CAMBODJA (2)
Siam Reap és la ciutat més propera als temples d'Angkor. Tot i que els tuc-tucs es barallen perquè els contractis per tot el dia, això de tenir algú pendent de nosaltres no ens va gaire, i per això vam decidir llogar un parell de bicicletes. La carretera que uneix els diferents temples és molt agraïda (tot i la humitat), ja que a cada banda et van quedant temples mig derruïts, ponts, fossars...i vegetació tropical impossible de controlar.
Pedalar cap als temples...impressiona. Vam començar pel més famós, Angkor Wat, on, a part de nens banyant-se al fossar que envolta el temple, els caps de setmana pots trobar-te una marabunta de cambodjans dinant de pícnic a tota la zona amb ombra del voltant. Tot i això, gràcies al fet que era temporada baixa (per les pluges) el número de turistes a dins el temple en si era raonable i la veritat que hi havia moments que érem pràcticament sols enmig de torres, escales, passadissos, llindars, estàtues, mosaics, parets i esplanades.
Angkor Thom, més que un temple, és una ciutat de temples, també envoltada per un gran fossar. Així, a cada punt cardinal hi ha un pont on les baranes són figures de pedra que amb les mans aguanten un animal mitològic mig serp mig drac que feia les funcions de barana i una porta d'entrada i sortida a la ciutat amb quatre cares mirant a cada banda.
Dins d'Angkor Thom, el temple que més ens va impressionar va ser Bayon. Un cop dins, des de cada racó pots veure una dotzena o més de cares somrients de pedra que et miren. El rei que va manar construir els temples havia de ser egocèntric per nassos!
Després d'aquell dia tan intens encara vam passejar per una zona d'entrada lliure, on els turistes es barrejaven amb cambodjans que passaven la tarda del diumenge a la terrassa dels elefants de Baphuon, o, controlant les obres de l'immens buda ajagut que estan rehabilitant.
D'allà vam anar a veure un altre temple, Preah Khan, on, de gran que era, ens vam perdre. I ben esverats que estàvem, ja que allà havíem trobat un guia que ens havia aconsellat un lloc per veure la posta de sol, i teníem por de no trobar-ho o fer tard. La veritat és que era impossible no trobar-ho, ja que tots els turistes que no havíem trobat en tot el dia eren allà. Elefants i tot, hi havia, per pujar-los fins a dalt el turonet! Nosaltres vam pujar a peu, i quan vam veure la multitud que hi havia intentant pujar les escales dretes i estretes d'un temple mig derruït que hi havia a dalt de tot, vam tenir temptacions de girar cua. Allò ja era un perill per si sol, però si a més hi afegies els nervis per un sol que ja baixava era quasi suïcida! A més, tot i trobar una ruta alternativa, quan vam ser a dalt de tot, la calitja ho difuminava tant tot que simplement era absurd fins i tot treure la càmera de la funda.
Al dia següent vam visitar Ta Prohm. Aquí, el protagonisme, més que les pedres, el tenen els arbres i arrels que han anat invaïnt el temple. Fins i tot ets capaç d'imaginar-te, de lluny, el que devien sentir els primers europeus que van trobar els temples enmig del no res. De fet, tot i que hi ha un projecte de rehabilitació, el que estan intentant és no carregar-se els arbres, sinó simplement trobar la manera de deixar que convisquin amb les pedres. Ah, i aquí també hi ha un dels racons més famosos dels temples d'Angkor, ja que és aquí on l'Angelina Jolie va rodar escenes de Tomb Raider (tot i que, sorprenentment, no hi ha cap placa commemorativa!).
Una cosa que ens va sorprendre força va ser el fet que no hi ha ningú que et digui que no entris a determinades zones que podrien arribar a ser perilloses o on potser estan treballant. O que tampoc hi ha ningú que vigili que no et posis un pedrusco a la motxila. No m'imagino, per exemple, poder fer això mateix a Xi'an, amb els guerres. O a Empúries. Suposo que és senzillament inviable, ja que la quantitat de gent que haurien de tenir a cada temple seria enorme. En part, millor per nosaltres...la sensació em recordava una mica la de fer el tafaner en una obra, però de fa 1000 anys!
