Qui és la Kitty?

- Una nina molt maca...

- Tan maca com tu?

- Sííííííí...
p.s. I no és cap cotxe japonès! El vam trobar al bell mig de Macau...

Postal atípica de Beijing

Mai m'haguera pensat pujar a un metro a Beijing i ser l'únic passatger!!!! Costa de creure. En una ciutat de més de 16 milions i un país de més de 1.400 milions de persones, costa molt trobar un racó on no hi hagi ni una ànima. Em va fer cosa i tot.

Beijing, diumenge 7 de desembre de 2008, 10 del matí. Línia 8.

Ja ha arribat el/la fred!!!

I no pas ahir, ja fa dies que correr per Beijing i cada dia es nota més!!! Malgrat tot, aquest any estem preparats. Mireu sinó la geca nova que vam comprar de rebaixes l'any passat!!!!

I si no us creieu que és calenta i toveta pregunteu-li a l'experta de la casa en jaure i escalfar la panxa!!!

FIINAIR: Odissea a l'espai

Després de 4 mesos sense estar per Catalunya...tens ganes de tornar a casona. I més quan no estàs segur fins a última hora de si ho podràs fer o no. I més quan has pogut lligar fins i tot el transport entre l'uruport de BCN i casa els papes...

Però no, Finnair duia altres plans! Vaig arribar a l'aeroport de Beijing i ja vaig veure una nota dient que el meu vol tenia una hora prevista de sortida 4 hores més tard de la teòrica. Per acabar-ho d'arreglar, em van fer treure pes de la maleta. I finalment em van dir que anés passant per allà per comprovar si l'hora de sortida canviava (en funció de l'hora que arribaria l'avió provinent de Helsinki).

Jo patia perquè la connexió amb Barcelona era de tres hores, i si sortíem amb quatre hores de retard, devia voler dir que perdia el segon vol. Ho vaig demanar i em van dir que potser podria entrar en un vol a Praga, i d'allà a Barcelona, però quan, 9 hores i mitja després vaig arribar a Helsinki em van dir que feia 10 minuts que el vol de Praga havia marxat, i que per tant m'havia de quedar a dormir a Helsinki. I que l'endemà a les cinc podia continuar fins a Barcelona. Em va caure l'ànima als peus, però quan vaig veure que les cinc eren de la tarda el que em van caure van ser llàgrimes dels ulls! Què feia, jo, tot un dia sencer a Helsinki? Mentre esperava que sortissin les maletes (45 minuts!!) vaig anar païnt tot això i vaig decidir que provaria de canviar el vol, per, encara que fos fent escala a algún lloc, arribar a Barcelona al matí o migdia.

Vaig anar a l'oficina de Finnair i els ho vaig demanar, però em van sortir amb que si la reserva que jo tenia, que els vols anaven plens, que les connexions eren molt justes... Fins que els vaig posar la cara de bona nena del gat de l'shrek i va funcionar. Sortia a les 8 am de Helsinki cap a Londres, i d'allà cap a Barcelona. Hora prevista d'arribada: 14:30. Millor això que res!

Amb el cansament que duia a sobre vaig agafar el carro amb les maletes a sobre i el vaig entrar directament a l'habitació del Hilton de l'aeroport on m'havien donat habitació. Allà, amb el jet lag i tot plegat em vaig adormir de seguida, però a les 5 ja la voltava.

Els dos vols europeus se'm van fer llarguets, però almenys m'acostava al destí final. Això sí, a l'aterrar a Barcelona, i mentre travessava tot l'aeroport per anar des de la terminal A a la B a buscar les maletes (que complicat!) només pensava...ara, només et faltaria que et perdessin la maleta! Per sort, no va ser així i un cop pescada de la cinta vaig trobar els meus pares que em van portar, finalment, a la meva Girona aimada!

Finnair...mai més!

