Yu mao qiu

De tots els esports nacionals xinesos (ping-pong, salt de trampolí, kung-fu, halterofília, taitxí, caminar de recules....l'únic que hem practicat, no d'una forma assídua però si esporàdica, ha estat el yumaoqiu (羽毛球), altrament dit bàdminton. Aquesta mena de tennis per gent amb el mal de "sant vitu", si alguna cosa té, és que és poc sostenible ecològicament. Aquella mena de pilota amb la qual es juga i que està feta de mitja bola de suro i una corona de plomes de vés a saber què (ara per descomptat tot plàstic artificial), a la que li has fotut un parell de garrotades mal donades amb la raqueta, ja la tens més desplomada que una tita escaldada i ja la pots llençar. Així que amb una horeta de joc et pots polir tranquilament un parell de dotzenes de "plumerus" que evidentment van de dret a la bassa. No crec que els reciclin, i com a molt, com tantes altres coses a la Xina, suposo que acaben servint per encendre alguna estufa de carbonet.

Un altra cosa que toca els nassos del bàdminton, és jugar contra un xinu bo. Ell no es mou, sembla que no piqui la cosa aquella gaire fort, i ni sua. Mentre que tu balles d'una punta a l'altra de pista (i sort que és petita) i et desllodrigues l'espatlla intentant destrossar el "plumeru", però el xinu quan vol, el fa passar just per sobre la xarxa, ben tou, i ja t'ha cardat. O no hi arribes o si hi arribes l'única cosa que pots fer és intentar fer com ell, però o no ho fas, o si ho fas de xiripa sempre és un pèl més enlaire que ell, cosa que li deixa la cosa fàcil per fotre'l allà on vulgui. O això, o sense immutar-se hi fot una castanya que amb prou feines tens temps de moure la raqueta.

Total que entre les corregudes curtes, les gardel·les de l'espatlla, i la falta de costum del cos, l'endemà sembles un ex-combatent!!! no pots moure el braç dret i les anques i les caderes et foten un mal de mil dimonis, cosa que fa que caminis com un ànec coix. Tot i així, jugar a bàdminton, sembla més divertit i interessant que caminar de recules pels parcs.