Ai Weiwei

Ai Weiwei: New York Photographs 1983-1993

Location: Three Shadows Photography Art Centre
No. 155A Caochangdi, Beijing, China
Opening: January 2nd, 2009 3pm
Exhibition Dates: January 2nd to April 18th, 2009

Tot i que abans d'anar a veure l'exposició no tenia ni idea de qui era aquest paio es veu que és un fotògraf xinès molt famós i reconegut. Ahhhh....
A mi em van agradar, tant la sala on es feia l'exposició com la mateixa exposició. En una primera part, les fotos semblaven reflexar la vida diària dels xinesos acabats d'arribar a NY. Una mica com la dels expatriats quan arriben a BJ...però diferent. La majoria de xinesos amb els que es feia l'ai weiwei eren artistes i per tant moltes de les fotos són a l'apartament on vivia, o prop d'allà (la bugaderia, algun restaurant xinès, alguna botiga de chinatown).
A la segona part el fotògraf s'aventurava a sortir del gheto i passejava per la ciutat, assistia a concerts, protestes, reivindicacions, etc.
També em va semblar interessant veure com els occidentals que sortien a les fotos es veien "passats de moda" (80's, 90's) i que en canvi, els xinesos, vestien si fa o no fa igual que ara.

El Gran de Can Tolosa

Avui no parlaré ni de mi, ni de nosaltres, ni de la Xina. Avui, recordant les paraules de l'únic polític de talla que ha donat el país en els darrers 60 anys, avui això no toca!!! Avui toca parlar del Gran de Can Tolosa. Gran amb totes les majúscules hagudes i per haver. El nano s'acaba de picar uns 190 Kms pel desert en una mica menys de 35 hores!!! Ha corregut durant un dia i mig pel desert de Líbia en autosuficiènica i amb un GPS per quedar 6è a la Lybian Challenge, una cursa reservada només a "fores de sèrie". Simplement acollonant!!! Els qui no corren o no els agrada córrer, diuen que això és de ximples. Els qui correm, o potser veient el que fa en Jaume seria més encertat dir els qui intentem córrer, ens podem imaginar com se sent ara. Moltes felicitats Jaume!!!! Amb aquestes cames i aquest coco has demostrat que pots arribar molt lluny. Mai millor dit!! Ara a descansar, i com dius tu, sempre queda un altre repte!!

http://jaumetolosa.blogspot.com/

http://www.libyanchallenge.com/francais2.html

Una carta de menú ben especial

La curiositat més coneguda sobre les cartes de menú als restaurants xinesos és la que diu que els guiris se soprenen quan tot i ser 3 o 4 a taula només porten una carta. Això es deu a que entre xinesos sempre només és un, sol ser el qui paga, qui tria els plats, així que només en necessiten una. Ara però, en alguns restaurants quan veuen que ets guiri, ja te'n porten més d'una. El que no és tan conegut és la carta de menú tipus "Exposició multidisciplinària". Diem-li així perquè moltes vegades podria ser una mena d'exhibició mixta de fotografia, escultura i performance en viu. En aquest cas, quan arribes al restaurant, abans de seure a taula passes per la rebotiga de la cuina on hi pots veure els plats que van fent, els animals vius abans de ser escorxats, els peixos mig morts nedant en peixeres d'aigua sospitosament tèrbola, les verdures fresques abans de pelar i netejar, simulacres de plàstic o reals dels plats finals, o simplement, com en el cas de la foto que adjuntem, un mural amb les fotos dels plats i els preus. Així doncs, tries el menú com aquell qui va a mercat, tant d'això i tants d'aquells altres. No cal dir que algunes vegades el plat que et porten a taula ben poc té a veure amb el que surt a la foto.

...i com deu ser la nuralla amb neu??

