FIRES DE ST NARCÍS

Fa anys, que no sóc a Girona per Fires. I deu ser que em faig gran, perquè no enyoro tant les barraques com passejar per Girona i sentir l'olor de moniatos, de castanyes, de tardor. Veure la gent mudada amb les sabates polsoses d'haver estat passejant per la devesa. La cara d'il·lusió dels nanos que van o vénen de pujar a les atraccions. El munt de gent que, un cop l'any, va a la plaça del vi a veure castells. Els sopars de colla, de feina, del gimnàs...

A Cambodja vam trobar una fira. Com el país, era cutre: hi havia una nòria una mica més alta que en Dani, parades de dardos, un tren de la bruixa i cavallitos per la mainada. A les fotos no es veurà, però els cavallitos eren cotxets de joguina per mainada instal·lats dins caixes de ferro enganxades a una estructura també de ferro que l'encarregat feia girar manualment. Algunes, fins i tot estaven decorades amb llumets...




Tot i la qualitat de les fotos (aquell vespre no vaig agafar la càmara i a la blackberry no se li poden demanar miracles), us en feu una idea, oi?

Bones Fires a tots els gironins...i als que siguin a Girona de pas!!

SALT A LA FAMA

Tot i la vorgonya que em fa sentir-me...penjo l'entrevista que em van fer a la SER diumenge de la setmana passada al programa "Qualsevol nit pot sortir el sol".
No s'hi val a riure!! : )

FOTOS CAMBODJA

Després del comentari d'en Marc, que ens reclamava fotos, i com que penjar fotos al bloc és lent i carregós, poso el link per l'àlbum de les fotos de cambodja. Aquest cop no hem fet gaire selecció i hi ha una mica de tot o sigui que ja us avisem que només és apte per aquells que vulguin veure molt temple!!

CAMBODJA (3)

Un cop vistos els temples vam anar a veure una altra zona de Cambodja, Battambang. Finalment ens vam decidir per anar-hi en vaixell: tot i que el viatge era llarguet, vam pensar que seria una bona manera de veure un paisatge diferent al de la carretera. La veritat és que sí que era un altre paisatge, però...va acabar semblant-nos monòton! Quasi 7 hores enmig de l'aigua, confiant que el patró tenia bona orientació, ja que a nosaltres ens semblava tot idèntic: aigua, aigua, i aigua. Amb herbotes i barques flotant o amb cases que més o menys semblaven tenir bons fonaments, però aigua pertot arreu. Tot i veure-ho amb els meus ulls, no era capaç d'imaginar-me la vida allà. El fet d'haver de dependre d'una barcassa (o de l'habilitat natatòria) per fer qualsevol cosa; de criar gallines en una gàbia plantada a l'aigua per, molt de tant en tant, no menjar peix, peix o peix per esmorzar, dinar i sopar; d'abocar-ho tot al riu al que després demanes bones captures...un cop més, vaig ser conscient de la sort que crec tenir per ser d'on sóc.

Arribats a la ciutat, vam trobar tot un grup de tuc-tucs que ens esperaven per mirar d'aconseguir clients als hotels pels que treballaven. Quasi tots els estrangers, seguint l'instint gregari, vam acabar al mateix que, almenys, era barat i net. Com que ens feia molt mandra al dia següent tornar a agafar un transport per tornar a Pnomh Phen vam decidir aprofitar el dia. Després de regatejar amb els suposats guies turístics de la zona vam acordar que al dia següent aniríem a veure els voltants de la ciutat en moto. I ens va agradar, l'excursioneta! De fet, més que els llocs turístics que vam veure (un parell de temples, unes grutes on els khmer rouge van fer de les seves, estàtues de buda, un tren de bambú) ens va agradar molt el paisatge i veure els pobles on la gent conrea arròs; i a més a més té un gos, un parell de vaques, quatre gallines i molts nens.

La tornada a Pnomh Phen ens va servir per veure la ciutat en plena activitat. També vam aprofitar per fer les últimes compres, fer un bon sopar i acomiadar-nos del país. Al dia següent, ben aviat, vam anar cap a l'aeroport camí cap a Beijing.

CAMBODJA (2)

Siam Reap és la ciutat més propera als temples d'Angkor. Tot i que els tuc-tucs es barallen perquè els contractis per tot el dia, això de tenir algú pendent de nosaltres no ens va gaire, i per això vam decidir llogar un parell de bicicletes. La carretera que uneix els diferents temples és molt agraïda (tot i la humitat), ja que a cada banda et van quedant temples mig derruïts, ponts, fossars...i vegetació tropical impossible de controlar.

Pedalar cap als temples...impressiona. Vam començar pel més famós, Angkor Wat, on, a part de nens banyant-se al fossar que envolta el temple, els caps de setmana pots trobar-te una marabunta de cambodjans dinant de pícnic a tota la zona amb ombra del voltant. Tot i això, gràcies al fet que era temporada baixa (per les pluges) el número de turistes a dins el temple en si era raonable i la veritat que hi havia moments que érem pràcticament sols enmig de torres, escales, passadissos, llindars, estàtues, mosaics, parets i esplanades.

Angkor Thom, més que un temple, és una ciutat de temples, també envoltada per un gran fossar. Així, a cada punt cardinal hi ha un pont on les baranes són figures de pedra que amb les mans aguanten un animal mitològic mig serp mig drac que feia les funcions de barana i una porta d'entrada i sortida a la ciutat amb quatre cares mirant a cada banda.