MACAU

Comparat amb Hong Kong, i tot i que tenen coses en comú, Macau no és una ciutat molt famosa, ni a la Xina ni fora d'ella. Macau va ser colònia portuguesa i va ser retornada el mateix any en que els anglesos van "tornar" la NY asiàtica a la PRC (1999), passant a formar part tots dos territoris d'allò que sona tan bé: un país, dos sistemes. En realitat això vol dir que tant Hong Kong com Macau tenen certa autonomia, tot i que han de dir sempre i a tot arreu que formen part de la Xina.

A Macau, aquesta autonomia els ha permès, entre altres coses, haver-se convertit en la Meca pels ludòpates xinesos que es poden permetre jugar als casinos. Macau ja és més rendible que Las Vegas, o això diuen algunes fonts. A diferència de las Vegas, per això, Macau té història, i en conserva una miqueta molt micona: la façana de l'església de St Paul (com a testimoni de l'etapa en que els missioners catòlics van viatjar fins l'orient per intentar convertir els orientals), uns quants carrers empedrats i edificis antics al centre de la ciutat i algun temple budista amagat. Us en penjo 4 fotos...

...dels casinos (brutal el Venetian, cosí germà del de las Vegas i fet a lo grande...tot i que al meu parer els clients d'aquest tenen menys glamour que el de la versió americana)...

...de la façana de l'església de St Paul (la resta de l'edifici va ser destruïda durant la guerra de l'opi)...

...dels carrerons i edificis......i d'algun detall de temples...

Per cert, que abans que em demandin, gran part de les fotos són d'en Josep -vam anar a parar a Macau un dissabte entre auditories i jo no vaig portar la càmara-.

En definitiva, és una barreja curiosa. El que potser més em va agradar va ser, en un sopar que vam fer en un restaurant dels de tota la vida, tenir com a veïns de taula un parell de macauesos d'aspecte xinès parlant portuguès. És bonic veure com encara queden coses autèntiques en un món tan globalitzat!

Guangdong-Guangxi Tour

La represa de l'activitat tardorenca em va portar altra vegada per terres del sud. Una setmaneta entre les dues províncies. Com que també hi vam passar el cap de setmana, ja que una de les visites era en dissabte, va haver-hi temps per tot. En l'àmbit professional vam poder gaudir d'una matança de porcs en una mena de pseudoescorxador on les condicions higièniques brillaven per la seva absència ja que en els canals de desaigüe i en els bidons de rebuig s'hi acumulaven despulles que feien pinta de ser allí des de feia uns quants dies, per no dir setmanes. Però no ens queixarem, ja que com podeu veure em van deixar uns guants ben primets i un davantal.

La part turística, en aquest cas, es va centrar en una passejada per la zona més cèntrica i concorreguda de Guangzhou, capital de Guangdong. Una mena de Rambles o 王府井 (wang fu jing) a la part més antiga de GZ i on els edificis encara mantenen l'estil colonial de la primera meitat del XX. Com podeu veure, tot i ser un diumenge normal i corrent, ben bé semblava que fossin Fires.

La sorpresa més destacable la vam trobar en una de les botigues d'aliments típics de la província, i alhora un dels establiments més antics i amb més tradició de la ciutat. O sigui, una mena de Can Cagarrines o Moriscot. No dirieu mai què hi tenien penjat del sostre??? Sí senyor!! Pernils!! Encara resultarà que no només el paper i la pólvora, sinó que fins i tot el pernil va ser un invent xinès!!!!!

Jinan, capital de Shandong i ciutat de les deus

Aprofitant un seminari al diumenge al matí a Jinan, capital de Shandong, vam tenir temps per una tarda de turisme. Jinan és coneguda també com 泉城 (quan cheng) que vol dir ciutat del les deus (d'aigua), ja que a la ciutat hi ha seguit de deus naturals de les quals brolla molta quantitat d'aigua i molt neta (cosa extranya a la Xina!!!). Així doncs la visita túristica es va centrar en visitar una d'aquestes deus, reconvertida en parc, i la plaça major. Si us hi fixeu al mig de l'estany es veu com brolla l'aigua. Es veu que baixa de les muntanyes per sota terra fins que troba una sortida natural. I com aquesta es n'hi ha força per tota la ciutat.