Pedalar cap als temples...impressiona. Vam començar pel més famós, Angkor Wat, on, a part de nens banyant-se al fossar que envolta el temple, els caps de setmana pots trobar-te una marabunta de cambodjans dinant de pícnic a tota la zona amb ombra del voltant. Tot i això, gràcies al fet que era temporada baixa (per les pluges) el número de turistes a dins el temple en si era raonable i la veritat que hi havia moments que érem pràcticament sols enmig de torres, escales, passadissos, llindars, estàtues, mosaics, parets i esplanades. Angkor Thom, més que un temple, és una ciutat de temples, també envoltada per un gran fossar. Així, a cada punt cardinal hi ha un pont on les baranes són figures de pedra que amb les mans aguanten un animal mitològic mig serp mig drac que feia les funcions de barana i una porta d'entrada i sortida a la ciutat amb quatre cares mirant a cada banda.Dins d'Angkor Thom, el temple que més ens va impressionar va ser Bayon. Un cop dins, des de cada racó pots veure una dotzena o més de cares somrients de pedra que et miren. El rei que va manar construir els temples havia de ser egocèntric per nassos!Després d'aquell dia tan intens encara vam passejar per una zona d'entrada lliure, on els turistes es barrejaven amb cambodjans que passaven la tarda del diumenge a la terrassa dels elefants de Baphuon, o, controlant les obres de l'immens buda ajagut que estan rehabilitant.D'allà vam anar a veure un altre temple, Preah Khan, on, de gran que era, ens vam perdre. I ben esverats que estàvem, ja que allà havíem trobat un guia que ens havia aconsellat un lloc per veure la posta de sol, i teníem por de no trobar-ho o fer tard. La veritat és que era impossible no trobar-ho, ja que tots els turistes que no havíem trobat en tot el dia eren allà. Elefants i tot, hi havia, per pujar-los fins a dalt el turonet! Nosaltres vam pujar a peu, i quan vam veure la multitud que hi havia intentant pujar les escales dretes i estretes d'un temple mig derruït que hi havia a dalt de tot, vam tenir temptacions de girar cua. Allò ja era un perill per si sol, però si a més hi afegies els nervis per un sol que ja baixava era quasi suïcida! A més, tot i trobar una ruta alternativa, quan vam ser a dalt de tot, la calitja ho difuminava tant tot que simplement era absurd fins i tot treure la càmera de la funda.
Al dia següent vam visitar Ta Prohm. Aquí, el protagonisme, més que les pedres, el tenen els arbres i arrels que han anat invaïnt el temple. Fins i tot ets capaç d'imaginar-te, de lluny, el que devien sentir els primers europeus que van trobar els temples enmig del no res. De fet, tot i que hi ha un projecte de rehabilitació, el que estan intentant és no carregar-se els arbres, sinó simplement trobar la manera de deixar que convisquin amb les pedres. Ah, i aquí també hi ha un dels racons més famosos dels temples d'Angkor, ja que és aquí on l'Angelina Jolie va rodar escenes de Tomb Raider (tot i que, sorprenentment, no hi ha cap placa commemorativa!).Una cosa que ens va sorprendre força va ser el fet que no hi ha ningú que et digui que no entris a determinades zones que podrien arribar a ser perilloses o on potser estan treballant. O que tampoc hi ha ningú que vigili que no et posis un pedrusco a la motxila. No m'imagino, per exemple, poder fer això mateix a Xi'an, amb els guerres. O a Empúries. Suposo que és senzillament inviable, ja que la quantitat de gent que haurien de tenir a cada temple seria enorme. En part, millor per nosaltres...la sensació em recordava una mica la de fer el tafaner en una obra, però de fa 1000 anys!