Després de la tormenta i el vent que va bufar el cel va quedar, com diríem amb la Surro, "ben bau"! I vaig començar a pensar que no cada dia neva a Beijing, i que no cada dia fa uns dies bonics, i que aviat no podríem dir ni que cada dia podem anar a veure la muralla! Per això vaig proposar a en Dani anar a veure-ho tot junt i de cop: la muralla amb neu i en un dia bonic.
Vam triar Jiangkou, que és una zona de la muralla salvatge, en el sentit que, com que no s'hi arriba amb cotxe ni amb telefèric a) no està súper poblada (important si volíem veure un tros blanc de neu) i b) no està restaurada (o maquejada, com diríem amb l'altra Cristina).
A més, ja sabíem com s'hi anava, ja que hi vam voler anar amb els iraelians que vam conèixer al Tibet quan van ser a Beijing. Aquell cop, però, no vam ni tan sols intentar-ho, perquè plovia, i ens havien dit que el camí era força dret.
Aquest cop, però, allò no ens va aturar. I vam enfilar cap amunt. Al cap de poca estona, vam trobar un xinès que cuidava perdius i faisans i li vam demanar si anàvem bé. Ens va dir que sí, però que vigiléssim amb la seguretat.


El camí no semblava pas tan complicat, tot i que de neu n'hi havia força. Vam decidir provar-ho i, en cas que la cosa es compliqués, fer mitja volta. Feia bon dia i l'aire era fred, però pur. Valia la pena mirar què ens deparava aquell caminoi, a part d'unes vistes agraïdes.


Al cap d'una bona estona, per això...la cosa es va anar complicant. A més, no sabíem massa bé on anàvem, ja que era el primer cop que fèiem aquell camí. I pujar, anàvem pujant...però ens preocupava la baixada. De fet, anàvem amb vambes i prou i no volíem quedar encigalats.

Per això, quan vam començar a no veure-ho clar ens vam estimar més evitar haver de cridar al RACC xinès i fer valer el que tenim els catalans: seny! Així doncs, ens vam quedar sense veure la muralla amb neu...només la vam veure de lluny...allà dalt...però vam decidir que en aquell cas valoraríem més el camí que l'objectiu. I la veritat és que va valer la pena.

A més, gràcies al google imatges podem imaginar-vos com devia ser veure-la des de dalt:

Neva a Beijing!

Llevar-se i obrir la cortina per veure quin dia fa no ha deixat de ser una costum per mi...tot i que sovint el que veig només em fa venir ganes de tornar-me a amagar sota els llençols.
Aquest cop, però, vaig endur-me una bona sorpresa: nevava. I amb força! Ja havia començat a agafar al carrer i tot, i els gronxadors-aparells d'exercicis del complexe on vivim estaven ben coberts de neu. Em va fer il·lusió, i vaig córrer a fer una foto amb la blackberry i escampar la notícia: neva a Beijing!

Anant cap a la feina em vaig adonar que tot i que la neu no és estranya a la ciutat (cada any solen caure més o menys volves), semblava que aquest cop els agafava desprevinguts. Les clavegueres estaven força embussades i a cada cantonada es formava un xip-xap considerable. A més, molts conductors ja tenen problemes en condicions normals, només faltava que els afegissin un factor lliscant a la carretera. La gent, per això, no somreia, ni semblava estar de mal humor pel fet que queiés neu del cel, ni mostraven cap signe d'immutabilitat...la incapacitat de reacció dels xinesos no deixa mai de sorprendre'm.

Vaig passar-me el dia a l'oficina i, al sortir, vaig comprovar que continuava nevant. Caram, allò no era un fet puntual del matí del dimarts, sinó que semblava que la cosa anava per (una mica) més llarg. I així va ser...dimecres al matí encara queien 4 volves. Al sortir de l'oficina, per això, vaig tenir la sensació que ho havia somniat. I quasi me n'hauria convençut si no hagués estat pels pilons de neu que hi havia al costat dels arbres, i als llocs on no passaven ni cotxes, ni gent. A la carretera i a la vorera, en canvi...ni rastre. Com era possible? No feia tanta fred, d'acord, però no podia ser que la neu s'hagués fos tan ràpid. Aquell dia, a més, vaig haver de tornar a casa a peu (m'havia deixat el moneder no sabia on, i la targeta del bus suposadament a l'oficina) i vaig poder comprovar que no era només davant l'oficina, que la neu havia desaparegut, sinó al llarg de tot el camí de l'oficina fins a casa. Distreta, vaig decidir no donar-hi més importància.