Com podeu veure a la plaça major en Zhou (l'altre Zhou, perquè ara ja en tenim dos a Hipra) s'hi va ben lluir tirant la foto!!! I parlant de l'altre Zhou deixeu-me que us el presenti. Oi que fa cara de bon noi? Doncs si, és un tros de pa!!!! Un gran fitxatge!!

Hash House Harrriers. Una nota de cultura anglosaxona

Des d'aquest darrer mes d'agost, els diumenges he freqüentat un grup de gent que es fa conèixer per Beijing Hash House Harriers o BH3. La veritat és que fins fa poc no havia sentit mai a parlar d'això dels H3, però resulta que dins el món anglosaxó i especialment entre la comunitat expatriada anglosaxona d'Àsia és un moviment ben arrelat!!

Aquesta mena d'esbarts, colles, trepes o com se'ls vulgui anomenar, tenen com a lema: A drinking club with a running problem. Per ser més explícits, es troben els diumenges a la tarda, corren i s'inflen de beure cervesa.

Si en voleu saber els orígens i tenir-ne una idea més precisa podeu consultar els següents llocs de la xarxa:

http://www.hash.cn/

http://en.wikipedia.org/wiki/Hash_House_Harriers

El H3 de Beijing té com a peculiaritats que la birra i el menjar són extremadament barats. Això fa que per 60 kuais (7€ aprox) tinguis barra lliure de cervesa i sopar. Es veu que en altres parts del món la cosa està força més limitada degut al preu d'ambdues coses i cada corredor només té dret a un nombre limitat de birres, o fins i tot, no hi ha sopar després de la correguda. És a dir, en altres llocs potser el factor córrer i acte social té més pes, però a Beijing el factor predominant és la cervesa. Malgrat això, cal dir que la majoria del grup, a banda de ser bàsicament una colla d'anglesos, americans, australians o kiwis bevedors, està molt en forma i les corregudes poden arribar a superar la dotzena de kilometres. Això sí, sempre amb 2 o 3 parades per poder fer el trago.

Al final de la correguda hi ha una mena d'acte lúdico-social anomenat "cercle" on els capitostos (Grand Masters o GMs) conviden per torns als novells (Virgins), als habituals que fa dies que no apareixien (LTNS) i a les llebres o "hares "(que són els qui han marcat la correguda) a fer uns santhilaris de cervesa al mig del cercle. Désprés és el torn dels RAs (Religious Advisors) que són una mena de pallassos de la colla que fan com una crònica humorística de la correguda i dels preparatius de la mateixa, i fan fer santhilaris a les persones implicades en les anècdotes d'aquesta crònica. És a dir, als qui han fet alguna cosa fora del corrent els toca beure com a penitència. Per acabar el cercle, hi ha un torn d'acusacions lliure, on tothom pot acusar a l'altra gent d'haver fet coses impròpies o divertides durant la correguda i que hagin passat per alt als RAs. Una de les acusacions més habituals és correr amb espardenyes noves, cosa que és pagada amb un santhilari bevent amb l'espardenya com a got. Per més inri, si el mitjó també es nou, la cervesa que omple l'espardenya és filtrada amb el mitjó.

Per últim hi ha un sopar, que per fer honor al nom del grup "hash house"(txiringuitu), es fa en algun restaurant xinès de pela i mitja, i durant el qual es continuen els santhilaris en honor de les llebres o del que sigui.

Com us podeu imaginar la fauna que hi ha no té desperdici!!!!

FIRES DE ST NARCÍS

Fa anys, que no sóc a Girona per Fires. I deu ser que em faig gran, perquè no enyoro tant les barraques com passejar per Girona i sentir l'olor de moniatos, de castanyes, de tardor. Veure la gent mudada amb les sabates polsoses d'haver estat passejant per la devesa. La cara d'il·lusió dels nanos que van o vénen de pujar a les atraccions. El munt de gent que, un cop l'any, va a la plaça del vi a veure castells. Els sopars de colla, de feina, del gimnàs...