Dins d'Angkor Thom, el temple que més ens va impressionar va ser Bayon. Un cop dins, des de cada racó pots veure una dotzena o més de cares somrients de pedra que et miren. El rei que va manar construir els temples havia de ser egocèntric per nassos!
Després d'aquell dia tan intens encara vam passejar per una zona d'entrada lliure, on els turistes es barrejaven amb cambodjans que passaven la tarda del diumenge a la terrassa dels elefants de Baphuon, o, controlant les obres de l'immens buda ajagut que estan rehabilitant.

D'allà vam anar a veure un altre temple, Preah Khan, on, de gran que era, ens vam perdre. I ben esverats que estàvem, ja que allà havíem trobat un guia que ens havia aconsellat un lloc per veure la posta de sol, i teníem por de no trobar-ho o fer tard. La veritat és que era impossible no trobar-ho, ja que tots els turistes que no havíem trobat en tot el dia eren allà. Elefants i tot, hi havia, per pujar-los fins a dalt el turonet! Nosaltres vam pujar a peu, i quan vam veure la multitud que hi havia intentant pujar les escales dretes i estretes d'un temple mig derruït que hi havia a dalt de tot, vam tenir temptacions de girar cua. Allò ja era un perill per si sol, però si a més hi afegies els nervis per un sol que ja baixava era quasi suïcida! A més, tot i trobar una ruta alternativa, quan vam ser a dalt de tot, la calitja ho difuminava tant tot que simplement era absurd fins i tot treure la càmera de la funda.

Al dia següent vam visitar Ta Prohm. Aquí, el protagonisme, més que les pedres, el tenen els arbres i arrels que han anat invaïnt el temple. Fins i tot ets capaç d'imaginar-te, de lluny, el que devien sentir els primers europeus que van trobar els temples enmig del no res. De fet, tot i que hi ha un projecte de rehabilitació, el que estan intentant és no carregar-se els arbres, sinó simplement trobar la manera de deixar que convisquin amb les pedres. Ah, i aquí també hi ha un dels racons més famosos dels temples d'Angkor, ja que és aquí on l'Angelina Jolie va rodar escenes de Tomb Raider (tot i que, sorprenentment, no hi ha cap placa commemorativa!).

Una cosa que ens va sorprendre força va ser el fet que no hi ha ningú que et digui que no entris a determinades zones que podrien arribar a ser perilloses o on potser estan treballant. O que tampoc hi ha ningú que vigili que no et posis un pedrusco a la motxila. No m'imagino, per exemple, poder fer això mateix a Xi'an, amb els guerres. O a Empúries. Suposo que és senzillament inviable, ja que la quantitat de gent que haurien de tenir a cada temple seria enorme. En part, millor per nosaltres...la sensació em recordava una mica la de fer el tafaner en una obra, però de fa 1000 anys!

CAMBODJA (1)

L'1 d'octubre els xinesos celebren la seva diada nacional (naixement de la P.R.C.) i tenen 7 dies seguits de festa. Altres anys, aprofitàvem que hi havia l'Hipra Business International Meeting per anar a passar uns dies a casa, però aquest cop vam pensar que valia la pena aprofitar aquests dies per visitar algun altre racó d'Àsia, i ens vam decidir per Cambodja.

Aquest país fa frontera amb Tailàndia, Laos i Vietnam, i és conegut sobretot pels temples construïts durant l'època esplendorosa de l'imperi khmer (cap allà els segles IX i XIII). A partir d'aquí la història del país està farcida de mal rotllos: guerres amb els països veïns, colonialisme francès, incursions dels americans durant la guerra de Vietnam, instauració dels Khmer Rouge liderats per en Pol Pot, cops d'estat... Però sembla ser que ara, finalment, la situació política és més o menys estable. Esperem que, poc a poc, això els deixi millorar la situació en la que estan.

En general, país és pobre i brut. A més, gran part del que vam veure estava inundat, ja que ara és l'època de pluges. Això ens va xocar molt. Sí, ho sabíem, però tot i així jo em pensava que veuria més contrast entre la capital (Phnom Penh) i la resta del país, i no m'esperava veure tanta brutícia a tot arreu.

La gent, en canvi, simpàtica i agradable. Una mica lents en tot, però curiosos amb els estrangers i sempre a punt per dibuixar-te un somriure; sobretot els més petits, que no es cansaven de dir-nos hello i fer-nos adéu amb la mà.

Vam arribar per Phnom Pehn i vam trobar la ciutat estranyament tranquil·la. No hi havia gaire trànsit, ni gent. Potser era el contrast amb la Xina, però allò de trobar botigues tancades era massa! Finalment, en una botiga-ONG vam veure una nota que deia que tancaven fins el dimecres de la següent setmana. Celebraven un festival i tothom havia emigrat cap a veure la família. Ahhhhh...
Així doncs, després de passejar per la ciutat, veure uns quants mercats i parcs (amb micos inclosos!) i visitar el palau reial i la silver pagoda vam agafar un bus que ens va portar cap a Siam Reap. En total unes 6 horetes d'autobús travessant camps d'arròs inundats i, de tant en tant, pobles de cases aixecades per evitar inundacions, temples i stupes, alguna palmera, algun turonet.