Txuc, txuuuuuc....

Després de passar-nos 3 dies dintre un tren teníem moltes ganes d'arribar a Lasa. Sí, el paisatge és preciós, i sí, ens sentíem afortunats de tenir llitera, encara que fos de les dures, però haver de compartir "habitació" amb 2 mares i 2 filles xineses, més 1 pare també que tot el dia era a casa nostra, cansa. I si a sobre hi afegim que el nostre menú eren noodles instantanis per dinar i per sopar, doncs això, que encara sort que teníem el "fins que et trobi", "casablanca" i les Bb!


Un cop descarregats, tot i esperar que agrairíem recuperar el nostre espai vital, la nostra llibertat, el poder respirar aire pur...no va ser ben bé així. De seguida vam tenir una sensació de no acabar de controlar, de notar una boira al cap, de semblar-te que havies fumat alguna herba estranya. De moment, era, simplement, curiós.
A l'estació vam conèixer l'Hugo, un belga que s'havia agafat un any sencer sabàtic per recórrer l'Àsia (enchantés) i vam compartir taxi fins el centre, d'on, encara mig sedats, vam aconseguir localitzar l'hotel on s'havia estat en Lluís. Això sí, els preus, bastant més alts (guiris, temporada alta, lavabo a l'habitació, qualsevol excusa era bona!).
I després d'una dutxa que se'ns va posar com una capbussada a l'oceà, a sopar. Aquella boira, però, no ens deixava apreciar amb claredat el que ens envoltava: Érem a Lasa. Érem al Tibet. Per fi. Però sabíem que al dia següent potser ho veuríem tot més clar...mitja pastilla d'acetazolamida, i bona nit!