Empatia pels números

Abans de res voldria dir que estic a favor de l'avortament..així com de la seva regulació.

Dit això, avui he llegit que a la Xina hi ha 20 milions de naixaments cada any....i 13 milions d'avortaments. A part, les mateixes autoritats admeten que les xifres no oficials poden ser més grans. Pequín atribueix aquest alt índex d'interrupcions de l'embaràs a la falta d'educació sexual, una assignatura pendent de la nova Xina del gran desenvolupament.

És possible que tant la nostra tradició catòlica com la manca d'una llei del fill únic facin que el nostre número d'avortaments sigui menor, proporcionalment parlant.

Però no són només números. A mi, escoltar com la professora de xinès em deia que de petita anava a veure, amb els companys de classe, els fetus avortats al descampat del costat del centre de planificació familiar del seu poble...em va colpir. Ella mateixa va tenir, temps després, un avortament. Segons em va explicar, no sabia que fent l'amor amb el seu xicot es podia quedar embarassada. Però per ella, no va ser traumàtic. Va ser la manera com va parendre que havia de fer servir preservatius. També no fa gaire vaig llegir que Durex obria la seva segona planta a la Xina, però que no era perquè la demanda de preservatius hagués crescut molt en aquest país, sinó perquè des d'aquí, on els costos de producció eren més baixos, també era més fàcil (i barat) distribuir a la resta d'Àsia.

13 milions d'avortaments...no és només un número.

feines amb data de caducitat

L'altre dia pensava que allà (Catalunya) cada vegada hi ha més fires d'artesans i mostres de feines que es solien fer i ara s'han automatitzat o hem deixat de fer per poder viure millor.

Llavors vaig pensar que aquí Xina també hi ha moltes feines que tenen data de caducitat i somreia imaginant com seria una d'aquestes fires aquí Beijing.

Hi trobaríem un repartidor de bidons d'aigua (allà o la bevem de l'aixeta, o l'anem a buscar a una font, o la comprem al super...però això que ens la portin a casa és impensable...si més no per la majoria!), un/a ascensorista (ara ja no se'n veuen tants, però quan vaig arribar, al pis on vivia, hi havia una noia les 15 o 16 hores que hi havia l'ascensor funcionant, l'única funció de la qual era apretar el pis on anaves, o la planta baixa. Toooot el diaaaa...només això!! A mi em feien una pena de boig!!), un revisor d'autobús (tot just fa un parell d'anys que als autobusos no cal comprar un bitllet cada vegada sinó que pots comprar una targeta recarregable i passar-la per una maquineta que et descompta l'import del trajecte. Tot i això, a cada autobús hi ha un (o més) revisors que venen tiquets a la gent que no té la targeta, controla que tothom hagi "picat", anuncia la parada següent o directament dorm...fart de fer qualsevol d'aquestes coses), un guarda (a cada edifici, públic o privat hi ha un (o més) nanos joves vestits amb un uniforme tres talles més grosses del que els caldria que vetllet per la seguretat al país més segur del món) i algún altre que ara mateix no recordo però que anirem afegint en aquest post a mesura que hi anem pensant. També mirarem de fer fotos de cadascún d'aquests paios mentre fan aquestes feines...per la posteritat.

Reflexió: Tot i el somriure que em venia a la cara quan pensava en la fira "freak", el que realment em pregunto és com entretindran a toooots aquests xinesos quan algú s'adoni, no només que aquestes feines no tenen sentit (que jo crec que ja passa ara)...sinó que ja no les vol fer ningú.

el lleó no em fa por, pam i pipa, pam i pipa...

...el lleó no em fa por...perquè sóc bon caçador!!

Desrpés de descarregar-nos el programet per amagar l'ip i així poder simular que no som a Xina per saltar-nos la censura...els xinesos deuen haver trobat la manera de bloquejar el programa i tornem a estar com estàvem fa un mes. Això és un desastre. Ni facebook, ni blocs, ni BBC ni pàgines que no saps ni per quin motiu deuen voler bloquejar (com ara la del centre de cooperació industrial entre Japó i la UE). Clar, podries viure sense...però empipa! I més quan tu no tens res a veure amb els motius pels que ells censuren tot això (sí, ja sé que si fos el cas no em sentiria millor).

Però...avui he tingut una idea...i funciona! Com que al PC tenim una connexió VPN per poder veure els docs de l'empresa...hem trobat la manera de connectar-nos a un servidor d'allà...des d'aquí!! Això promet...sempre que als de l'empresa no els molesti! Shhhht...

Fins aviat!!

globalització

Mireu, en una setmana, quin parell de connexions amb el món occidental...

La moto estava aparcada a baix a casa i l'anunci de Zara és a l'ascensor de casa. Dubto que movistar faci propaganda a la Xina (la pregunta és...d'on deu haver sortit aquesta moto??), però Zara realment se'ls gasta!! A saber quants anuncis a quants ascensors de quants edificis han escampat per Beijing. Nosaltres vivim en un compound on hi deu haver uns 8 o 10 edificis, i a cada edifici hi ha 3 ascensors...no està malament!!