A Cambodja vam trobar una fira. Com el país, era cutre: hi havia una nòria una mica més alta que en Dani, parades de dardos, un tren de la bruixa i cavallitos per la mainada. A les fotos no es veurà, però els cavallitos eren cotxets de joguina per mainada instal·lats dins caixes de ferro enganxades a una estructura també de ferro que l'encarregat feia girar manualment. Algunes, fins i tot estaven decorades amb llumets...




Tot i la qualitat de les fotos (aquell vespre no vaig agafar la càmara i a la blackberry no se li poden demanar miracles), us en feu una idea, oi?

Bones Fires a tots els gironins...i als que siguin a Girona de pas!!

SALT A LA FAMA

Tot i la vorgonya que em fa sentir-me...penjo l'entrevista que em van fer a la SER diumenge de la setmana passada al programa "Qualsevol nit pot sortir el sol".
No s'hi val a riure!! : )

FOTOS CAMBODJA

Després del comentari d'en Marc, que ens reclamava fotos, i com que penjar fotos al bloc és lent i carregós, poso el link per l'àlbum de les fotos de cambodja. Aquest cop no hem fet gaire selecció i hi ha una mica de tot o sigui que ja us avisem que només és apte per aquells que vulguin veure molt temple!!

CAMBODJA (3)

Un cop vistos els temples vam anar a veure una altra zona de Cambodja, Battambang. Finalment ens vam decidir per anar-hi en vaixell: tot i que el viatge era llarguet, vam pensar que seria una bona manera de veure un paisatge diferent al de la carretera. La veritat és que sí que era un altre paisatge, però...va acabar semblant-nos monòton! Quasi 7 hores enmig de l'aigua, confiant que el patró tenia bona orientació, ja que a nosaltres ens semblava tot idèntic: aigua, aigua, i aigua. Amb herbotes i barques flotant o amb cases que més o menys semblaven tenir bons fonaments, però aigua pertot arreu. Tot i veure-ho amb els meus ulls, no era capaç d'imaginar-me la vida allà. El fet d'haver de dependre d'una barcassa (o de l'habilitat natatòria) per fer qualsevol cosa; de criar gallines en una gàbia plantada a l'aigua per, molt de tant en tant, no menjar peix, peix o peix per esmorzar, dinar i sopar; d'abocar-ho tot al riu al que després demanes bones captures...un cop més, vaig ser conscient de la sort que crec tenir per ser d'on sóc.

Arribats a la ciutat, vam trobar tot un grup de tuc-tucs que ens esperaven per mirar d'aconseguir clients als hotels pels que treballaven. Quasi tots els estrangers, seguint l'instint gregari, vam acabar al mateix que, almenys, era barat i net. Com que ens feia molt mandra al dia següent tornar a agafar un transport per tornar a Pnomh Phen vam decidir aprofitar el dia. Després de regatejar amb els suposats guies turístics de la zona vam acordar que al dia següent aniríem a veure els voltants de la ciutat en moto. I ens va agradar, l'excursioneta! De fet, més que els llocs turístics que vam veure (un parell de temples, unes grutes on els khmer rouge van fer de les seves, estàtues de buda, un tren de bambú) ens va agradar molt el paisatge i veure els pobles on la gent conrea arròs; i a més a més té un gos, un parell de vaques, quatre gallines i molts nens.

La tornada a Pnomh Phen ens va servir per veure la ciutat en plena activitat. També vam aprofitar per fer les últimes compres, fer un bon sopar i acomiadar-nos del país. Al dia següent, ben aviat, vam anar cap a l'aeroport camí cap a Beijing.

CAMBODJA (2)

Siam Reap és la ciutat més propera als temples d'Angkor. Tot i que els tuc-tucs es barallen perquè els contractis per tot el dia, això de tenir algú pendent de nosaltres no ens va gaire, i per això vam decidir llogar un parell de bicicletes. La carretera que uneix els diferents temples és molt agraïda (tot i la humitat), ja que a cada banda et van quedant temples mig derruïts, ponts, fossars...i vegetació tropical impossible de controlar.

