El 25 de desembre: FUM, FUM, FUM!

Ja us hem explicat aquesta mena de debilitat que tenen els xinus per l'ambientació nadalenca malgrat no celebrar-ho....però tampoc calia agafar-se la cançó al peu de la lletra!!!!

A la Xina també és Nadal

Com és que en un país on la gran majoria són budistes, taoistes o comunistes descreguts, després de la Puríssima s'omplin els carrers i edificis de pares noels, arbres de nadal i decoració nadalenca??(llums de colors a part, ja que aquí d'això ja n'hi ha tot l'any).

La resposta és la seva tendència a l'horterisme, el mimetisme, la imitació i la còpia barata. Si hi afegim que totes aquestes falòrnies que gastem a occident es fan aquí a quatre duros, no és d'estranyar aquesta fal·lera nadalenca, encara que no sapiguen ni com es diu el paio barbut que va de vermell, ni sigui festa el 25.

Com és habitual, si els demanes per què hi ha motius nadalencs tot i no celebrar-ho, o no ho saben o no s'ho havien preguntat. Ni tampoc saben si els agrada o no, i si no els agrada tampoc es queixen que tot l'edifici d'oficines en vagi ple, ni tenen indea de qui ha donat l'ordre de fer-ho.... De debó que a vegades semblen zombies!!!!

Les mocaderes de Sichuan

Si a casa nostra oficis com els de mocadera estan per perdre's (si no s'han perdut ja), a províncies com Sichuan mantenen la tradició ben viva. Tan viva que les pots trobar feinejant a la vorera del davant mateix del restaurant on et cruspiràs les delícies animals que les seves expertes mans deixen enllestides per cuinar. No sé si al ser xai i tractant-se de caps, sang i pulmons, també en podem dir mocaderes, ja que moca és el conjunt d'estómac i budells, i mocader/a el qui els deixa a punt per fer-ne embotits en el cas del porc. Però ja ens hem entès, que és el que compta.

Aquí la sang en lloc de remenar-la perquè no coaguli com fem nosaltres, la deixen que ho faci i llavors la tallen a daus per bullir-la i fer la servir per afegir-la a sopes a guisats. Dels caps no sé ben bé que en fan, però val més no pensar-hi gaire, sobretot tenint en compte que enscara ens queda molta metxa per cremar a la Xina...

De les perdius, que com veieu aquesta noia renta amb tanta cura omplint-les d'aigua per la canonada, les tallen a rodanxes o daus i ho posen a l'escudella, o servit com aperitius freds, un cop saltejat, osclà.

La gata informàtica

Sense comentaris...

...i no tan quotidianes

Algunes de les fotos que he penjat a l'anterior post les vam fer durant una passejada en bicicleta que vam fer, seguint el circuit recomanat a la "lonely planet" de Xina (actualment censurada de manera oficial ja que presenten Taiwan com a país independent) per visitar hutongs.

Vam marxar de casa cap al migdia, pensant que a aquella hora no faria tan fred. I no, no en feia tanta...però mao n'hi do! El dia era d'aquells emboirats, i la veritat que vam trobar a faltar l'escalforeta del sol. Com que no havíem dinat, vam parar un moment al llac aquest on es banyen els valents i vam comprar 6 empanades que ens vam partir amb el Dani. Preu total: 6 yuans (20 duros!).

Més tard, ja de tornada, vam passar per un hutong on hi ha uns quants bars. En aquesta ciutat no és fàcil trobar una cosa tan present en les nostres ciutats com els bars, així que vam aprofitar per parar una estona i mirar de recuperar la temperatura corporal. Jo vaig prendre una xocolata, i en Dani un baley's coffe (una mena de cigaló). Preu total: 60 yuans (200 duros!).

Aquests contrastos són força constants, també. Aquí, el menjar xinès, el que menja la majoria, és barat. Nosaltres a l'oficina dinem per 15 kuais (un euro i mig), però una coca-cola zero al watson's costa 10 kuais (un euro). I és que la coca-cola zero, surt de la quotidianitat.

Una de les altres coses que no són freqüents de veure són parelles gais, o xinesos d'estètica punk. I tot això ho hem vist aquest cap de setmana. Aquí les coses també estan canviant. Poc a poc.

Escenes quotidianes

Els dos últims caps de setmana me'ls he passat a casa, estudiant. Tenia exàmens de xinès, i tenia més de 700 caràcters per memoritzar, més totes les regles gramaticals, la pronunciació, el so, etc, etc. I tot, només per ser més conscient del poc que sé. Bé, almenys els exàmens em van anar prou bé...i això que em vaig posar més nerviosa que a la selectivitat! Buff, em dec estar fent gran!