Ara, que en un món taaaan globalitzat...jo continuo trobant a faltar el pernil salat al super!! : )

Yu mao qiu

De tots els esports nacionals xinesos (ping-pong, salt de trampolí, kung-fu, halterofília, taitxí, caminar de recules....l'únic que hem practicat, no d'una forma assídua però si esporàdica, ha estat el yumaoqiu (羽毛球), altrament dit bàdminton. Aquesta mena de tennis per gent amb el mal de "sant vitu", si alguna cosa té, és que és poc sostenible ecològicament. Aquella mena de pilota amb la qual es juga i que està feta de mitja bola de suro i una corona de plomes de vés a saber què (ara per descomptat tot plàstic artificial), a la que li has fotut un parell de garrotades mal donades amb la raqueta, ja la tens més desplomada que una tita escaldada i ja la pots llençar. Així que amb una horeta de joc et pots polir tranquilament un parell de dotzenes de "plumerus" que evidentment van de dret a la bassa. No crec que els reciclin, i com a molt, com tantes altres coses a la Xina, suposo que acaben servint per encendre alguna estufa de carbonet.

Un altra cosa que toca els nassos del bàdminton, és jugar contra un xinu bo. Ell no es mou, sembla que no piqui la cosa aquella gaire fort, i ni sua. Mentre que tu balles d'una punta a l'altra de pista (i sort que és petita) i et desllodrigues l'espatlla intentant destrossar el "plumeru", però el xinu quan vol, el fa passar just per sobre la xarxa, ben tou, i ja t'ha cardat. O no hi arribes o si hi arribes l'única cosa que pots fer és intentar fer com ell, però o no ho fas, o si ho fas de xiripa sempre és un pèl més enlaire que ell, cosa que li deixa la cosa fàcil per fotre'l allà on vulgui. O això, o sense immutar-se hi fot una castanya que amb prou feines tens temps de moure la raqueta.

Total que entre les corregudes curtes, les gardel·les de l'espatlla, i la falta de costum del cos, l'endemà sembles un ex-combatent!!! no pots moure el braç dret i les anques i les caderes et foten un mal de mil dimonis, cosa que fa que caminis com un ànec coix. Tot i així, jugar a bàdminton, sembla més divertit i interessant que caminar de recules pels parcs.

sola davant el perill

Triar per triar, m’hauria estimat més no estrenar-me com a auditora i continuar amb el meu rol de co-auditora, però…no va poder ser. Per això, i tot i el mal de panxa de nervis, no vaig tenir més opció que carregar-me d’autoconfiança i pensar que, al final, es tracta de “sentit comú”. Això sí, em vaig llegir la guideline de les GMPs unes quantes vegades!! El que se m’havia fet tan pesat de llegir quan no em calia, es va convertir en el meu llibre de capçalera aquella setmana.

I la veritat és que les auditories van anar bé. Sí, em van fer un parell de preguntes per les que em vaig treure un as de la màniga (i vaig córrer a trucar al mestre de les GMPs tan aviat com vaig estar segura que seria a la feina i disponible per corraborar-ho), però vaig patir més perquè no havia controlat bé el temps a la primera visita i no vaig poder acabar de revisar la paperassa que no pas per por a no saber la resposta a alguna cosa.

A més, vaig tenir sort amb la gent. A la primera visita, em va acompanyar una noia xinesa que de ben petita va anar a viure a Hong Kong amb la seva família amb la que ens vam avenir de seguida. De fet, va ser ella que em va proposar, el dia que quedava al mig de les dues auditories, d’anar a veure plegades el llac de la ciutat de Hangzhou, que, segons resen els anuncis de la CCTV5, és “the most beautiful city in China”.

No sé si aquest eslògan és un pèl exagerat o no, però la veritat és que el llac em va agradar. Com quasi sempre, vaig pensar si no hi havia massa barques circulant pel llac, si el color del’aigua no era massa diferent a la de l’estany de banyoles, si les guies turístiques no podrien ser una mica més amables...però ja se sap que quan ets a un país d’acollida, fas bé de guardar-te aquestes opinions per tu i quedar-te amb la part bonica del que veus. Penjo unes quantes fotos que em va enviar la Fiona perquè us en feu una idea (que per cert...més mona...al tornar de l'excursió de Yunnan vaig arribar a l'oficina i vaig trobar un sobre en el que m'havia enviat les fotos impreses en paper fotogràfic i amb una nota de bons desitjos...:)).

Després d’aquest tour la meva panxa em va avisar que la calor i els nervis eren massa per ella i em va fer cancel·lar un sopar amb els directius de la segona fàbrica que anava a veure. No és la millor manera de començar una relació, però almenys em vaig poder recuperar i encarar la segona auditoria sense tenir por d’haver de córrer per trobar un lavabo (i perdoneu el to escatològic del post!).