Pedalar cap als temples...impressiona. Vam començar pel més famós, Angkor Wat, on, a part de nens banyant-se al fossar que envolta el temple, els caps de setmana pots trobar-te una marabunta de cambodjans dinant de pícnic a tota la zona amb ombra del voltant. Tot i això, gràcies al fet que era temporada baixa (per les pluges) el número de turistes a dins el temple en si era raonable i la veritat que hi havia moments que érem pràcticament sols enmig de torres, escales, passadissos, llindars, estàtues, mosaics, parets i esplanades.

Angkor Thom, més que un temple, és una ciutat de temples, també envoltada per un gran fossar. Així, a cada punt cardinal hi ha un pont on les baranes són figures de pedra que amb les mans aguanten un animal mitològic mig serp mig drac que feia les funcions de barana i una porta d'entrada i sortida a la ciutat amb quatre cares mirant a cada banda.

Dins d'Angkor Thom, el temple que més ens va impressionar va ser Bayon. Un cop dins, des de cada racó pots veure una dotzena o més de cares somrients de pedra que et miren. El rei que va manar construir els temples havia de ser egocèntric per nassos!
Després d'aquell dia tan intens encara vam passejar per una zona d'entrada lliure, on els turistes es barrejaven amb cambodjans que passaven la tarda del diumenge a la terrassa dels elefants de Baphuon, o, controlant les obres de l'immens buda ajagut que estan rehabilitant.

D'allà vam anar a veure un altre temple, Preah Khan, on, de gran que era, ens vam perdre. I ben esverats que estàvem, ja que allà havíem trobat un guia que ens havia aconsellat un lloc per veure la posta de sol, i teníem por de no trobar-ho o fer tard. La veritat és que era impossible no trobar-ho, ja que tots els turistes que no havíem trobat en tot el dia eren allà. Elefants i tot, hi havia, per pujar-los fins a dalt el turonet! Nosaltres vam pujar a peu, i quan vam veure la multitud que hi havia intentant pujar les escales dretes i estretes d'un temple mig derruït que hi havia a dalt de tot, vam tenir temptacions de girar cua. Allò ja era un perill per si sol, però si a més hi afegies els nervis per un sol que ja baixava era quasi suïcida! A més, tot i trobar una ruta alternativa, quan vam ser a dalt de tot, la calitja ho difuminava tant tot que simplement era absurd fins i tot treure la càmera de la funda.

Al dia següent vam visitar Ta Prohm. Aquí, el protagonisme, més que les pedres, el tenen els arbres i arrels que han anat invaïnt el temple. Fins i tot ets capaç d'imaginar-te, de lluny, el que devien sentir els primers europeus que van trobar els temples enmig del no res. De fet, tot i que hi ha un projecte de rehabilitació, el que estan intentant és no carregar-se els arbres, sinó simplement trobar la manera de deixar que convisquin amb les pedres. Ah, i aquí també hi ha un dels racons més famosos dels temples d'Angkor, ja que és aquí on l'Angelina Jolie va rodar escenes de Tomb Raider (tot i que, sorprenentment, no hi ha cap placa commemorativa!).

Una cosa que ens va sorprendre força va ser el fet que no hi ha ningú que et digui que no entris a determinades zones que podrien arribar a ser perilloses o on potser estan treballant. O que tampoc hi ha ningú que vigili que no et posis un pedrusco a la motxila. No m'imagino, per exemple, poder fer això mateix a Xi'an, amb els guerres. O a Empúries. Suposo que és senzillament inviable, ja que la quantitat de gent que haurien de tenir a cada temple seria enorme. En part, millor per nosaltres...la sensació em recordava una mica la de fer el tafaner en una obra, però de fa 1000 anys!

CAMBODJA (1)

L'1 d'octubre els xinesos celebren la seva diada nacional (naixement de la P.R.C.) i tenen 7 dies seguits de festa. Altres anys, aprofitàvem que hi havia l'Hipra Business International Meeting per anar a passar uns dies a casa, però aquest cop vam pensar que valia la pena aprofitar aquests dies per visitar algun altre racó d'Àsia, i ens vam decidir per Cambodja.