Però, al dia següent, quan ja no hi comptava, vaig trobar quatre dits de neu flonja que havia caigut durant la nit. Després de fer classe de xinès amb la BaoFeng vaig anar cap a la feina i vaig entendre el secret: no és que tinguin màquines llevaneus, ni tan sols posen sal a les carreteres o voreres. El que fan és mobilitzar la brigada d'escombraneus per recollir la neu dels carrers, posar-la en carretons i acumular-la on no faci nosa. Aaaara ho entenia tot! Efectivament, a partir de dijous, ja no hi havia neu enlloc, ni tan sols al cel, ja que el vent que va bufar aquell dia es va endur els núvols beeeen lluny.

I el cap de setmanaaaaa...quan te n'adones, ja ha passat!

Sobretot quan és intens...

Dissabte vam començar anant d'excursió amb en Cristian i l'Andrea a Beianhe. En Dani hi havia anat la setmana anterior a córrer per entrenar-se per la marató i li va agradar el lloc, i em va convèncer per anar-hi aquest cap de setmana. Jo ho vaig comentar a en Cristian...i entre tots vam estirar l'Andrea.
Una de les raons per les que aquesta excursió va agradar a en Dani va ser perquè no hi havia escalons de formigó...almenys per pujar. Els xinos son així: a cada lloc on pugen, fan camí o escales d'obra. Per nosaltres, això trenca tot l'encant que pugui tenir un lloc, deixa de ser natural. Però és clar...qualsevol els convenç del contrari!
Una altra de les raons, que en aquest cas no vam poder apreciar, eren les vistes que es veien de Beijing des de dalt de tot. El cas és que, per ser el primer dia, ens ho vam agafar amb calma, i aprofitant que a l'Andrea semblaven fer-li figa (ehem!) les cames...jo també vaig insistir en agafar la drecera per evitar l'últim tram de pujada.
Finalment, la tercera raó és que el paisatge s'intueix bonic...si més no a la primavera -o la tardor- quan els arbres comencin -o comencin a deixar de- tenir fulles.

Cansats però contents, al vespre ens vam animar per anar fins al Paddy's, on els del casal català havien organitzat el primer campionat de futbolí. Un noi de la Cellera que és a Beijing des del 1982 es dedica a muntar autèntics futbolins cordoba pels bars de la ciutat, i es veu que en dos mesos que fa que s'hi dedica, ja en porta 25 de muntats. Clar que pels del bar és bona cosa: en Jordi els el munta gratis, i llavors amb el tema monedes, van a mitges. Com deia ell, ara és qüestió de popularitzar el joc entre els xinesos! Nosaltres, per ajudar en aquesta tasca, doncs, vam participar en el campionat i, tot i que, almenys jo, no pensava guanyar ni el primer partit, es veu que les pràctiques amb l'Uli a l'Escala aquest estiu van servir d'alguna cosa (bé, i la mica d'ajuda d'en Dani, tot s'ha de dir), perquè...vam arribar a la final!! Ei, i hi havia 10 parelles!! No està malament, eh?? Llàstima que al final les 6 ampolles de vi en les que consistia el primer (i únic) premi van anar a parar a mans d'una parella de St Cugat però...una altra vegada serà!
I avui ens hem repartit: al matí en Dani ha anat a córrer (amb un vent i una fred que feia...) i jo a la tarda he anat a ioga...després de tant temps que m'havien caducat els calés de l'última vegada i he hagut de tornar a pagar. Tot i l'enrabiada, la veritat és que m'ha anat bé estirar l'esquena i posar punt i quasi final al cap de setmana (falta estudiar una mica de xinès...i un capítol de Lost!!).

Cames ajudeu-me!!!