Doncs això, que pràcticament l'única activitat extraescolar que hem fet aquests últims caps de setmana ha estat anar a donar un volt pels parcs del voltant de casa, per escampar cabòries, ventilar els al·lergens (atxiiiiim!!) i conscienciar-nos que el fred està arribant a Beijing per quedar-s'hi una temporadeta...els llacs ja comencen a estar congelats i tot!

Això sí, hi ha activitats, que faci fred o faci calor, la ciutat es modernitzi a un ritme estrepitós o estiguin a punt de celebrar unes olimpíades, són quotidianes en aquesta ciutat...

Si a Vic fan mercat a la Plaça, a Beijing en fan al parc. I també hi vénen una mica de tot: bolets, moniatos, verdura, roba, gambes fresques, fruita, etc. etc.

Un cop feta la compra, al final del parc, pots aprofitar per tallar-te els cabells. Molt econòmic, amb 4 o 5 kuais (mig euro) et prenen el pèl...i mai tan ben dit! No us ho perdeu, que al costat del sector coiffure hi ha els dentistes!! Una cosa és deixar que et facin escales, al cap i a la fi, el cabell torna a créixer, però no sé si em deixaria empastar una càries al mig del carrer!

Això de les assecadores és molt modern, i no tothom s'ho pot permetre! La solució de tota la vida és estendre la roba. A falta d'espai (i de sissí), la roba s'estén a fora...

Jo ja us ho he dit que tant li feia que fes fred o calor...Sí, sí, aquest és un dels llacs on us deia que ja hi començava a haver plaques de gel. Diuen que va bé per la circulació!

Rònecs!!!

Definitivament, aquesta gent poden arribar a ser realment molt ròncecs !!!!(millor traducció que he sabut trobar de "cutres"). Mireu sinó aquests impermeables (millor dit bosses d'escombraries amb caputxa i forats per treure els braços). Han tingut la poca vergonya i el poc gust de robar la imatge d'en Tom Cruise i fer un fotomuntage més que penós!!!!!

Això sí, ja que s'hi posaven, podien haver mirat de trobar una foto de la Holmes! A aquesta rossa, pobreta, no la coneixen ni a casa seva...bé, no, que a vés a saber quantes llars xineses és com de la família!!

Deixeu-m'ho dir: Queeeeeeeee cuuuuuuutreeees!!!!!

Fires i hotels de "5 estrelles"

Aquest cap de setmana vam anar de fira a Hunan, concretament a la ciutat natal del Sr. Mao, Xiangtan. Era una fira per celebrar el 30è aniversari de l'Associació de Productors de Porcí de la Xina i es va fer dins el recinte d'un complex hoteler de 5 *....veies!!!! La fira era força penosa, amb totes les paradetes ubicades dins la pista de tennis de l'Hotel. Bé totes no, algunes, entre elles la d'Hipra, estaven en el camí de l'entrada cap a la pista de tennis. Tot un luxe.

Les 5 estrelles de l'hotel, brillaven per la seva absència. La meitat dels hotels de 3 estrelles que he voltat de la Xina (a banda de tenir la moqueta més bruta) estan més bé que aquest. Per no tenir no tenia ni res per beure a la nevera del moble bar!!!!! Era buida!!!!! En fi, que no vam fer més fotos per no desmerèixer més aquestes 5 estrelles, que encara ara ens demanem d'on les havien tret... A no ser que fos un regal del govern xinès per ser ubicat a la ciutat on va néixer el que ara tenen embalsamat a Beijing (que per cert ara ja es pot tornar anar a visitar a Tiananmen, cosa que faré) i així poder dir que l'únic hotel de 5* de la província és a la mateixa ciutat on va néixer el fundador de la República Popular.

Com a mínim els sofàs del lobby deurien ser còmodes!!!!!

GRAN MURALLA

Tot i que no era la primera vegada que anàvem a la muralla, la veritat és que vam enganxar un dels millors dies de l'any per fer-ho i per tant...ens quedem amb aquesta vegada!