I, de nou, destacar la gent que vaig conèixer en aquest altre racó de la Xina, on no hauria anat a parar mai si no hagués estat perquè algú va confiar en mi per fer les auditories dels proveïdors d’APIs mentre fos per aquí. Jo ja sabia que aquesta fàbrica tenia una joint-venture amb una empresa catalana perquè ho vaig veure per internet, però, passada la sorpresa inicial, vaig somriure recordant que la Rosmi me n’havia parlat al comiat de la Dolo...uns quants anys abans. El cas, però, és que el món continua sent petit, perquè tot dinant, la responsable de la planta em va dir que ella mateixa havia estat a Barcelona i a Girona visitant les plantes de la companyia amb la que estaven començant a fer una planta nova...i que havia aprofitat per fer una mica de turisme i havia estat a Llafranc! Ostres...i això no és casualitat?

Més tard, quan revisàvem la paperassa, van fer venir un noi de Barcelona que estava a la Xina expatriat, d’ajudant del responsable de muntar aquesta nova planta de la que em parlaven al matí. Us imagineu? Estar en un racó de món, envoltada de xinesos amb els que creus que no tens res a veure i, de cop, que un d’ells et parli de Llafranc i que s’obri la porta i acabis parlant en català amb un noi que ells et presenten, pensant que et farà il·lusió. Hehehe...com deia el pare d’un meu amic: si no fos per aquests moments i tants altres!

Ball de bastons a Xinjiang

Des del cap de setmana que a Xinjiang hi ha ball de bastons per totes bandes. Primer els Uygurs contra els Han perquè es veu que els Han a Guangzhou van matar dos Uygurs només perquè algú va difondre a internet un rumor dient que uns Uygurs havien violat una noia Han. Ara són els Han que diuen que el govern no fa res per controlar els Uygurs i es volen administrar ells mateixos la justícia. Parlen de més de 150 morts i milers de detinguts. I si eren dos que es barallaven i el tercer va rebre, va i no només segueix bloquejat aquest i tots els blogs, sinó que ara li ha tocat el rebre al Facebook. Au, castigats sense Facebook sense tenir-ne cap culpa!!! Sort que nosaltres fem servir el Hotspot Shield per saltar-nos tota la censura. Ens el va recomanar una amiga, i ja li he explicat a la meva cosina Mari, i a la veïna del 2n 1a. També ja l'han provat i estan la mar de contentes, qualsevol faci servir un sabó per la roba normal i corrent. Jo des d'ara i per sempre: Hotspot Shield, la millor solució contra el capullo d'en Hu!!!

I en homenatge a totes les víctimes del merder de Xinjiang, segur que la majoria no han estat altra cosa que persones innocents que només eren de l'ètnia que no tocava en el lloc que no tocava, us pengem l'enllaç amb les fotos de la nostra estada allà l'agost del 2005.

http://picasaweb.google.com/tronja88/XinjiangAgost05#

Censors xinesos....pugeu aquí dalt!!!!

Gràcies a l'Andrea i a un software anomenat Hotspot Shield, finalment hem derrotat la censura xinesa i podrem tornar a escriure al nostre blog!!!!! I a més a més sense restriccions, sembla, de fotos, videos o el que faci falta. Ens pensavem que un cop passat l'aniversari de la matança de civils de Tiananmen, el "Great Fire Wall", com l'anomenen aquí, seria rebaixat a les quotes dels olímpics, però pel què es veu la cosa els deu haver agradat.....o això, o és que realment estan acollonits!!! I més veient la situació de l'Iran.


Per atrapar els endarrerits, us farem un resum del que ha estat tot plegat des del dia que ens van capar el blog.


Vam anar a córrer la Marató de la Gran Muralla:

http://picasaweb.google.com/tronja88/GWM09#

Jo vaig fer un paperàs corrents, però la Marta em va superar com a reportera ditxaratxera, les fotos parlen per sí mateixes.

I abans de tornar uns dies a Catalunya, vam anar a passar el pont del Dragon Boat Festival (Dragon Ball pels qui patim dislèxia i vam créixer amb en Goku) a Chengde i als Grasslands de la frontera de Hebei amb Inner Mongolia. Si arribar a Chengde ja va ser tota una aventura malgrat haver-hi un bon tros d'autopista des de Beijing, anar als Grasslands va ser tota una epopeia. Més de 90 Kms de camins i carreteres de tota mena, ports de muntanya, pobles perduts....i tot, sense saber en cap moment si realment anavem pel bon camí, ni si ja hi erem a tocar o encara ens en faltaven 90 més. Cada cop que ens paravem a demanar-ho rebiem informació poc clara, quan no contradictòria. Vam saber que hi erem perquè al parar-nos a demanar el camí per enèssima vegada ens van dir: Ja hi sou, és aquí!!!!!

Us afegim algunes fotos de Chengde i del Grassland, no té desperdici la de l'hotel de luxe on vam fer nit. Bé, de luxe, el més luxós de la zona.

Per acabar, gràcies Andrea!!!