TIBET (-1)

Abans de començar a explicar les nostres aventures pel Tibet, deixeu-me que expliqui l'aventura de com aconseguir les pastilles pel mal d'alçada...

Fa dos estius, quan vam estar per XinJiang, la "província" musulmana de la Xina vam anar fins el llac Karakul, que deu estar a uns 3600 metres sobre el nivell del mar aproximadament, i recordo haver tingut un mal de cap horrorós, que només em va passar un cop vam haver tornat a la ciutat de Kashgar, situada molt més avall.

Lasa es troba a 3500 metres, i a més, a pertot parlen del mal d'alçada, pel que vaig pensar que era millor anar previnguts i portar algun medicament profilàctic. Però oblidava un petit detall: aquí no pots fer com a Girona, que vas a ca'n Folch, a ca'n Cama o a veure la Loli i els demanes alguna cosa pel mal d'alçada; aquí les coses funcionen una miiiiica diferent!

Vaig buscar primer per internet quin era el medicament que aconsellava la gent que havia viatjat al Tibet. La majoria americans, parlaven del Diamox. I a la mare de l'Emma el metge de capçalera li havia donat una caixa que també servia pel mateix. El principi actiu era l'acetazolamida, i per internet vaig trobar que el del Diamox era el mateix, un diurètic que acidifica l'orina, cosa que fa que hiperventilis, i per tant aprofitis més el poc oxigen que hi ha a l'aire (què faria jo sense la meva estimada wikipedia...). Ja teníem alguna cosa. Ara tocava una prova de foc, anar a la farmàcia i demanar-los un medicament amb un nom anglès. Els ho vaig ensenyar, els vaig intentar explicar que ho volia perquè anàvem al Tibet, a unes muntanyes molt altes...i em van començar a enseyar medicina tradicional tibetana, arrels riques en oxigen i caixes de productes sense identificar! Allò no pintava massa bé. Però, de cop, una visió, un miratge, una sorpresa agradable: una farmacèutica xinesa va anar a buscar una farmacopea i em va demanar que mirés si a l'índex en anglès hi havia el nom d'aquell medicament! I sí, hi era! Ja ho teníem encarrilat! Van buscar la traducció en xinès, la van trobar..i em van dir que d'això ells no en gastaven, i que si de cas anés a l'hospital. Bé, havia estat un bon intent...els vaig demanar que m'apuntessin el nom xinès, i els vaig demanar si l'hospital de HaiDian era un bon lloc (queda molt a prop de l'oficina). Em van dir que sí, o sigui que xiexie, i apasiau!

A mitja tarda vam anar doncs cap a l'hospital. Era la primera vegada que entrava en un hospital xinès, però he de dir que l'olor de formol, el color blanc permanent i les escales inacabables em van teletransportar per un moment al Güell o potser al Trueta. Això sí, no m'imagino la Marisol o qualsevol altra infermera amb aquella còfia resclosida...

Precisament una d'aquelles infermeres encofiades va ser la que em va agafar el paper amb el nom del medicament xinès i el va passejar per entre les seves companyes de cara de pomes agres. Ningú devia saber perquè servia, perquè se'n va anar cap a dins, i va tornar havent apuntat, al mateix paper, dos caràcters xinesos, dels quals només vaig ser capaç de reconèixer el corresponent a ull. Em vaig quedar igual, però aquella noia ens va senyalar una guixeta i ens va dir que anéssim cap allà. I això vam fer, pensant que devia ser la farmàcia. Però un cop allà ens van demanar 1 yuan i ens van donar un altre paper, aquest incomprensible als meus ulls. Ens vam mirar la infermera amb cara de xai degollat i ens va dir que anéssim al 4t pis. Vam entendre, altre cop, que allà hi trobaríem la farmàcia. Però al 4t pis semblava la consulta d'un oculista. I ho era. Em van fer passar amb un metge, que, si entenia o parlava gens d'anglès no ens ho va fer saber, i au, altre cop a explicar-li que anàvem al Tibet i que el metge de capçalera ens havia aconsellat aquell medicament. La seva resposta va ser inintel·ligible, però sorprenentment ens va estendre una recepta i ens va enviar, ara sí, a la farmàcia del primer pis. Allà, no sense abans haver de pagar en una altra guixeta (he dit mai que aquí necessiten tenir molts empleats per fer coses que als nostres ulls rodons són absurdes?), vam aconseguir un pot de 100 pastilles d'acetazolamida per un mòdic preu de 8 yuans.

És a dir que en total, vam pagar menys d'un euro perquè ens visités un metge de la seguretat social (i sense haver d'esperar dos mesos mínim!) i per un medicament profilàctic contra el mal d'alçada. I jo que em pensava que això seria complicat...potser que la Geli vingui a fer una visita per aquestes terres!

Ah, per cert, lo del caràcter de l'ull i la visita a l'oculista té raó de ser: l'acetazolamida és fa servir pel tractament del glaucoma. Equilicuà!