Vam anar a JingShanLing, a uns 130 kms de Beijing, i d'allà vam anar caminant fins a Simatai. En total, unes 4 horetes, amb la calma: parant a fer fotos, a fer un mos, a gaudir del paisatge, a parlar de com la devien fer, de si devia servir per aturar l'enemic o no, de si la distància entre dues torres era d'una o dues fletxes, dels senyals de fum que feien els sentinel·les, dels 30,000 xinesos que va tringar 9 anys en fer-la, dels més de 6000 kms que fa sencera, de la pasta d'arrós que feien servir de ciment, dels caràcters que encara es veuen escrits en algunes de les rajoles, i de la frase que surt en el nostre llibre de text de xinès: des de qualsevol de les torres, allargant la vista, la muralla sembla un drac que serpentejant les muntanyes vola ràpidament i inacabable. Que poètics que són els xinesos!

En definitiva, que val la pena anar-hi!

Vam anar-hi amb la Sara, en Micky i l'Emma. Excursió en català!

Per cert, com podeu veure, la muralla està una mica feta pols. Hi ha trossos que estan completament abandonats, i altres, els més turístics, que estan totalment maquejats. Entre poc i massa!

Taronges de la Xina!!!

Teoria no contrastada: Aquí no tenen mandarines, aquí en diuen taronges grosses i taronges petites. Nosaltres de les petites en diem mandarines, que no deixa de ser "taronges mandarines", o sia, taronges de la Xina. No sé què en deia en Coromines de tot això, però la idea no és tan descabellada.

A la meva darrera visita a Hubei, com si endevinessin els meus orígens, em van portar a collir taronges, o mandarines....diguem-me taronges mandarines i així segur que ho clavem.

Qüestió de mides

Una de les primeres aventures que va passar la Marta quan va arribar a la Xina ara fa cosa de 3 o 4 anys, ja ni me'n recordo, va ser fer el compliment de menjar-se un escorpit, cosa que segons ells et dóna força.

En el meu darrer viatge a Guangdong vaig descobrir que el que s'havia menjat la Marta era el fill de l'escorpit, com si diguessim s'havia menjat "cabrit" d'escorpit. Com podreu veure a la foto, el que va treure en Lei de la sopa, era un escorpit engreixat amb pinso!!! Valga'm Déu... aquest tio treballa a l'Hipra!!!

I jo? Doncs jo de moment en el tema artròpodes, no he passat de la gamba llagostinera....i que duri.

COMENÇA L'ESPECTACLE!!

Dissabte vam anar a veure en Borja al Teatre Nacional de Beijing. És on entrenen, des que són ben petits, els acròbates, verticalistes, funambulistes, contorsionistes i en general artistes que veiem als diferents espectacles a la Xina...i fora d'ella! Els xinesos que sortien a l'espectacle Quidam del Circ de Soleil, per exemple, també van sortir d'aquí.

En Borja us ho podria explicar millor que jo, ja que ell hi entrena cada dia, però es veu que la rutina diària és força dura. 10 i 12 hores d'entrenament, des dels 5 anys fins als 25-30. I després, si es volen quedar a fer de mestres, s'hi queden. I si no, a buscar-se la vida. I això que a part de ser artistes de circ es veu que no saben fer gaire res més....pràcticament ni escriure! I és que la vida al circ nacional és ben sacrificada! Però es veu que fa poc van fer un reportatge dels artistes més ben pagats i poden arribar als 1000 euros per espectacle, pel que moltes famílies hi porten els nanos, amb l'esperança que un dia triomfin. El que no deia el reportatge, és que la majoria dels no tan ben pagats cobra uns 30 yuans (3 euros) per espectacle...

Bé, dit això, explicar-vos que en Borja ja fa més d'un any que hi és, i que juntament amb un noi australià han preparat un espectacle de doble màstil per veure si pot agradar a companyies internacionals de circ (com ara el circ de soleil) i si així els contracten. Dissabte mateix van filmar el DVD promocional...i com que jo també portava la càmera, doncs mireu, mireu com fan de micos! Increïble!!

I és clar, en Dani també va provar de fer de mandril....mireu quin estil!

Beat the crowds

Així comença la sinopsi de la contraportada de la guia d'excursions de Beijing. Diumenge radiant, cel blavíssim i aire net. Vam decidir seguir els consells de la guia per gaudir dels Fragrant Hills, un parc prop del Palau d'estiu, amb un turó d'uns 500 metres des d'on es pot gaudir de la vista de Beijing i els seus voltants. Especialment recomanat ara a l'octubre quan el bosc canvia de colors.

