El segon dia vam continuar acostant-nos cap al camp base, parant a Shigatse, un poble-monestir per estirar les cames (sí, a aquest sí que hi vam entrar) i dinar. Tot i que no plovia, a mesura que ens acostàvem a Tingri, el poble on havíem de passar la nit, el dia s'anava tapant, i a cap dels passos que vam creuar (keeeee-soosoooosooooooo....hansolooooooooo.... -crit de guerra tibetà que havíem de cridar cada vegada que creuàvem un pas-) vam aconseguir veure res més que núvols i boira. Bé, això, i les banderetes-pregària de rigor. Per acabar-ho d'adobar, a l'arribar a Tingri en Pema ens va dir que alguns dels jeeps que aquell dia havien intentat arribar al camp base s'havien quedat a mig camí per culpa del fang...
Aquella nit, a més, no va parar de ploure. Tot i això, al dia següent em vaig aixecar per dutxar-me, i em vaig quedar amb les ganes. No era que no hi hagués aigua calenta; és que no hi havia aigua! Era un presagi que les coses no anirien bé? Estàvem tots a l'espectativa, i quan en Pema ens va demanar què volíem fer, el silenci va ser sepulcral. Què volia dir? Que no ho veia clar? Si ell no ho veia clar, imagina't nosaltres! O sigui que el vam començar a interrogar...que ell què creia, que què hi deia el conductor, que què deia la gent que baixava, que quin plan B teníem, que si no podíem passar per cap altra carretera, etc, etc. Però havíem arribat fins allà i, tot i que ningú ens acabava de garantir res (ni que passaríem, ni que ens quedaríem clavats a mig camí) vam decidir que valia la pena provar-ho. A part de calés (pel permís, nostre, del guia i del cotxe), no teníem res a perdre-hi!
I allò va ser posar a prova el 4x4 del cotxe i les habilitats del conductor. Veredicte: Els Toyota van de conya, i el nostre era el millor conductor del Tibet. Això sí, en aquests casos, millor contar amb un conductor tibetà: vam trobar uns quants cotxes al mig del fang i només vam ajudar als de casa-casa, als xinesos, en Tseri va fer veure que no els veia (es veu que aquí allò d'ajuda al pròxim, en la propera vida pot reencarnar-se en ta mare no "aplica"...).
Després de la ballaruca pel fang i de repartir pà sec i ous salats (no bullits!) entre els vailets que trobàvem per allà quan paràvem a estirar altres cotxes vam arribar a les tendes on dormiríem aquella nit. En Dani no ho veia clar, i no pas per l'alçada, o per la fred, o per la capa de sutge que cobria les mantes on havíem de dormir, sinó per la llaga que, sota els efectes del baròmetre, havia decidit fer acte de presència. El guia va decidir solidaritzar-s'hi (en el seu cas potser era degut a la fred i la mandra?) i ens va dir que si volíem arribar al camp base, que ell ho sentia molt, però que tenia mal de panxa, i que seguíssim el camí, que ell ens esperava allà.
I la veritat és que no pintava massa bé. Continuava plovent, que pel que plovia, plovia poc, però que era signe inequívoc que la cosa continuava tapada. O sigui que vam dinar. Un altre paquet de noodles que tornava a posar a prova la nostra capacitat de no caure en la temptació de demanar a la tibetana de la nostra tenda que ens cuinés un arrós amb verduretes i resistir un àpat més. Però després de dinar ja no hi havia massa res a fer. El corriol de tendes aviat era vist, i allà dintre no hi havia llum per jugar a l'UNO. A més, tots teníem una cosa al cap: el Qomolangma, com en diuen ells, o l'Everest, com el coneixem nosaltres. I si ho provàvem? Semblava que ara potser no plovia tant, i en Dani havia de distreure una mica la llaga, que tornava a cridar l'atenció...
Eren 4 kilòmetres, però a aquella alçada costen de fer. Cada vegada que ens havíem d'enfilar una miqueta de res semblava que treuríem la perdiu per la boca. El fet de parar un moment i recuperar-nos de seguida ens animava a continuar. Allò, i que no teníem pressa. Ens ho agafàvem com si l'important era haver arribat fins allà, passés el que passés...Tot i que, oi que semblava que havia deixat de caure aquell xim-xim emprenyador? Tot i això, no ens vam voler il·lusionar abans d'hora: encara quedava la boira.
I vam arribar on hi havia unes quantes tendes taronges molt ben posades, i uns quants camions militars. També un escrit on deia que qui passés més enllà del camp base seria multat amb 250 dòlars. Dubtàvem de si allò, ALLÒ, era el camp base, però de cutre que era, vam decidir unànimament que no podia ser. A més, l'Everest no es veia enlloc. I sí, encara hi havia boira, però vam estar d'acord que almenys s'havia d'intuir. I allà no es veia res de res. O sigui que vam continuar caminant...fins que ens van cridar l'alto. Allà, a dalt d'un turonet hi havia un guia i dos australians amb cara d'ovella cridant que no podíem tirar més endavant, que allò era el camp base. Incrèduls, ho vam demanar a una altra parella que venia darrera nostre. I ens van dir que sí. Al·lucinàvem. I mentre ens indignàvem per la falta de cartells indicadors, per la presència dels militars xinesos i per la simplicitat del lloc, va escampar la boira i allà, davant dels nostres nassos, vam veure aparèixer, primer el pic, i després, al costat, més baixet, un altre cim que només servia per veure com era d'alta la muntanya que teníam al davant. Allò sí que era al·lucinar! Si nosaltres érem a 5220 metres, allò que teníem allà davant en feia 3628 més!! Ohhhh....
Al cap d'una estoneta de disfrutar d'aquella finestra al cim, la boira va tornar a envoltar el pic, i poc a poc vam deixar de veure'l. Però nosaltres en teníem prou, ens donàvem per satisfets, i ens demanàvem si allò era un regal dels déus tibetans, dels nostres, o si era tot fruit de la coincidència. Fos com fos, estàvem ben agraïts!
