiz...però de la tacita de plata no vam veure gaire res, apart de la zona d'urgències de l'hospital. Res pel que preocupar-se, un TAP pel que a en Dani li van receptar el que va quedar amb el nom de polvos: plantabén a dojo!

Total, que després de passar un moment per la platja a veure com era (llaaaaaargaaaaaaa) vam anar a dinar amb en Genaro (una mica d'arròs, per ajudar a baixar el tap) i després vam tornar cap a Sevilla per anar a buscar l'AVE cap a Còrdova...on ja ens esperaven, ja que aquella nit els hojomeneados ja havien reservat un bar on trobar-nos tot el jovent del casament. I cap allà! La veritat és que en Carles feia bona cara, però la Susana...un pèl nerviosa sí que estava! Sobretot els preocupava el temps, ja que amenaçava pluja per l'endemà i ells ho tenien tot montat per fer-ho a fora...

Al dia següent, de bon matí, ja em vaig llevar per anar a la pelu, ja que totes les nenes tenien hora menys jo, que per variar, sempre espero a última hora. Però aquest cop una mica més i em quedo sense coiffure, perquè resulta que entre la gent que anava al mateix casament que nosaltres i els que anaven a altres, doncs que estava tot ple! Gràcies a la dona que havia reservat hora a les 10 i que no es va presentar mai...

El dia s'anava aguantant, tot i que feia més aviat fred (un parell de noies que van a anar a comprar un xal ben gruixut i tot!). I un cop empolainades vam anar cap a dinar alguna cosa, ja que el casament era a 2/4 de 7 de la tarda.

I a les 6 sortíem de l'hotel. Al final vam agafar un taxi (això de caminar amb talons...) i sort, perquè era més lluny del que ens pensàvem! I a més, l'Edu, que al matí havia relliscat al lavabo tenia molt mala cara...i poques ganes de gresca!

A l'església fins i tot el nuvi va arribar tard! I quan anava cap a dintre ja es descuidava d'anar-hi del bracet de la mare!! Aquests nervis... Ara, que pel que ens va dir la mare de la Susana, la núvia havia estat molt tranquila mentre la pentinaven, però després...feta una flam!

Però la cerimònia va ser ben amena...amb el coro rociero cantant la salve...oooooe, oooooe, oeoeoe, oeoeoeoeoeoeoeoe, oeoeoe, al rocío yo quiero volver, a cantarle a la virgen con fe, oeoeoe... (per aquells que se sorprenguin, en Dani se la sap sencera i a mi em va agradar de debó...és una altra cultura, però no per això no cal esquinçar-se les vestidures, tampoc!).

I la núvia, com anava la núvia?? Doncs va, jutgeu vosaltres mateixos...

Eh, que guapa?? Això sí, el que no tenim massa clar és si es va casar amb en Carles o amb la Carla, perquè amb l'accent cordovès que tenia el mossèn, cada vegada que deia els noms semblava que estigués oficiant un casament entre lesbianes (valga'm déu senyor!!).

Després del casori pròpiament dit vam anar desfilant cap al cortijo on es feia l'àpat, en uns busos que havia llogat l'organització. Quin gust!

I allà, doncs ens vam posar les botes. Quin pernil!! I quin formatge!! I quin vi!! I quin de tot!! I un cop asseguts a taula, allò era massa! De primer, un farcellet de llamàntol amb acompanyament (ja em falla la memòria), llavors un sorbet d'oliva (cosa que ens va sorprendre molt, ja que la Susana les odia!) i finalment un filet amb foie (que en Dani, ja sense tap, va degustar doblement, ja que jo ja no podia més)...

Uns quants nuvis i cigonyes (fins i tot a la taula d'en Jimmy, que no esperava ni la pedrera!) i cap a fer-ho baixar tot plegat, que convenia!! Vals, vals no n'hi va haver, però un d'agafats sí (a aquelles hores encara no havia agafat la foto de la Montse, què hi farem!), i una sevillana i tot (on la Susana va deleitar-nos, cosa que en Carles...potser si haguessin ballat una sardana...).

I partir d'aquí, marxa fins a quarts de 7! Això sí, a aquelles hores em sembla que només quedàvem catalans...vam deixar el llistó ben alt!!

Penjo unes quantes fotos de quan vaig convertir-me en reportera gràfica gràcies a la càmara de la Montse i l'Uli...i aquí m'estalvio els comentaris, que podrien ser perillosos!! Però ens ho vam passar moooooolt bé!!

PEDRAFORCA

De tant en tant va bé fer una sessió de descompressió, encara que sigui treballant des de "headquarters". En Dani ja portava dies per Catalunya, i jo, m'hi vaig afegir a mitjans de setembre, després de fer els exàmens de conduir i de xinès.
I tot i que entre setmana ens vam portar bé i vam anar a treballar, van arribar els caps de setmana. El primer vam poder fer el que feia dies que desitjava: banyar-me al mar. L'aigua, gelada, però tan gustosa com la recordava. O potser més i tot, després de tants dies...
I el cap de setmana següent, tot i que no feia gaire bo, vam anar a pujar el Pedraforca amb en Pau, la Cristina i en Martí.

El vaig pujar quan devia tenir 13 o 14 anys, i el recordava més dur, sobretot la tartera. El fet que hi anés amb els del club d'esquí, amb qui no hi tenia gaire confiança, tampoc hi devia ajudar. O sigui que em va agradar tornar a pujar-hi! A més tenia ganes de veure la Cristina i en Pau!

I en Martí? Ah, sí, que va arribar una mica més tard, ell, al cim...ehem!! : )