Vés per on, tot i ser en anglès semblava que milers de xinesos haguessin llegit la mateixa guia!!!! Cues per agafar el telecadira fins a dalt, aglomeracions al cim i a totes les escales que hi arribaven!!! A part de molts xinesos, cosa que encara fa la cosa més amena: menjadors de pipes a dojo, crits, calçotets llargs i leotardos sota un sol de justícia...tot el bo i millor de l'assortit de la cultura mil·lenària xinesa condensat en un desnivell de 500 metres. Beat de crowds, beat the crowds....quina enganyifa de guia!!! Tot s'ha de dir que a la lletra petita deia evitar el lloc els caps de setmana o matinar molt...

Sort que la baixada la vam fer per la banda menys transitada del parc i encara vam poder gaudir d'algun racó, mai millor dit, de tranquil·litat. I la veritat és que la zona era maca...segurament per això tots vam tenir la mateixa pensada! A més a més, la Marta es va treure l'espineta que tenia quan dos xinets li van demanar de tirar-se una foto amb ella. Després de tants anys
(i tantes vegades fent d'espectadora quan li demanaven a en Dani), ja era hora!!

Per cert, això dels calçotets llargs és increïble! Ells se'ls posen després de les vacances d'octubre, faci fred o faci calor! I encara que es rosteixin no se'ls treuen fins la primavera vinent....no fos cas que es refredessin i s'haguessin de prendre aquelles herbes fastigoses, que curar no curen però amb el que arriben a ser d'amargants i dolentes, ja procures de no tornar-te a refredar en tot l'hivern per no haver de tornar-ne a beure.

p.d. Doncs a mi les herbes aquestes m'han anat bé més d'una vegada! Digue'n efecte psicosomàtic o medicina xinesa, però qualsevol es passa una setmana amb mal de coll i veu de nas!

Granada i Almeria

Després de la gran bacanal, vam aprofitar uns dies de vacances per anar a veure Granada i el Cabo de Gata. De Granada i l'Alhambra no cal que us en digui gaire res...

Els qui hi heu estat ja sabeu com és, i els qui no, aneu-hi que val molt i molt la pena.


Això sí, l'ambient és tan alternatiu que fins i tot i ha moments que sembla que els aternatius competeixin per veure qui és més penjat i alternatiu.


I del Cabo de Gata el mateix: val molt la pena. Sobretot per les cales i platges encara verges, cosa que aquí ja no tenim. Llàstima que el sol va marxar quan vam arribar i va tornar a sortir quan ens enfilavem a l'avió de Barcelona.



Anècdotes? Fent gala de la meva fama, al treure al nas a la sala d'estar de la casa de turisme rural que haviem triat, i on hi havia només 2 clients, ens hi vam trobar en Jordi Cervera de Roda llegint un llibre!!! Que petit és el món, i que gran Roda!!! O ens escampem molt!!

p.d. contràriament al que podria semblar, el nom de cabo de gata no ve de gat, sinó d'àgata. Es veu que aquesta zona era molt rica en aquest mineral...quan era verge de debó.

Pepe, mira, una boa....vivan los novios!!

Doncs això, que vam anar a casament!

Aprofitant que havíem d'anar cap al sud, vaig trucar en Genaro i el vam anar a veure a Sevilla un parell de dies abans del gran dia. Ens vam quedar a dormir a casa seva i al dia següent vam anar amb ell a Cadiz...però de la tacita de plata no vam veure gaire res, apart de la zona d'urgències de l'hospital. Res pel que preocupar-se, un TAP pel que a en Dani li van receptar el que va quedar amb el nom de polvos: plantabén a dojo!

Total, que després de passar un moment per la platja a veure com era (llaaaaaargaaaaaaa) vam anar a dinar amb en Genaro (una mica d'arròs, per ajudar a baixar el tap) i després vam tornar cap a Sevilla per anar a buscar l'AVE cap a Còrdova...on ja ens esperaven, ja que aquella nit els hojomeneados ja havien reservat un bar on trobar-nos tot el jovent del casament. I cap allà! La veritat és que en Carles feia bona cara, però la Susana...un pèl nerviosa sí que estava! Sobretot els preocupava el temps, ja que amenaçava pluja per l'endemà i ells ho tenien tot montat per fer-ho a fora...

Al dia següent, de bon matí, ja em vaig llevar per anar a la pelu, ja que totes les nenes tenien hora menys jo, que per variar, sempre espero a última hora. Però aquest cop una mica més i em quedo sense coiffure, perquè resulta que entre la gent que anava al mateix casament que nosaltres i els que anaven a altres, doncs que estava tot ple! Gràcies a la dona que havia reservat hora a les 10 i que no es va presentar mai...