No és que m'empaitin o que tingui pressa. Però com que aquest és el darrer any dels 3 que havíem de passar a la Xina és qüestió de fer la llista (com a The Bucket List) de totes aquelles coses que ens hi queden pendents per fer i que molt problablement un cop tornem a casa no en tindrem oportunitat. Entre altres a la llista de moment ja hi tenim:

-Tirar pertards pel l'any nou xinès (Prova superada).

-Anar a veure un espectacle al NCPA. Nou centre de les arts escèniques, situat al costat de Tiananmen (popularment conegut com l'ou ferrat).

-Visitar el Temple del Cel (jo encara no hi he estat mai!!!).

-Anar a Yunnan.

-Anar a Dunhuan.


-Anar al Japó (jo tampoc no hi he estat).

-Ensenyar a la Maula a dir "meu, meu" en mandarí i cantonès (complicaaaat).

-......segur que a mesura que vagin passant els mesos la llista s'anirà fent llarga i feines tindrem a donar-la per tancada.

-CORRER LA MARATÓ DE LA GRAN MURALLA!!!! I es aquí on dic: Cames ajudeu-me!!!!

http://www.great-wall-marathon.com/
De fet no són 42 Km corrent per dalt la paret, només hi ha un tros d'uns 3,5 o 4 Kms que es fa dues vegades en sentits oposats. La resta són una barreja de carreteres enquitranades i camins de carro i cabres. El més fotut són els milers d'esgraons que has de pujar i baixar en aquests 7-8 Kms, ideals per la meva condritis rotuliana crònica. Per si les mosques, i per si m'entrés la caca, he optat per la tàctica catalana de pagar ja la inscripció i així, per tal de no perdre els calés, la correrem encara que sigui amb les dents.

No cal dir que només he corregut 2 maratons, i van ser planes i fa 4 anys, així que estic lluny de saber on m'he fotut. Amb tot he començat a entrenar i dissabte ja vam anar una colla de llampats a córrer per muntanya, amb l'afegit que aquí a la Xina molts camins de muntanya tenen els esgraons fets. Avui encara em fan mal les cames!!!

A més a més aprofitant que vivim al 14è pis d'un bloc de 25, i treballem en un 7è d'un edifici de 20, aprofitarem per estirar una mica les cames i fins el 16 de maig mirarem de no agafar ascensors...

S'han passat!

Tant feliç que havia de ser la celebració del festival amb que acaben les celebracions de l'any nou xinès...i va i es crema un hotel encara no inaugurat que havien construït al costat i al mateix temps que el nou edifici de la CCTV.

Hi ha qui diu que va ser culpa dels petards i que la prohibició que feien veure que no existia durant aquestes dues setmanes passarà a ser molt més dura a partir d'aquest incident...i també hi ha qui diu que potser ha estat provocat i algú s'endurà molts calés. Segons la versió oficial, va estar provocat per un castell de focs contractat per la mateixa CCTV, que va demanar a una empresa especialitzada que el fes just al costat de la torre, desestimant tots els riscos a considerar pel fet d'estar l'edifici ple de material i encara per tapar finestres!!! O sigui, la van encendre ells mateixos!!! Fotuts burros!!!

El cas és, però, que va ser una manera ben trista de posar punt i final a les celebracions...

La traca final

Avui s'acaben els dies de celebració de l'any nou xinès. Amb la primera lluna plena del calendari lunar és hora de gastar tota la metxa que queda per cremar. Aquí haurien de venir aquesta colla de pixatinters legisladors de la UE que no tenen altra feina que fer normatives de pa sucat amb oli. Fa més de quatre hores que dura el castell de focs!! Portem tot el vespre i part de la nit sense parar de petar petards, fuets, sortidors de foc, traques....això és un festival!!! Ni distàncies mínimes, ni edats mínimes, ni límit de quilos de pólvora!!!....que n'aprenguin!!! I si no saben què legislar, que prohibeixin els musclos amb patates rosses als belgues, que això sí que és un atemptat gastronòmic!!!! Bé, després d'aquesta exaltació...hem de reconèixer que en teoria no es podrien tirar petards des del 4t anell cap al centre de la ciutat...però els policies fan la vista grossa, perquè saben que és una tradició mil·lenària! Clar que sí...i a partir de demà ja repartirem llenya un altre cop!