Aquest país fa frontera amb Tailàndia, Laos i Vietnam, i és conegut sobretot pels temples construïts durant l'època esplendorosa de l'imperi khmer (cap allà els segles IX i XIII). A partir d'aquí la història del país està farcida de mal rotllos: guerres amb els països veïns, colonialisme francès, incursions dels americans durant la guerra de Vietnam, instauració dels Khmer Rouge liderats per en Pol Pot, cops d'estat... Però sembla ser que ara, finalment, la situació política és més o menys estable. Esperem que, poc a poc, això els deixi millorar la situació en la que estan.

En general, país és pobre i brut. A més, gran part del que vam veure estava inundat, ja que ara és l'època de pluges. Això ens va xocar molt. Sí, ho sabíem, però tot i així jo em pensava que veuria més contrast entre la capital (Phnom Penh) i la resta del país, i no m'esperava veure tanta brutícia a tot arreu.

La gent, en canvi, simpàtica i agradable. Una mica lents en tot, però curiosos amb els estrangers i sempre a punt per dibuixar-te un somriure; sobretot els més petits, que no es cansaven de dir-nos hello i fer-nos adéu amb la mà.

Vam arribar per Phnom Pehn i vam trobar la ciutat estranyament tranquil·la. No hi havia gaire trànsit, ni gent. Potser era el contrast amb la Xina, però allò de trobar botigues tancades era massa! Finalment, en una botiga-ONG vam veure una nota que deia que tancaven fins el dimecres de la següent setmana. Celebraven un festival i tothom havia emigrat cap a veure la família. Ahhhhh...
Així doncs, després de passejar per la ciutat, veure uns quants mercats i parcs (amb micos inclosos!) i visitar el palau reial i la silver pagoda vam agafar un bus que ens va portar cap a Siam Reap. En total unes 6 horetes d'autobús travessant camps d'arròs inundats i, de tant en tant, pobles de cases aixecades per evitar inundacions, temples i stupes, alguna palmera, algun turonet.

Vendredi (vingt-six de septembre de deux mille huit)

Un concert, a Beijing! D'acord, sí, era d'Air, un grup francès del que, a part de sortir a la B.S.O de Lost in Translation (gran pel·li!) -cosa que, a més, ens va dir en Cristian- no sabíem (gaire) res més! Però...era un concert! ...a Beijing! I, per això, encara que car (50 EUR/persona) ens vam animar a anar-hi.

De fet, va ser un divendres molt francès. Per començar, vam anar a sopar al cafè de la poste. Plat de fromages (amb un que semblava reblochon) mentre esperàvem en Cristian! Una copa d'autèntic vin rouge! Un bistec de vedella com dieu mana! Una amanida amb croutons! Mmmmmm...ens va venir de gust!!

I, després, cap a la sala de concerts Yugongyishan. Bé, el nom quasi que ni caldria, perquè potser és l'unica sala de concerts de Beijing... Però almenys està prou bé! Com era d'esperar, molt públic francòfon. Però tot i que últimament cada vegada que provo de parlar francès hi acabo afegint paraules en xinès de collita pròpia, també és veritat que cada vegada m'agrada més l'idioma. Si no fos pq amb el xinès en tinc prou i quasi de sobres...el tornaria a estudiar. Bé...encara sóc jove!

Els d'Air tenen un estil molt mod (sempre que surt aquesta paraula em ve al cap la imatge de l'estimadíssim Oriol Vidal al casament de la Clara). L'acústica estava molt ben aconseguida, i el concert va estar bé. Ells una mica secs, i el concert una mica curt, potser...però força esperable d'un grup fashion francès per altra banda. A més, per no haver sentit gaire res d'ells...a mi em van semblar prou acceptables.
Després del concert vam anar a fer un toc a Gulou, on ens vam trobar en Guillem, el gironí del casal català. Per molt que tingui entre 15 i 17 milions d'habitants, Beijing, en el fons, és petit!!