El dia s'anava aguantant, tot i que feia més aviat fred (un parell de noies que van a anar a comprar un xal ben gruixut i tot!). I un cop empolainades vam anar cap a dinar alguna cosa, ja que el casament era a 2/4 de 7 de la tarda.

I a les 6 sortíem de l'hotel. Al final vam agafar un taxi (això de caminar amb talons...) i sort, perquè era més lluny del que ens pensàvem! I a més, l'Edu, que al matí havia relliscat al lavabo tenia molt mala cara...i poques ganes de gresca!

A l'església fins i tot el nuvi va arribar tard! I quan anava cap a dintre ja es descuidava d'anar-hi del bracet de la mare!! Aquests nervis... Ara, que pel que ens va dir la mare de la Susana, la núvia havia estat molt tranquila mentre la pentinaven, però després...feta una flam!

Però la cerimònia va ser ben amena...amb el coro rociero cantant la salve...oooooe, oooooe, oeoeoe, oeoeoeoeoeoeoeoe, oeoeoe, al rocío yo quiero volver, a cantarle a la virgen con fe, oeoeoe... (per aquells que se sorprenguin, en Dani se la sap sencera i a mi em va agradar de debó...és una altra cultura, però no per això no cal esquinçar-se les vestidures, tampoc!).

I la núvia, com anava la núvia?? Doncs va, jutgeu vosaltres mateixos...

Eh, que guapa?? Això sí, el que no tenim massa clar és si es va casar amb en Carles o amb la Carla, perquè amb l'accent cordovès que tenia el mossèn, cada vegada que deia els noms semblava que estigués oficiant un casament entre lesbianes (valga'm déu senyor!!).

Després del casori pròpiament dit vam anar desfilant cap al cortijo on es feia l'àpat, en uns busos que havia llogat l'organització. Quin gust!

I allà, doncs ens vam posar les botes. Quin pernil!! I quin formatge!! I quin vi!! I quin de tot!! I un cop asseguts a taula, allò era massa! De primer, un farcellet de llamàntol amb acompanyament (ja em falla la memòria), llavors un sorbet d'oliva (cosa que ens va sorprendre molt, ja que la Susana les odia!) i finalment un filet amb foie (que en Dani, ja sense tap, va degustar doblement, ja que jo ja no podia més)...

Uns quants nuvis i cigonyes (fins i tot a la taula d'en Jimmy, que no esperava ni la pedrera!) i cap a fer-ho baixar tot plegat, que convenia!! Vals, vals no n'hi va haver, però un d'agafats sí (a aquelles hores encara no havia agafat la foto de la Montse, què hi farem!), i una sevillana i tot (on la Susana va deleitar-nos, cosa que en Carles...potser si haguessin ballat una sardana...).

I partir d'aquí, marxa fins a quarts de 7! Això sí, a aquelles hores em sembla que només quedàvem catalans...vam deixar el llistó ben alt!!

Penjo unes quantes fotos de quan vaig convertir-me en reportera gràfica gràcies a la càmara de la Montse i l'Uli...i aquí m'estalvio els comentaris, que podrien ser perillosos!! Però ens ho vam passar moooooolt bé!!

PEDRAFORCA

De tant en tant va bé fer una sessió de descompressió, encara que sigui treballant des de "headquarters". En Dani ja portava dies per Catalunya, i jo, m'hi vaig afegir a mitjans de setembre, després de fer els exàmens de conduir i de xinès.
I tot i que entre setmana ens vam portar bé i vam anar a treballar, van arribar els caps de setmana. El primer vam poder fer el que feia dies que desitjava: banyar-me al mar. L'aigua, gelada, però tan gustosa com la recordava. O potser més i tot, després de tants dies...
I el cap de setmana següent, tot i que no feia gaire bo, vam anar a pujar el Pedraforca amb en Pau, la Cristina i en Martí.

El vaig pujar quan devia tenir 13 o 14 anys, i el recordava més dur, sobretot la tartera. El fet que hi anés amb els del club d'esquí, amb qui no hi tenia gaire confiança, tampoc hi devia ajudar. O sigui que em va agradar tornar a pujar-hi! A més tenia ganes de veure la Cristina i en Pau!

I en Martí? Ah, sí, que va arribar una mica més tard, ell, al cim...ehem!! : )

KARAOKE

Abans de la diàspora de l'oficina calia celebrar les vacances d'octubre. Una farra al més pur estil xinès: mam i cançons. Tampoc calen gaires paraules per explicar de què va la cosa, amb unes quantes fotos segur que tothom ho entén