No és la millor terra del món. Simplement, és la nostra
Jo vaig passar 4 setmanes a Catalunya. En Dani, 2. I que bé que es posen!!
No cal fer res especial pq tot és especial: celebracions familiars (90 anys de la meva àvia), dormir al llit de sempre, menjar peix al forn, retrobar gent, treballar a la seu, dinar de pícnic, sopar de tapes, fer aperitius a la rambla, matinals a st. roc de la barroca, fer anys (32!!), anar a concert de Pastora a BCN, passejar per racons coneguts, gronxar-te en un 千秋, dissenyar rutes turístiques, conduir amb marxes, prendre el sol, anar amb moto, xerrar i comentar, riure sorollosament, patir pels teus des d'aprop, veure pelis per 2n cop, trobar-te gent pel carrer, prendre una canya, començar un llibre, anar de compres, animar el barça...i un llarg etcètera.
Com a activitat extraordinària...pujar un 4000. Tot i que no era a Catalunya, sinó a Itàlia...el Gran Paradiso.
La veritat és que arribar al cim fa sentir taaaaan bé que quasi t'oblides del patiment de la pujada. A més, saber que en Russi dubtava que l'Eva i jo aconseguíssim arribar fins a dalt i fer-ho...encara va afegir una mica més de valor al fet d'haver-ho aconseguit! Ah, i acabar fins els nassos de les raquetes al baixar, sembla que no, però fa que el record de l'ascens, fins llavors feixuc, perdi intensitat.
Això sí, és ben veritat que quan més disfrutes l'experiència és quan la recordes...si pot ser assegut al sofà!
2 comentaris:
Vaparir! Ja em vau deixar enrera al Pedra (no, que em vaig perdre jo, oi?), aqui em sembla que poc que us atraparia... Pero be, tot s'ha de provar. Quan torneu a correr per aqui a veure si coincidim per fer un 3.000 que deixi contents als experts i als cadells.
Records i des d'Europa,
Marti
Martí! Amb en Pau i la Cristina dèiem d'anar a fer el Carlit ara quan vinguem a finals de juliol...t'apuntes??
Per on pares, per cert??
Publica un comentari a l'entrada