Així doncs, per unir-nos a la tradició xinesa de començar l'any cremant pólvora com a desig de bona sort i reivindicar les festes amb foc de casa nostra, nosaltres també hem comprat una bateria de 25 fuets i una traca de mil xinus!!! Patum, patum, patum!!!!

Si teniu una mica de paciència podeu veure un castell de focs tal com el vèiem nosaltres des del balcó...davant els nostres nassos:

Patum, patum, patum!!

La qualitat de l'aire de Beijing i l'efecte dels JJOO

Aquest és un tema que sempre està a l'ordre del dia, fins i tot és una de les preguntes que més sovint ens fan amics i coneguts. Una bona mostra d'aquest interessant tema és aquest web de Asia Society http://www.asiasociety.org/beijingair/#room-with-a-view on cada dia pengen la foto del cel de Beijing juntament amb l'índex oficial de pol·ució de l'aire. Veient els resultats dels millors i pitjors dies potser podem fer bona la teoria que amb els JJOO la cosa ha millorat i força, ja que tots els pijors són d'abans dels olímpics, mentre que la majoria dels millors són de després.

Un parell d'exemples:

Un altre enllaç interessant i útil és el del ministeri de medi ambient de la Xina, on cada dia a mitja tarda publiquen l'índex oficial de la qualitat de l'aire. Algunes persones fins i tot ho fan servir per decidir si al vespre surten a córrer o es queden a casa o al gimnàs. Suposo que és perquè conté caràcters xinesos, però no puc enganxar l'enllaç directe de Beijing, així que us hi poso el general, només cal que aneu a baix a l'esquerra i cliqueu 北京. La primera ciutat del llistat.

http://datacenter.mep.gov.cn//TestRunQian/air/airCityMain.jsp?city

Què és això??

Des d'uns mesos abans dels Jocs Olímpics a totes les estacions de metro de Beijng han aparegut aquests artilugis. En els seus inicis aquesta andròmina anava acompanyada d'un policia que seia a la cadira que podem veure al darrera, però des del final dels Jocs, la cadira ha quedat buida i l'estri resta sol i abandonat a les andanes del metropolità de la capital xinesa.
L'eterna pregunta ha estat què caratxos era aquesta mena d'olla dels "cavallitus". La veritat és que ha costat esbrinar-ho. Les diferetns hipòtesis apuntaven a una fumigador (com el de CEYC), la marmita d'en Panoràmix, el perol on Gargamel somiava bullir els barrufets´...però en Wei el dia del sopar del cap d'any xinès ens va revelar el secret:
Es tracta d'una càmara acuirassada. En cas de trobar un paquet o una bossa sospitosa de ser una bomba, aquesta es diposita dins aquest estri i es tanca hermèticamentper contenir l'explosió.
El que no ens va explicar en Wei és com acaba la història: si tanquen i esperen a veure què passa, si treuen l'olla fora de l'estació o si marxa tothom corrent esperant que les destrosses no siguin res de l'altre món...encara sort que els terroristes no van decidir posar-ho a prova!!

STA LLÚCIA A LA PEKINESA

Pels volts de l'any nou xinès se celebra als diferents parcs de Beijing, l'equivalent a Sta Llúcia. Aquí, però, els protagonistes no són els pessebres, ni les figuretes dels pastors, ni els caganers. Aquí...la veritat és que pots trobar una mica de tot, des de les considerades típiques per l'època (peixos portadors de la bona sort, molinets giratoris que fan fressa quan el vent els fa moure, vaques de mil formes,...) fins a altres que esperaries trobar a qualsevol xinès de tot a 1€ de casa nostra...passant per tòmboles on, tot i no sentir parlar de la txotxona o el perrito piloto, també semblen repartir premis a cabassos...

Nosaltres vam sortir amb un peix i un drac-putxinel·li....que no es va fer gaire amic de la Maula!